26 de des. 2011

San Saturnino de Escanilla

 Foto  J. Urpi
Església del Bisbat d’Osca, lloc d’Escanilla, ajuntament de Abizanda, comarca del Sobrarbe, província d’Osca. S’hi arriba per la carretera A-138 de Barbastre a Ainsa i es troba situada a meitat de camí.


La data més antiga del lloc, és de l’any 1061 i es troba en un document del rei Ramiro I d’Aragó. El 7 de maig de 1290 el rei Alfonso III d’Aragó ordena l’entrega del lloc d’Escanilla al bisbe d’Osca i els seus successors exerciren temporalment el poder sobre a aquelles terres. En el periode medieval apareix el nom en diverses grafies “ Escaniella”, “ Escannella”, “Scanella” i “ Scanilla”. En el foratge del 15 de novembre del 1495 tenia nou focs i com a rector exercia Mossèn Domingo de la Olivera.


 Foto J. Urpi

L’església és del segle XVIII, és un edifici de planta rectangular d’una sola nau amb tres trams desiguals, capçalera plana i torre de forma quadrada amb acabament piramidal, construïda sobre el portal d’un carrer i porta la data de 1879 en que es va remodelar part de l’església. La porta d’entrada amb arc de mig punt i protegida per un pòrtic sostingut per dues columnes. La decoració interior és barroca. L’any 1990 s’hi va fer l’última restauració.




BIBLIOGRAFIA: Basat en un escrit de Santiago Broto Aparicio

28 de nov. 2011

San Saturnino de Espinosa de la Ribera

 foto J. Urpi
Església del bisbat de Lleó, lloc d’Espinosa de la Ribera, municipi de Rioseco de Tapia, comarca de Luna, província de Lleó. S’hi arriba des de Lleó per la carretera N-120, passat uns 10 quilometres a mà dreta surt una carretera comarcal que porta fins a Villanueva de Carrizo i des de aquí seguin la LE-420, en 14 quilometres s’hi arriba.

La data més antiga referida al lloc es de l’any 1240, en un document del monestir de Santa María de Otero de las Dueñas i surt amb la grafia “Spenosa”.El nom de l’església es esmentada com San Sadornino de Espinosa en un document del monestir de San Isidoro de Lleó, el qual posseïa la majoria d’aquestes terres.

 foto J. Urpi
L’any 1655 un gran incendi destrueix tot el poble i no es fins el 1754 que es construeix un nou temple, pagat majoritàriament pels veïns del poble i edificada a un quilòmetre de distancia de l’antiga església, que estava situada en el lloc on ara hi ha el cementiri. El retaule actual es de l’any 1762, obra de Francisco Velasco Conde, veí de Lleó, per un preu de 4.400 reials de vellón i durat per Manuel Garcia, mestre durador d’Astorga l’any 1768. Durant els anys següents, poc a poc, es va anant completant el temple, amb les campanes, reixes, confessionari i demés mobiliari. L’any 1948 es fa una de les reformes més importants, que és la instal·lació d’un rellotge, per això, es va tindre que tirar a terra el vell campanar i afegir-li un cos nou de quasi tres metres d’altura, quedant un campanar de vint metres.
                                                           

Antigament , la cofredia de les Ànimes, celebrava un “jubileo” en honor a Sant Sadurní fins l’any 1885, després es va canviar per una processó a la vigília de la diada del sant. Actualment en acabar la missa del dia 29 de novembre, festa de Sant Sadurní, sota el pòrtic de l’entrada, es serveix un “tapeo y vino español”
BLIBLIOGRAFIA: basat en un escrit de Don Antonio Rodriguez Diez, rector de l’església d'Espinosa de la Ribera 
                                               

23 de nov. 2011

San Saturnino de Robladillo de Ucieza

 foto J. Urpí
Església del bisbat de Palencia, lloc de Robladillo de Ucieza, municipi de Valde-Ucieza, comarca de Tierra de Campos, provincia de Palencia. S’hi arriba per la carretera de Palencia a Carrión de los Condes i des d’aquí per San Mamés de Campos en vuit quilometres trobes el poble.

La primera referència del lloc, es troba en la documentació del monestir de San Zoilo de Carrión i recull una donació feta l’any 1208. També surt esmentada en el llibre conegut com “La más antigua estadística de la diócesis de Palencia” de l’any 1345 amb el nom de Sanct Sadornín de Roblediello, en la qual descriu les persones que estan al seu servei, el salari que han de cobrar i el repartiment dels delmes entre l’església i la catedral.

 foto J. Urpí
Es un temple d’una sola nau amb capelles als costats, campanar de torre quadrada, pòrtic d’arc llis que protegeix una portalada gòtica, que devia pertànyer a un altre edifici anterior, ja que l’actual es d’estil barroc. Presideix l’altar major un retaule amb l’imatge del titular de l’església. Cal destacar unes taules d’un retaule on hi trobem quatre plafons amb escenes de Sant Sadurní, segons la professora d’art Irune Fiz, es pot datar cap l’any 1510. Es obra d’un pintor anònim conegut com el Maestro de Calzada, amb influencies de la pintura de Pedro Berrugete. També cal destacar una pila baptismal del segle XIII.

 foto J.Urpí

BIBLIOGRAFIA: Catálogo Monumental de Palencia .
                          Enciclopedia del románico de Castilla-León

17 de nov. 2011

Sant Sadurní del Solà

 foto J. Urpí--1997

Església romànica del bisbat de Barbastre –Monzó, fins l’any 1956 va pertànyer a bisbat da Lleida, lloc de Vacamorta, municipi de Foradada de Toscar, comarca de la Ribagorça, província d’Osca. S’hi arriba per la carretera de Graus a Campo (C-139) i abans d’arribar a Campo , a mà dreta surt una pista que passant pel despoblat de Vacamorta, es troba l’església molt a prop del caseriu anomenat Terraza.
La data més antiga correspon a l’any 1023, en que Ramí de Castellar junt amb els seua germans, dotaren a l’església de Santa María de Nocelles, que era un petit priorat del monestir d’Ovarra, amb l’església de Sant Sadurní i amb tots els seus bens i primícies. Per algunes dades medievals, aquet temple també s’identificava amb el nom de Sant Sadurní de Terraza.

 foto J. Urpí      1997

Edifici d’una sola nau amb volta de canó, absis semicircular amb decoració de motius llombards i campanar de torre quadrada. La porta original feta amb arc de mig punt, situada a la façana sud, està tapada. Aquets elements la situant en ple segle XII. Actualment es troba molt deteriorada, es llàstima, perquè mereixeria ser restaurada.


BIBLIOGRAFIA: Catalunya Romànica, volum XVI

7 de nov. 2011

San Saturnino de Rioseras

 foto J. Urpí       

Església del bisbat de Burgos, capital del municipi del Valle de las Navas, mancomunitat Tierras del Cid, província de Burgos. S’hi arriba des de Burgos, per la carretera N-623 en direcció a Santander fins a Sotopalacios, allá s’ha d’agafar la carretera comarcal CL-629 i al cap d’uns dos quilòmetres a mà dreta hi ha un desvio que en sis quilòmetres s’arriba a Rioseras. Es troba situada a una altitud de 860 metres i a 17 quilòmetres de Burgos.

L’any 1077, s’esmenta que el “presbítero Vermudo",  fa donació d’una casa situada “ad atrio Sancti Saturnini episcopi in villa que nocitan Riuulo de Seras “. També s’ha dit que l’església la manà construir Doña Jimena, muller del Cid Campeador.


 foto  J. Urpí
 El temple originalment era d’una nau amb absis i portalada romànica, desprès si afegiren dues naus més amb dos absis de forma rectangular i contraforts, també una portalada amb arquivoltes llises i una torre quadrada amb contraforts, totes aquetes construccions foren d’estil gòtic.

En el seu interior es trobava el retaule major renaixentista del segle XVI, obra que podria ser de Ortega de Córdoba y de Diego Torres, amb representacions de Sant Pere, Sant Pau, Sant Joan Baptista, Sant Sebastià etc. I presidits per Sant Sadurní que amés tenia dos plafons amb escenes de la seva vida. També hi havia un retaule neoclàssic, dos més de barrocs i diverses imatges.
Malauradament, amb els pas dels anys, aquesta gran església es va anar deteriorant, es va tancar al culta i va esser abandonada, això comportà una acceleració de la seva ruïna, L’any 1987 el desastre era evident.



31 d’oct. 2011

Sant Sadurní de Vilavenut

 foto J. Urpí

Església del bisbat de Girona, lloc de Vilavenut, municipi de Fontcoberta, comarca del Pla de l’Estany. S’hi arriba per la carretera de Galliners a Banyoles ( GIF-6132 ) i es troba en el quilòmetre 6.5 al peu de la carretera.

 foto J. Urpí

El lloc es anomenat l’any 1017 per una butlla del Papa Benet VIII, que enumera la possessió de bens per part del monestir de Banyoles. L’any 1159, hi ha noticies d’una permuta de terres efectuada pels canonges de Girona, que a més rebien els delmes de tot Vilavenut L’any 1209,s’esmenta l’església com “ Sancti Saturnini de Vilavenuto “. D’ençà  de l’any 1532 es venera la relíquia de La Santa Espina, que les llegendes del poble diuen que fora portada des de Terra Santa i dipositada dintre d’un petit reliquiari de plata, el poble invocava la seva protecció  per les malalties de la vista.

 foto J, Urpí

El temple original cal situar-lo a finals del segle XIII, consta d’una sola nau amb absis semicircular, en els segles XVIII i XIX sofrí notables modificacions, te un campanar de planta quadrada d’estil barroc. En el interior conté pintures neoclàssiques La porta de fusta de l’entrada, conserva tota una ferramenta, dos picaportes i un forrellat de tradició romànica. A la llinda de la porta figura l’inscripció “La iglesia fou reparada y lo campanar fou fet de nou el 1850 “

BIBLIOGRAFIA: Catalunya Romànica , volum V
 

22 d’oct. 2011

Sant Serni de Clarà

 foto J. Urpí---2011

 foto J. Urpí----1994

Església del bisbat de Solsona, lloc de Clarà, municipi d’Avià, comarca del Bergadà. S’hi arriba per la carretera de Berga a Solsona (C-26 ), a uns tres kilòmetres passat el poble d’Avià, s’ha d’agafar a mà esquerra una pista, que passat uns 50 metres ja una desviació a la dreta, que en poca estona et porta a l’església.

En època carolíngia, el lloc de Clarà estava situat dintre els límits del castell de Clarà, ja s’esmena l’any 907 en l’acta de consagració de l’església d’Avià i l’any 983 com a possessió del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. La primera notícia referent a l’església es de l’any 1003, quan el comte Oliba dona al monestir de Santa Maria de Serrateix, entre altres esglésies, la de Sant Sadurní de Clarà.

 foto J. Urpí
 
El temple romànic desapareix el segle XVII i es modifica totalment. Actualment consta d’uns sola nau, amb coberta inicialment de volta de canó i teulada a dues vessants. La façana de llevant està coronat per un campanar d’espadanya de dos ulls, a la llinda de la porta, hi ha gravada la data de 1630 junt amb un petit relleu format per un Crismó amb una creu i dos animals alats, que podrien ser dos braus, animals representatius del martiri del titular de l’església. També hi trobem un petit rellotge de sol. Al costat esquerra hi ha un petit cementiri.

L’any 1936, es cremà l’altar, així com les imatges i mobiliari de dins el temple, després va esser abandonada,fins que l’any 1988, el poble d’Avià va posar en marxa una campanya de restauració. L’octubre de 1990, es recupera la festa de Sant Lluc i es fa una romeria des d’Avià fins l’església. Actualment cada tercer diumenge d’octubre s’hi celebra un aplec.

    BIBLIOGRAFIA:     Catalunya Romànica, volum XII  i  església de S. Serni de Clarà



15 d’oct. 2011

Sant Serni de Fígols

                                                                                     foto  J.Urpí
Església romànica del bisbat de Solsona, lloc de Fígols, municipi de Gargallà, comarca del Bergadà. S’hi arriba per la carretera de Cardona a Motmajor (B-420 ), al km. 6.7 a mà dreta surt  una pista asfaltada que en un km. ens hi porta, es troba situada al costat de la casa-masia de Fígols.
L’església va pertànyer inicialment al monestir de Ripoll, ja que en l’any 1003, el comte Oliba fa varies donacions a dit monestir, una d’elles es l’església de Sant Sadurní de Fígols. Entre els anys 1312 i 1315 tenia capellà propi i cementiri. EL segle XVIII era sufragània de Sant Andreu de Gargallà.
                                                                                    Foto J. Urpí

El temple originalment es de un romànic tardà, possiblement del segle XIII, consta de una sola nau amb volta lleugerament apuntada i no té absis. En el mur de ponent hi trobem un porxo i a la porta d’entrada hi ha marcada la data de 1689, i també  un campanar d’espadanya de dos ulls. El 1709 hi trobem una reforma feta de Joseph Pujol, la qual comportà l’obertura de dues capelles laterals i una sagristia. El presbiteri està presidit per un retaule incomplert d’estil gòtic, entre les pintures hi ha la de Santa Magdalena i dos plafons amb imatges que podrien ser de la vida de Sant Sadurní.
Aquesta església també se la coneix com Santa Magdalena de Fígols.



 Foto J. Urpí

 foto  J. Urpí
A uns cent metres abans d’arribar a l’església, es troba un indicador amb el nom de “ cova de Sant Serni “, es una roca amb un forat rodó, on la tradició diu que quant Sant Sadurní  va venir a predicar per a questes contrades, s’hi va resguardar de la pluja.

BIBLIOGRAFIA: Catalunya Romànica, volum XII

2 d’oct. 2011

Sant Serni de Terrers

                                                                              foto J. Urpí
Església romànica, situada a pocs metres de la masia de la Torre de Terrers, municipi de Capolat, comarca del Bergadà, bisbat de Solsona. S’hi arriba per la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys ( BV-4241 ) i al km. 17 a mà dreta surt un camí que en uns 300 metres ens hi porta.

Cal pensar que la primitiva església de Terrers fou bastida pel comte Guifré, al segle IX, duran la repoblació i organització de la Vall de Lord. En el document de la consagració de l’església de la Seu d’Urgell, segle XI, s’esmena la parròquia de Terrers ( Terreros ) dins els límits de la Vall de Lord. Al segle XVIII era sufragània de la parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars. Avui l’església resta sense culta


                                                                                   foto J. Urpí
Es un temple petit, d’una sola nau rectangular tancada per un mur pla i sense absis. Cal suposar que la coberta era de volta de canó, ja que l’actual es moderna. Portal situat al migjorn, coberta amb arc de mig punt fet amb dovelles grosses. A ponent s’alça un campanar d’espadanya. Al segle XVIII, s’hi afegeix una capella de planta rectangular.

En aquest edifici era venerada una imatge de fusta policromada de la Mare de Déu, possiblement de finals del segle XIII. Actualment està guardada en una casa particular.



                                                       BIBLIOGRAFIA: Catalunya Romànica , volum XII



25 de set. 2011

Sant Sadurní de Sovelles


foto J. Urpí
                                       
Antiga parròquia de les Llosses, situada a 970 metres d'altitud, lloc de Sovelles, municipi de les Llosses, comarca del Ripollès, bisbat de Vic. S'hi arriba per la carretera C-26 que va de Ripoll a Berga i arribant al  poble de les Llosses, a mà esquerra surt una pista encimentada que ens hi porta.
La primera esmena data de l'any 925, quan el bisbe Jordi  de Vic, la donà al monestir de Ripoll, apareix escrit com "Sovezillas". Durant els segles XI i XII, va canviant de grafía i surt escrit com " Soveiles  ", "Sovidiviles" i "Sovediles" en els diferents llistats de les parròquies de Vic. L'any 1312 , es dictà sentència en un plet entre el bisbat de Vic i el monestir de Ripoll, per la possesió de la parròquia de Sovelles, favorable a Ripoll.



foto   O. Calbetó

Edifici de planta rectangular, amb capelles laterals. Fou reedificada els anys 1714-1717.
El Museu Episcopal de Vic, conserva un portacandeles del segle XIII, procedent d'aquesta església, les seves mides son: 55 cm. de llarg  per 9 cm. d'altura i dos platets de 11,5 cm. de diàmetre

                            BIBLIOGRAFIA: Catalunya Romànica,   volums X i XXII

18 de set. 2011

Sant Sadurní de Seix

foto: J. Urpí                    

Esglesiola del bisbat d'Urgell, situada a 1260 metres d'altitud, al petit nucli de Seix, municipi de Montferrer i Castellbò, comarca de l'Alt Urgell. S'hi arriba per la carretera C-14 de Pons a la Seu d'Urgell i al km 231 (passat Adrall ) a mà esquerra surt una carretera que porta a Castellbò i des d'aquí, en uns 8 kms arribem a Seix.
El lloc és documentat l'any 1034, relatiu a unes terres situades a la vall de Romandriu i que s'esmena com a límit la llacuna de " cix ". També l'any 1060 s'esmena com a límit del castell i vila de Romandriu. Pel llibre de visites pastorals sabem que des de 1575 l'eglésia era sufragània de la parròquia  de Santa Creu de Castellbò. Amb la darrera reforma parroquial de 1904, passà a dependre de la parròqiua de Castellbò.



foto: J. Urpí

 Temple de petites dimensions, d'una sola nau amb volta de canó, reforçada per tres arcs torals, i absis semicircular llis. Portalada d'una arcada adovellada simple, situada a la façana de ponent, acabada amb un campanar de cadireta d'un sol ull. Taulada feta amb lloses llicorella. Té un petit clos davant seu.



foto: J. Urpí

                                           BIBLIOGRAFIA: Catalunya Romànica, volum VI   


15 de set. 2011

Sant Sadurní de Gallifa

Foto: J. Urpí


Ermita propietat de la masia de Sobregrau, municipi de Gallifa, comarca del Vallès Occidental, bisbat de Vic; situada al punt més alt de la cinglera de Sant Sadurní, a 951 metres d’altitud. S’hi pot arribar a peu, per la vessant de Castellterçol, per Sant Julià d’Úxols, o per una pista que surt entre els quilòmetres 12 i 13 de la carretera de Sant Feliu de Codines a Gallifa (hi ha marques de color verd i groc que acompanyen fins el cim).

Foto. J. Urpí

Edifici de una sola nau, de planta en forma de trapezi i acabat amb un absis semicircular. La claror entra a l'interior per cinc finestres, tres situades a l'absis i les altres dues als murs de ponent i migdia. Porta adovellada amb arc de mig punt. Per l’estructura inicial, era una capella preromànica del segle X, i s'hi va afegir un absis llombart al segle XI, i un cos a la part del migdia al segle XII.

Foto: J. Urpí

La notícia més antiga es de l'any 939 i  correspon a una venta feta per Ató al levita Guadamir, en la qual consta que termenava amb el domus de Sant Sadurní. La muntanya ja figurava amb el nom de Sant Sadurní en la butlla del Papa Benet VII l’any 978, en què es definia els límits del bisbat de Vic. L’any 1316 consta com a priorat, depenent  del monestir de la Portella. El 1604, el bisbe prohibeix fer misses, perquè es trobava en molt mal estat. El 1714 es va edificar una casa, dita dels ermitans, adossada al mur de ponent de la nau. 

                                   Bibliografia: Catalunya Romànica, vol. XVIII

3 de set. 2011

Sant Sadurní de Pontils


Església parroquial del bisbat de Tarragona, municipi de Pontils, comarca de la Conca de Barberà. S’hi arriba per Igualada o per Montblanc agafant la carretera C-241 fins el poble de Santa Coloma de Queralt, i des d'aquí la carretera T-201 que en uns 14 km ens hi porta.

La primitiva església es trobava a dalt el castell de Pontils, anomenat el Castellot. Segurament devia ser un temple d’una sola nau i d’estil romànic, ja que les seves característiques i el lloc exacte de la seva ubicació es desconeixen. L’esmena més antiga ens la dóna el testament de Guillem de Montagut l’any 1168, “Sancti Saturnini de Pontilis". També hi ha noticies dels anys 1279 i 1280 en què el rector de “ Pontilis" contribueix amb 36 sous cada any a la dècima Papal recaptada en aquells anys a l’arxidiòcesi de Tarragona. La visita pastoral de l’any 1445, manava reparar tota la teulada i recalcava que l’altar sota l’advocació de Sant Sadurní estava en molt bones condicions. En un altra visita l’any 1450 manava reparar les fonts baptismals i fer construir una campana nova per substituir una que estava trencada. Els anys 1593 i 1598 l’arquebisbe de
Tarragona, Joan Tarés, es desplaça a Pontils per confirmar els seus feligresos, devia ser aleshores que comprovà el mal estat del temple i donà permís per construir-ne un de nou.

És el 22 de febrer del 1598 quan comença la construcció de la nova església, d’estil gòtic tardà, a baix,  al poble de Pontils. S’encarrega de l’obra el mestre de cases Francesc Rossell, de la vila de Valls. El 18 de juny del 1600, el mossèn Pere Rosanes, amb llicència de l’arquebisbe de Tarragona, beneeix la nova església. Durant la cerimònia es baixa el Santíssim Sacrament de l’església vella. L’any 1603 el jurat de la vila de Pontils ven l’abadia de dalt “per fer l’abadia nova a baix en el lloc de Pontils" a Antoni Pujol per la quantitat de 25 lliures barceloneses.

Temple d’una sola nau amb capelles laterals. Al sostre podem veure escuts de la família Cervelló, antiga propietària del lloc. A l'exterior, façana amb portalada romànica i campanar d’espadanya de tres ulls i contraforts al costats.

A l’església nova, l’advocació de Sant Sadurní es mantén fins a la primera meitat del segle XVIII, a partir de llavors se la coneix sota l’advocació de la Nativitat de la Mare de Déu.


Bibliografia: basat en un escrit de Joan M. Quijada i Bosch, publicat per
Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.

15 d’ag. 2011

Sant Serni d'Aulet

Foto: J. Urpí
 
Ermita del despoblat d’Aulet, municipi de Sopeira, comarca de la Ribagorça, bisbat de Lleida. S’hi arriba des de Pont de Suert, agafant la carretera N-230 en direcció sud. A uns 5 km, a mà dreta, surt una pista en direcció a Sant Orenç (Santorens) i, a pocs metres del trencall, a mà dreta, amagada entre els arbusts, es troba l’esglesiola.

El temple es troba en avançat estat de ruïna, amb escletxes a totes les parets i el sostre del absis ensorrat. Originalment devia ser un edifici del segle XI i amb moltes modificacions posteriors. Consta d’una nau i absis
semicircular. A la porta d’entrada, sobresurten un parell de bigues de fusta, restes d’un antic porxo. El teulat que encara cobreix una part de la nau ha estat modificat, substituint les lloses originals per la teula actual.

La data més antiga correspon a l’any 926. És una donació de Borrell, d’una terra al monestir de Santa María d’Alao“ in ipsa coma Sancto Saturnini"
 
Bibliografia: Catalunya Romànica

14 d’ag. 2011

Timpà de San Saturnino de Artajona

Foto: J. Urpí

A la façana principal del temple es troba la portalada del segle XIII amb dotze arquivoltes, el timpà i la seva corresponent llinda.

El timpà està compost de tres pedres. En la del mig, podem veure la imatge de Sant Sadurní, amb vestimenta episcopal, portant bàcul en una mà mentre beneeix amb l’altra i recolza els seus peus sobre un brau, símbol del seu martiri. Juntament amb ell, a l’esquerra, una dona de genolls, amb un dimoni que li surt de l'orella, que podria ser Austris, la filla d’Antoninus, governador de Tolosa, batejada segons les llegendes pel propi Sant Sadurní. A cada costat, trobem dos personatges reials, agenollats i amb aptitud orant. S'identifiquen amb el rei Felipe el Hermoso de França i amb la reina Juana de Navarra, ja que en els anys del seu regnat (1298-1305) es va construir aquesta portalada. Prop del rei, hi ha un escut amb tres aus i la creu del comtat de Tolosa, més coneguda com la creu d’Occitània.

Foto: J. Urpí

A la llinda, es troben representades escenes del martiri de Sant Sadurní, començant a l’esquerra pel judici davant d’un ídol, segueix per les tortures al Sant i el seu martiri que va ser arrastrat per un brau i, per últim, el
seu enterrament.

Bibliografia: Catálogo Monumental de Navarra

30 de jul. 2011

San Saturnino de Uriz

Foto: J. Urpí (2005)

Església parroquial del bisbat de Pamplona, lloc d'Uriz, municipi d'Arce, batllia de Sanguesa, Navarra. S'hi arriba per la carretera comarcal NA-172 i es troba a 40 km de Pamplona.

És una església d'origen romànic del segle XIII, consta d'una nau rectangular de tres trams, amb capçalera plana i campanar de torre quadrada. En el segle XVI es va transformar el tram del cor i la torre. En el presbiteri es veneren tres imatges: St. Saturnino, el Sagrat Cor i Santa Maria de Uriz, imatge mariana del segle XIII, procedent de la propera i desapareguda ermita de Ntra. Sra. del Carmen. També és important una creu parroquial de plata d'estil gòtic datada a principis del segle XVI.

Foto: J. Urpí (2005)

Uriz és un poble amb moltes reminiscències medievals, com les tres torres gòtiques i quantitat d'escuts heràldics.

Bibliografia: Catálogo Monumental de Navarra
Gran Enciclopédia de Navarra

29 de jul. 2011

San Saturnino de Lintzoain

Foto: J. Urpí (2005)
Església parroquial del bisbat de Pamplona, lloc de Lintzoain, comarca de Val de Erro, merindad de Sangüesa, Navarra. S’hi arriba per la N-135 de Pamplona a Roncesvalles; a 52 km de Pamplona hi ha un petit desviament a la dreta, que ens hi porta.

Foto: J. Urpí (2005)
Temple d’origen medieval, modificat en el segle XVI i en el segle XX. Està constituït per una sola nau, capçalera recta i campanar de base quadrada. A l'interior hi ha dos retaules interessants: el retaule major del
segle XVII, procedent de l’església de Santo Domingo d’Estella, i un altre de la Inmaculada Concepció del segle XVIII. A la part exterior, destaca la portalada amb arc de mig punt, les arquivoltes llises (l’última decorada amb boles) i el pòrtic modern amb arcs sobre pilars de pedra que protegeixen l’entrada.

El poble es troba dins el Camí de Santiago.


Bibliografia: Gran Enciclopèdia de Navarra

14 de jul. 2011

Sant Sadurní d'Esdolomada

 
Església parroquial del bisbat Barbastre-Montsó des de 1995. Abans depenia del bisbat de Lleida. Lloc d’Esdolomada, municipi d’Isàvena, comarca de la Ribagorça. S’hi arriba per la carretera N-230 fins a Benavarre, des d'on surt una carretera comarcal en direcció a Roda d’Isàvena. Un cop arribat a Pobla de
Roda, a mà esquerra surt una pista que en 6 kms ens hi porta.

És un edifici romànic del segle XII. De nau de base rectangular, volta de canó i acabat en absis semicircular. Temple molt modificat en el seu exterior: s'hi van afegir dues capelles laterals, de manera que l’església queda en forma de creu llatina. Té campanar d’espadanya de dos ulls al costat del absis.



La data més antiga del lloc data de l’any 1023, en què el monestir d’Ovarra donà a Santa María de Nocelles, una terra que tenien a Esdolomada. Unes butlles papals d’Innocenci IV i Gregori X datades els anys 1247 i 1273 confirmen la propietat del lloc i de l’església a favor de Sant Vicenç de Roda.

21 de juny 2011

Retaule de Sant Sadurní de la Roca

Carles Aymerich (CRBMC)
 
El retaule de l’altar major, dedicat a Sant Sadurní, és el que queda del retaule tardorenaixentista que va esculpir els anys 1615-1616 Antoni Comes. Es tracta de l’única obra que es conserva d’aquest escultor.

Aquest retaule, que primitivament arribava fins al sostre de l’església, va ser pintat entre els anys 1626-1630 per Antoni Rovira, un gran pintor i daurador. Una cartel·la enmig del retaule té la data 1630, corresponent a
l’acabament del seu daurat i de la seva pintura.

Del retaule primitiu es conserven el sòcol de pedra amb dues portes de fusta, la predel·la amb els quatre primers misteris de dolor del Rosari, dos alts relleus de la detenció i mort de Sant Sadurní, dos alts relleus referents a la Mare de Deu i els relleus dels evangelistes Marc i Lluc. El retaule primitiu tenia les imatges de Sant Sadurní i la Mare de Deu, al centre, i Sant Miquel Arcàngel, Sant Llorenç, Santa Madrona, i Sant Pere Màrtir al costats. El retaule ha estat restaurat en els anys 2009-2011. En aquesta restauració s’ha recuperat, sota diverses capes de pintura i brutícia, la policromia original. Es tracta, a Catalunya, de l’únic retaule d’aquesta època amb sòcol de pedra pintat. La imatge de Sant Sadurní, obra de Ramon Costa, és de l’any 1939.

L’any 2008, seguint les indicacions de Belén Cobo del Arco de l’any 1992, es van identificar i reclamar dos alts relleus de la predel·la del retaule (Oració a l’hort i Camí del Calvari ), que estaven de forma anònima en els magatzems del Museu de Granollers, des de l’època de la guerra civil. Autoritzada l’exposició de les peces en el seu lloc original, per part del Patronat del Museu de Granollers, es va realitzar la seva restauració per part de les restauradores Anna Casal i Marta Bosch, sota la supervisió del Centre de Restauració de bens i mobles de Catalunya (CRBMC). Els dos alts relleus van ser col·locats en el seu lloc original, substituint uns plafons decoratius de la instal·lació anterior.




El mes de setembre de 2010 es va continuar la restauració de tota la resta del retaule, realitzada també per Anna Casal i Marta Bosch, ajudades en el sòcol de pedra per Alicia Santomá i Ana Cristina del Árbol, amb la supervisió també del CRBMC. Va ser en la restauració del sòcol de pedra que es va descobrir, sota les capes de resina, fum i pintura blanca, els seus veritables colors : blau, vermell, groc i or.

La restauració d'aquest retaule va ser inaugurat el dia 9 de juny del 2011.

Rodolf Puigdollers i Noblon

16 de juny 2011

Viatge a Sant Sadurní de la Roca del Vallès

Un viatge especial

Vam entrar al poble sota les indicacions dels mapes de google, per cert, no gaire encertades, però, al cap i a la fi vam arribar al carrer que ens convenia i vam deixar el cotxe davant del número 74. Vam baixar a peu pel carrer del costat de l’església. L’entorn és bonic i molt arregladet, d’una amplitud renovada, es nota que el poble està en procés de reformes. Al davant de l’església hi ha unes escales molt noves i al costat dret una rampa adequada per a les persones amb dificultats de moviments; l’arquitectura és encertada.

En pujar per les escales veiem al cancell de l’església tot de fotografies explicatives del retaule i les seves diferents fases i un senyor que hi posava molt d’èmfasi i que es notava que en tenia els dits pelats. En veure’l, ens vam adonar que era el pare Rodolf Puigdollers, l’ànima del projecte i l’instigador del resultat tan magnífic i inoblidable del retaule. Ens vam presentar i ell, molt cordial, ens saludà i altra vegada ens va donar tota mena d’explicacions de l’esdeveniment.

En entrar a l’església, vam agafar uns fulletons que eren explicatius del retaule i de l’església en si, amb tota mena de fotografies i d’història de cada racó del temple. Ens vam asseure en un banc, a la meitat de la nau central, a la part esquerra i al davant hi havien quatre o cinc bancs de cada cantó, reservats a les autoritats i altra gent còmplice de la restauració. 

Hi havia una senyora jove i molt ben arreglada, que portava les regnes del protocol i en tot moment estava atenta a qualsevol salutació, abraçada o rialla i no se n’hi escapava cap detall. Anava entrant gent i més gent i l’església es va omplir de gom a gom, van haver de posar cadires plegables a tots els racons i raconets per fer-hi cabre els que entraven en el darrer moment. Tots a punt, la llum era tènue, semblava que no volien despertar els sants, els únics habitants de l’indret. Van començar els parlaments, la senyora jove ens va parlar amb molta tranquil·litat i amb paraules amables i aleshores va fer entrar en escena el pare Rodolf. 

Va ser una entrada amb les paraules fermes, segures, positives, ens va explicar tots els passos que van haver de fer per poder acomplir  amb el seu objectiu: restaurar el Retaule de Sant Sadurní de l’església de Sant Sadurní de la Roca del Vallès; fer el possible perquè tots els estaments s’hi impliquessin amb il·lusió i positivitat, posar eurets i tirar endavant cada dia, moure fitxa del taulell de dames perquè tothom hi posés el seu granet de sorra. El pare Rodolf és un home valent, eficaç, sensible i emocionant. 

En un moment de la seva explicació, va parar la veu i com per art de màgia, va connectar el sensor amb el comandament...i  es va fer la LLUM. El retaule s’il·luminà de gran manera. Va ser un moment màgic i expectant, tota la gent que estàvem a dins l’església vam fer un “Ooooh!” a l’uníson. Quina meravella, el retaule amb tota la seva magnitud, amb tota la seva bellesa i riquesa. El daurat intens, valent impregnant-ho d’elegància, de tranquil·litat, de germanor, de gratitud, d’història, de relleu, de patrimoni, de cultura, d’herència, d’esforç, de vida continuada. 




...i continuen els parlaments amb serenor i explicatius de tots els estaments implicats. Van pujar a l’altar les dues noies que van restaurar el retaule, l’Anna Casal i la Marta Bosch, que ens transmetien la seva saviesa i el seu entusiasme. Una d’elles havia tingut un fill, només feia cinc dies i ens el presentava, en un dia tant especial com era aquell i en aquest lloc i sota l’advocació del nostre estimat sant, Sant Sadurní, viatger i pregoner de la fe cristiana.
 
Em va agradar i sorprendre els sòcols de sota el retaule, unes imatges de pedra, amb una impressió mai vista enlloc, que jo recordi, espectacular, sobri i bonic. Vigilants implacables del nostre pas per la Taula. Gent del temps antic, amb faccions rústegues i de semblant amb caràcter. Sentinelles del pas del temps, Ells, ho veuen tot, muts i expectants. Han rebut l’atac dels despectius, de l’home sense fe i sense escrúpols. Els hi ha transformat el color de la pell, un dia amb el seu esplendor i l’altre castigats amb les modes que pertoca l’època. 

Però avui, dia de la FESTA, dia de la LLUM, avui tornen amb el seu poder i la seva expressió tant profunda i alhora tant seva, però en el fons tant nostra. A la quietud del temple. No els volem destorbar, però sí admirar! 





Aquí els teniu, imponents!

I per tancar l’acte, el cor de cant de la parròquia ens va cantar un cant deliciós i després els Goigs a Sant Sadurní de la Roca del Vallès. 

En acabar tothom va felicitar-se: abraçades, alegria, retrobaments, encaixades de mans. Les cares ho deien tot! Les màquines de fotografiar anaven de bòlit!

Nosaltres, sent d’un poble veí, Sant Sadurní d’Anoia i tenir per advocació el mateix sant, ens pertoca felicitar-vos de tot cor! És un honor haver sigut convidats a assistir a la FESTA de la LLUM. Moltes gràcies, ens hi vam sentir molt ben acollits.

Un plaer!!!

Remei Casanovas

11 de juny 2011

Sant Sadurní de Vic

Foto: Oriol Calbetó

Antiga església parroquial del bisbat de Vic, ciutat de Vic, comarca d’Osona. S’hi arriba des de Barcelona per la carretera C-17 i dista 70 km. Es troba a la part alta de Vic, al lloc on ara es troba l’església de la Pietat, al carrer de Sant Sadurní, una façana ens recorda de la seva existència.

L’any 797, el rei franc d’Aquitania, Lluís el Piedós conquista i fortifica la ciutat d’Ausona, aixeca una petita capella al servei de la tropa, dedicada a Sant Sadurní, bisbe de Tolosa (capital del seu regne). L’any 879, Guifré el Pelós restaura la ciutat o millor dit funda la ciutat de Vic, aprofitant els murs de l 'antic temple romà, construeix el castell comtal de Vic i manté al seu costat la capella de Sant Sadurní.

La primera referència escrita és de l’any 961, quan el levita Otger dicta les seves últimes voluntats davant l’altar i de les relíquies de Sant Sadurní, en honor del qual, ens diu el document, hi ha fundat una església al comtat d’Ausona a la vila de Vic.

Foto: Oriol Calbetó

L’any 1050, la tradició situa l’església de Sant Sadurní al lloc on van ser trobades les relíquies del anomenats sants màrtirs Llucià i Marcià. La seva veneració va anar augmentant els anys següents, sobretot al segle XV, ja que a causa dels terratrèmols que pateix la zona, el dia 8 de maig de 1427 una solemne processó recorre la ciutat de Vic portant les relíquies des Sants Màrtirs, demanant-los l’acabament dels terratrèmols. Pel juliol de 1427, en agraïment als Sants Màrtirs, s’acorda reparar la capella de Sant Sadurní. El 1430, els consellers de la ciutat demanen subvencions per engrandir-la i el bisbe Jordi d’Ornós concedeix indulgències a tot aquell qui contribueixi. El mateix any es compra un edifici adjacent, per fer una nova capella dedicada a la Verge de la Pietat on es trasllada el culta als Sants Màrtirs, aquest edifici allotjà set altars i un campanar, les obres començades el 1455 duren dotze anys sota la direcció del mestre d’obres Nicolau Sentmartí.

L’any 1551, els sants màrtirs Llucià i Marcià són anomenats patrons de Vic fins el 1862, en què Sant Miquel dels Sants els pren el lloc.

En el segle XVII per raó del gran increment que prengué la devoció dels Sants Màrtirs, es decidí la construcció de l’església actual que ocupà el solar de la capella de Sant Sadurní i de la capella de la Verge de la Pietat.

Bibliografia: Revista Ausa, Eduard Junyent

Revista Ressó, Ramon Ordeig i Mata