Sant Sadurní de cal Miret

Foto   Antoni Sagarra

Capella, actualment fora de culte, del bisbat de Sant Feliu del Llobregat, municipi de Sant Martí Sarroca, comarca de l'Alt Penedès.

S’hi arriba per la carretera de Vilafranca del Penedès a Sant Martí Sarroca. Passat el km. 6, cal agafar un trencall a la dreta, amb la senyalització de Cal Miret, i recórrer uns 3 kms.

Foto  Antoni Sagarra

La capella està integrada en el conjunt d’edificis d’una gran masia amb baluard anomenada “Cal Miret”. És un petit temple de planta rectangular, absis recte, teulada a dues vessants aguantada per una volta de canó, façana amb portal de mig punt amb pedres adovellades. Damunt la porta hi ha una finestra espitllerada i un campanar de cadireta d’una sola obertura.

Foto  Josep Urpí

La masia de cal Miret ja existia al segle XV, ja que se’n tenen notícies des de l’any 1474, quan s’esmena com a pabordia de “Barthomeu Myret de Sât Sadurny” i també en els fogatges de 1536 i 1553. Amb la visita pastoral de l’any 1511 surt esmentada junt amb l’ermita de sant Joan. Sabem que el 17 de febrer de 1658, en el testament de Pau Miret, fill de Jaume Miret de Sant Sadurní, del terme de Sant Martí, fa unes institucions d’aniversari celebrades a la capella esmentada, l’una el dia del seu òbit, i l’altra el dia de sant Pau. Hi havia un bonic retaule barroc que fou destruït l’any 1936.

Foto   Josep Urpí

A les parets de la capella hi ha dues dates marcades, una a la façana, que assenyala l'any 1598 (segurament correspon a una restauració de l’edifici) i l’altra a la dovella principal del portal que s’hi llegeix “Ave María sin pecado concebida 1697”.



Goig editat per Gogistes Penedesencs

L’any 2014, els Gogistes Penedesencs editen un goig dedicat a aquesta capella dintre la sèrie “Ermites i capelles del Penedès”.

 

BIBLIOGRAFIA: Notes recollides per Antoni Sagarra i Mas, de l’arxiu bibliogràfic de Vicenç Carbonell i Virella

Sant Sadurní de Vila-rubla

Foto    Josep Urpí

Església del bisbat de la Seu d’Urgell, lloc de Vila-Rubla, municipi de Montferrer i Castellbó, comarca de l'Alt Urgell.

S’hi arriba des de la Seu d’Urgell per la carretera N-260 , direcció Adrall, fins a Guils del Cantó i des d’aquí per una pista que passa per Solans o bé des del coll del Cantó per un altre pista que passa per Biscarbó.

Foto  Josep Urpí

El lloc se cita en l’acta de consagració  de la catedral de la Seu d’Urgell l’any 839, amb la grafia “Villarubea”. L’any 1011 el comte Guillem II dóna el lloc al monestir de Gerri. El temple és esmentat en l’acta de consagració de Santa Cecilia d’Elins del 1080. L’església surt citada els anys 1312 i 1314 en les visites dels delegats de l’arquebisbat de Tarragona.

Antigament era sufragaria de l’església de Sant Fruitós de Guils  del Cantó i actualment de Sant Serni de Noves del Segre.

Edifici d’una sola nau, coberta amb estructura d’embigat de fusta i capsada a llevant per un tram de la nau, més estret que la resta i cobert per una volta de canó de perfil semicircular. La porta en arc de mig punt a la façana de ponent és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls. A la façana sud hi ha una capella rectangular afegida a l’obra original i una finestra inequívocament romànica.

BIBLIOGRAFIA:  Catalunya Romànica volum VI

Sant Serni de Suterranya

Foto   Josep  Urpi

Església del bisbat d’Urgell, lloc de Suterranya, municipi de Tremp, comarca del Pallars Jussà.

S’hi arriba des de Tremp per la carretera comarcal a Isona (C-1412); a 2 km passat el poble de Vilamitjana surt una carretera a la esquerra que en 2 km ens hi porta.

 

Foto    Josep  Urpí           1997

 

El lloc apareix datat en el segle XII, com a dependència del castell d’Orcau.

Vers l’any 1526 la rectoria de Suterranya estava unida a la de Puigfalconer i la portava el rector Ramón Serradells. L’any 1758 era parròquia independent i apareixia amb la grafia “Suteraña”. L’any 1851 era anomenat rector D. José Sausa pel “ministerio de Gracia y Justicia de Madrid en nombre de la reina Isabel II” a partir d’una proposta feta pels prelats diocesans del bisbat d’Urgell, fet habitual en aquells anys.

 

Foto   Josep  Urpí

 

És una església d'una nau, amb voltes de creueria que semblen restes d'una part gòtica. L'edifici es troba en cantonera, formant una petita plaça amb la façana principal, que està molt deformada. Hi destaca un òcul i un campanar de cadireta de dos ulls, rematat per una petita espadanya d'un forat. Els murs són de carreus de pedra reblats, que tenen molt deteriorat l'arrebossat. La coberta és de teula àrab.

 

BIBLIOGRAFIA: Catalunya Romànica, volum XV  

                            www.gencat.cat                                                              

 

 

 

 

 

 

San Saturnino de Alcorcón

foto  any 2001

Església parroquial del bisbat de Getafe, municipi d’Alcorcón, província de Madrid.

S’hi arriba , des de Madrid, per la carretera A-5  (E-90 ), també dita carretera   d’Estremadura, el temple es troba a la “ Plaza Principes de España  nº1 “.

foto: mural d'una sala              any 2001

Aquesta parròquia es va crear l’any 1971 i es compon d’un temple i tres sales per a la catequesis.

A l’any 1995 i en el vint-i-cinquè aniversari de la creació d’aquesta parròquia, es va trobar la necessitat urgent d’ampliar-la.

foto: mural d'una sala               any  2001

 

foto: mural d'una sala                   any2001

Des del principi, el primer que es va fer, fou crear una “comunidad” formada  per feligresos que estaven més o menys integrats a la parròquia.

Degut al continu augment de la feligresia, es va tindre la necessitat de reformar el temple i d’ampliar el nombre de sales.

A la planta alta, es van construir sis sales amb murals, per les diverses celebracions.

L’arquitecte Luis Cubillo de Arteaga ( Madrid 1921-2000 ) va treballar en la construcció del temple.

Sembla ser que l’advocació a Sant Sadurní, es deguda a que un dels constructors del temple, portava el nom de “ Saturnino “ i va demanar al bisbe que li posés el seu nom.

BIBLIOGRAFIA:     llibre “ Parroquia de San Saturnino “--- 2001 

Sant Sadurní de Tarrassa

         Esglésies de Sant Pere de Tarrassa - voltants de1900

Arxiu  B.N.C.                                                  

Antiga capella, avui desapareguda, formava part del conjunt monumental d’ Egara, ciutat de Terrassa, comarca del Vallès Occidental, pertanyia al bisbat de Barcelona. S’hi arriba des de Barcelona per l’autopista C-58 direcció Manresa i es troba al centre de la ciutat de Terrassa.

La noticia més antiga, es del 29 de Desembre del 1016, d’una venta feta pel comte de Barcelona, Berenguer Ramón I, i la seva esposa Sança de Castella al sacerdot Ricart, d’un alou amb terra casa,horts i recs d’aigua, que es trobava davant d’Egara i de Sant Sadurní, “ ante Egara vel ante Sancti Saturnini “.

La seva situació exacta es desconeix, els estudiosos locals la situant a la plaça de Mossèn Homs, tocant a l’església de Sant Pere. De totes formes, es pot assegurar que estava situada dintre del recinte eclesiàstic d’Egara, el qual, ja el segle XII tenia els límits molt definits.

 

 

Arxiu     B.N.C.

 

També surt esmentada en un document datat del 8 d’octubre del 1113, quan el bisbe Ramón de Barcelona dona als canonges de Sant Ruf, les esglésies de Sant Pere i Santa Maria, indican que les esglésies de Santa Eulalia i de Sant Sadurní continuarien depenent de la canònica de Barcelona.

La seva desaparició total, ve donada l’any 1601 pel bisbe de Barcelona, Alonso de Coloma, que donava permís per enderrocar les capelles de Sant Eulalia i de Sant Sadurní, les quals havien estat profanada si es trobaven en ruïnes, d’aqueta manera aprofitar les pedres de dites esglésies per fer el pont de Sant Pere, que servia per salvar el torrent de Vallparadis i que uneix el carrer de la Creu Gran amb la Plaça del mossèn Homs.

 BIBLIOGRAFIA:    Diplomatari de S. Pere d’Egara

                               Joaquim Verdaguer ( revista Terme nº 22 )

 

 

 

Sant Sadurní de Clariana

foto   Josep  Urpí                   any 1997

 Església parroquial del bisbat de Solsona, municipi de Clariana del Cardener, comarca del Solsonès. S’hi arriba per la carretera de Manresa a Solsona i es troba en el km 68, al peu mateix de la carretera.

Temple construït a principis del segle XX substituint l’antiga església parroquial que estava situada a dalt el castell.

foto    Josep  Urpí                  any 2013

La data del 8 de juliol de 1901, l’ha podríem considerar com inici del canvi d’ubicació de l’església. Es la data en que l’arquitecte diocesà Claudio Duran Ventosa exposa, en un informe encarregat pel bisbat, de la necessitat d’abandonar l’església del castell, per trobar-se en estat ruïnós i la construcció d’una de nova al peu de la carretera de Cardona a Solsona. També demana que es facin les gestions necessàries per demanar al govern d’Espanya els diners per construir-la.

foto  Familia  Flotats

Així, el 6 de març de 1902, la reina regent (Cristina d’Hasburg) d’acord en el consell de ministres i en nom del seu fill (Alfons XIII) disposa que surti a licitació pública les obres de l’església de Clariana per un import de 42.023,68 ptes i repartides en quatre anys.

El 4 de juny de 1902, el govern d’Espanya aprova l’adjudicació de les obres al contractista o mestre de cases en Juan Viladrich i Bayona.

El temple es construeix de planta de creu llatina acabada en absis, torre-campanar quadrada, una rectoria adossada a la part esquerra composta de baixos i primer pis.

També sabem que el sr. José Prat, rector de la parròquia, en una carta dirigida al bisbat de Solsona, (maig de 1907) demana permís per fer “el Corpus, la Setmana Santa i el Novenari de les ànimes que feia  anys que no es celebraven”. Això sembla indicar que per dita data, l’obra no estava del tot acabada.

foto     Familia   Flotats

Duran la guerra civil (1936-1939), l’església va patir molts desperfectes. El juny de 1941 l’arquitecte diocesà de Solsona, presenta un pressupost per arreglar-la i diu textualment “A consecuencia del incendio habido en la subversión marxista, quedaron destruidas las bóvedas y arcos, tejado, parte del pavimento, revoques etc. etc.“. El pressupost va ser de 72.774 ptes, suma de jornals, materials i honoraris d’arquitecte.

BIBLIOGRAFIA:  Arxiu diocesà de Solsona

San Sadurniño de Froián

foto  Josep Urpí              any 1997

Església del bisbat de Lugo

Feligresia de la parròquia de Chorente

Municipi de Sarria

Província de Lugo

S’hi arriba des de Lugo, cap al sud fins a Sarria, i des de aquí agafar la carretera de Montforte ( C-546 i L-546 ), i en 9 kms. s’arriba a la població de Oural i un desvio a mà esquerra, ens porta  en 1 km al destí

foto     Josep  Urpí                  any 1997

Temple amb dues capelles laterals que li donen un aspecte d’església de creu llatina. La nau amb coberta a dos aigües, sobre quatre bigues tirants. Les capelles tenen coberta a tres aigües, amb falsa volta d’aresta, i accessos amb arcs de mig punt.

Portalada en forma d’arc. Campanar d’espadanya de dos cossos, l’inferior de dues obertures i la superior d’una.

Presbiteri, al mateix nivell que la nau i coberta a quatre aigües. Arc triomfal de mig punt amb simples moltures geomètriques.

foto   Josep  Urpí           any 1997

El retaule principal es d’estil barroc-rococó de finals del segle XVIII, està compost de dos cossos, l’inferior té tres encasellaments per les imatges de:

Verge del Carme ( 0.66 m.) amb peanya de tres àngels.

Sant Sadurní ( 0.80 m. ) amb bàcul i mitra.

Sant Bartomeu ( 0.74 m.) amb dimoni els peus.

A la part superior, la imatge eqüestre de Sant Jaume ( 1.00 m.) amb dos moros els peus i a cada costat un escut de la casa forta de Froián.

En la capella lateral dreta, les imatges de l’Immaculada i sant Antoni.

En la capella lateral esquerra,una imatge de la Verge del Carme.

A la part esquerra del presbiteri, dintre d’un simple arc, es troba una estàtua jacent d’un guerrer , amb espasa i un gos els seus peus. Una inscripció fa referència a tres personatges de la casa fortalesa dels Guitiáns allà enterrats. Sobre l’arc , dos escuts esculpits.

BIBLIOGRAFIA:  Inventario  del patrimonio artístico de Lugo y su provincia

San Sadurniño de Piñeiro

Foto  Josep Urpí          any 2006

Església parroquial del bisbat de Lugo.

Lloc de San Saturniño de Piñeiro.

Concello de Saviñao.

Comarca de Terra de Lemos.

Provincia de Lugo.

S’hi arriba des de Lugo, per la carretera N-640, continuant per la N-540 fins a Chantada, aquí agafar la carretera LU-533 direcció Escairón i bastant  avant’s  d’arribar-hi a mà esquerra surt una carretera que et porta a Vilamori i  San Sadurniño de Piñeiro.

Foto  Josep Urpi            any  2001

Edifici de una sola nau rectangular amb una coberta de fusta a dues aigües i arc triomfal de mig punt. Capella major amb sostre de fusta a quatre vessants i sagristia adossada al alçat nord, comunicada per un gran arc de mig punt. Edicles en la nau per l’adaptació dels retaules laterals. Espadanya de dues obertures amb decoració rococó. Els murs amb correus de granit.

El retaule major de 4,15 metres d’altura, conté tres fornícules d’arc en la part baixa i una de perfil rectangular en el acabament, amb bona policromia. Té l’ inscripció : “ ESTE  RETABLO  Y  COLETORALES  SE  HICIERON  Y  PINTARON  SIENDO  ABAD  DN.  FERNANDO  SACO  Y  QUIROGA,  AÑO  DE  1757 “

Foto  Josep  Urpi             any  2001

Interessants les escultures

Sant  Sadurní  ( 1,20 m. altura 

Sant  Miquel  ( 1,20 m. altura )

Sant  Ferran  ( 1,10 m. altura )

En el àtic, un Crist de  una mida mitjana, i en el expositor, una escultura del Nen Jesús, de 0,44 metres, segle XVIII.

A la seva dreta, un retaule de la mateixa època, amb estípits i una sola fornícula amb l’escultura de Sant Josep.

A la seva esquerra, retaule de la mateixa època, amb estípits i també una sola fornícula amb l’escultura de l’Immaculada.

A la sagristia, escultura de Sant Antoni de Padua, mateixa època.

BIBLIOGRAFIA:  Inventario  artístico  de  Lugo  i  su  provincia  (1975 )

San Sadurniño de Chave

Foto  Josep Urpi           any 2006

 Església parroquial del bisbat de Lugo.
Lloc de Chave

Municipi de Saviñao

Comarca de Pobra de Brollon

Província de Lugo

S’hi arriba des de Lugo, sortint cap al sud per la carretera LU-612 fins arribar a Portomarin, aquí agafar  per la C-535 fins a Paradela i continuar per la LU-P-4201, que passant per O.Foilebar i  Treibel s’arriba a Chave.

Foto     Josep Urpi           any 2001   

Edifici del segle XVIII, nau amb coberta de fusta a dues aigües i  arc triomfal de mig punt amb impostes. Capella major amb sostre de fusta a quatre vessants. Sagristia adossada a l’altura nord del presbiteri. Campanar d’espadanya de dues obertures.

Teulada de pissarra.

Pila baptismal de granit en forma de columna romànica.

A la porta nord, placa de pany i ferramenta d’artesania

El retaule major té una altura d’uns 3,5 metres d’altura, es d’estil rococó, amb tres fornícules en el pis principal i una a la planta alta, a demés del relleu del bust de Sant Pere en el àtic.

També hi ha una inscripció que diu: “ ESTE RETABLO I SANTOS SE PINTARON SIENDO CURA DN. FERNANDO. VAZQUZ. ANO DE 1779 “

Foto     Josep Urpi          any 2001

El temple conté les escultures, totes elles del segle XVIII,                                         Sant Sadurní   ( 0.91 m. altura )

Nostre  Senyora  del  Rosari  ( 0.97 m. altura )

Sant  Josep  ( 0.75 m. altura )

Sant  Froilán  ( 0.92 m. altura )

Sant  Domènec  de  Guzman  ( 0.45 m. altura )

Antigament el benefici parroquial corresponia al Comte de Lemos.

BIBLIOGRAFIA:  Inventario artístico de Lugo y su provincia (1975 )

Sant Sadurní d'Aguascaldas

Foto  Josep Urpí                   Any 1997

 Església en molt mal estat i abandonada del bisbat de Barbastre- Monsó. Lloc d'aguascaldas, municipi de la Vall de Bardaixí, comarca de la Ribagorça, província d'Osca.

S’hi arriba per la carretera nacional N-260,  fins a Campo i des de aquí agafar la carretera de les Viles de Turbó ( HU-V-9601 ), passat uns 5 kms, un desvio a l’esquerra,ens porta a Aguescaldes, un cop al poble cal pujar fins el cim del turó de Sant Sadurní, on es troba la capella.

Foto Josep Urpí              Any 1997

Església d’origen romànic de finals del segle XI, de característiques llombardes.

Temple d’una sola nau, volta  de canó i absis amb arcuacions i lesenes llombardes, al mig es troba una finestra d’arc de mig punt. Teulada a dues vessants.

Foto     Josep Urpí                       Any 1997

Actualment té dues entrades, l’ha original, correspon a la que està al mig del mur, està format per un arc de mig punt amb petites dovelles de pedra.

Ha tingut modificacions al llarg del temps, principalment entre els segles XVII i XVIII, en que es va fer una ampliació del tram de la nau de la part dels peus del edifici.

Foto   Josep Urpí                any 1997

També entre els segles XIX i XX, en que aprofitant l’enfonsament de la coberta es va escurçar la nau i es va obrir una segona entrada.

La situació del edifici en els últims anys del segle XX, era de estat ruïnós, el sostre casi tot enfonsat i es feia servir com a ús ramader. 

BIBLIOGRAFIA: Catalunya Romànica  volum XVI

                             Patrimonio cultural aragonés ( SIPCA )

Frontal de Sant Serni de Tavèrnoles

Foto  Museu Nacional d'Art Catalunya  ( MNAC )

Frontal  del monestir  de Sant Serni de Tavèrnoles i adquirit pel Museu Nacional d'Art Catalunya ( MNAC ) al Sr. Antonio Vives Escudero, l’any 1907.

Cronològicament aquet frontal cal situar-lo entre finals del segle XII i començaments del XIII.

Treball realitzat al trem sobre fusta. La conservació es acceptable, tot i que s’ha perdut part de la brillantó de la coloració que, sens dubte tenia.

Crida l’atenció les dimensions de la taula: 118 cm x 210 cm, del tot anormal tractant-se d’un frontal d’altar. També es podria considerar part d’un retaule.

Hi han representats, nou bisbes o abats nimbats, que es distribueixen en dos grups de quatre i dirigeixen el cap vers la figura central. Porten mitra, bàcul i llibre i una amplia casulla sobre la túnica. El personatge central es cobreix amb una capa i alça la mà en actitud de benedicció.

Aquí es tracta segurament de la exaltació de Sant Sadurní, bisbe i màrtir i patró del monestir. Si per el contrari , fos un abat, aleshores podria esser Felix d’Urgell, abat que fou del monestir en el segle IX i famós per la controvèrsia adopcionista .

BIBLIOGRAFIA:  Catalunya Romànica  volum 1

Sant Sadurní del castell de Clariana

foto  Josep  Urpí

Església abandonada que fou parròquia del bisbat de Solsona, municipi de Clariana del Cardener, comarca del Solsonès. S’hi arriba per la carretera de Manresa a Solsona (C-55 ) i en el km. 68 cal desviar-se a la dreta fins a l’ajuntament, des de aquí surt una pista que puja fins l’església en uns dos quilòmetres.

foto  Joan  Mondragon

Temple abandonat i en situació d’enfonsament. Està situat al costat de les ruïnes del castell de Clariana i estava adaptat al sistema defensiu de la fortalesa. Consta d’una nau rectangular, volta de canó i sense absis diferenciat. L’any 1676 s’obrí un nou portal d’entrada. De fet, la planta i l’estructura internes han sofert nombroses modificacions, al llarg del temps hi foren obertes diverses capelles laterals, dues d’aquestes, d’estil renaixentistes.

foto  Joan  Mondragon

La data més antiga d’església de Clariana és de l’any 1035 i correspon a la venda feta per Guilla a Miró, fill de Sunyer, de diversos béns a la vall de Lord Jussà, els quals confrontaven a migdia amb la parròquia de Clariana.

La consagració de l’església és deguda al bisbe Eriball, també vescomte de Cardona, durant el seu pontificat (anys 1035-1040).

Entre els anys 1040 i 1154 passà a dependre de la canònica de Sant Vicenç de Cardona, cedida pels vescomtes de Cardona.

L’any 1102, Bernat Bermont, feudatari dels comtes de Cardona, en el seu testament, llegà els esplets de les Vinyes de Clariana a Sant Sadurní de Clariana.

L’agost de 1214, el cavaller Arnau de Cardona llegà a Sant Sadurní de Clariana els delmes dels alous que hi posseïa.

foto   Joan  Mondragón

L’any 1651 l’escultor Josep Riera construeix el retaule major de Clariana i el mateix any  actua com a testimoni dels pactes fets per Gabriel Adrià amb la parròquia de Clariana perquè dauri el retaule major de Sant Sadurní, la imatge del Roser i un quadre de Sant Miquel per 1050 lliures.

El 15 de juny de 1901, el rector de Clariana José Prats juntament amb el alcalde de d’aquesta població, Ignacio Torres, envien una carta al bisbat de Solsona en què detallen com l’església i la casa rectoral adjunta amenacen ruïna i, a més a més, el rector els notifica que es veu amb l’obligació d’abandonar-la per la seva seguretat; també hi afegeix que, com que les obres de reparació són molt costoses i el lloc és de difícil accés, recomana alçar una església nova i en un lloc mes cèntric i accessible.

I així va succeí: entre els anys 1902 i 1905 es construeix una nova església amb la mateixa advocació i situada al peu de la carretera de Cardona a Solsona.

BIBLIOGRAFIA:

Catalunya Romànica  volum XIII

Arxiu diocesà de Solsona