San Saturnino de Hinojedo

Església parroquial de Hinojedo, Ajuntament de Suances, província de Cantabria, bisbat de Santander. S’hi arriba per l’autopista Cantabria- Meseta ( A-67 ), agafant la carretera CA-131 en direcció a Santillana del
Mar i sortir a Eliso i continuant fins a Hinojedo.

L’església és d'una nau de tres trams amb una torre als peus. Ja surt citada al segle X, torna a ser documentada al segle XVI, ja que en l’any 1560 neix una capellania amb l’obligació que es facin misses a

l’església. De la mateixes dates és un altre document que demana al veïns del Consejo de Hinojedo que celebrin les seves reunions “en el cementerio de la iglesia del Señor San Saturnino “, és a dir, davant de l'església. L’any 1578 es compra un missal per 5 ducats. 

 

 

 

A principis del segle XVII l’església està sent reparada o reconstruïda com ho prova els treballs fets pel mestre fusté Domingo Garcia durant els anys 1607 al 1621. Entre els anys 1622 al 1624 un tal Miguel Alonso, veí de Anero de la Merindad de Trasmiera, fa un retaule nou, i al 1640 un veí de Praves fa una campana per a la torre de l’església. Entre els drets parroquials hi havia la obligació de donar "una gallina per cada bateig i un pa i una espelma per la benedicció i entrada de la dona purificada del part". 

 

 

Sant Serni de Tavèrnoles

Parròquia del bisbat d’Urgell, poble d’Anserall, municipi de Valls de Valira, comarca de l'Alt Urgell. Es troba situat a 3 km de la Seu d’Urgell per la carretera d’Andorra i a 300 metres al nord del poble d’Anserall.

L’església actual és el que queda d’un gran monestir que va tenir la seva màxima esplendor en els segles XI i XII. L’origen del monestir se situa en època visigòtica entre els segles VI i VIII, situat a peu del camí entre
Castellciutat (avui Seu d’Urgell ) i les vall d’Andorra, aprofitant les restes d’una posada (tabernulae).

Cap a l’any 782 hi ha notícies de l’abat Fèlix (després seria anomenat bisbe d’Urgell) que comença la recristianització de part dels Pirineus. Però l’any 791 és acusat d’adopcionista i exiliat a Lió per les autoritats carolíngies, que van nomenar el bisbe Leidrad de Lió administrador de la diòcesis i introductor de la regla benedictina al monestir.

A partir d’aquí comencen les donacions del comtes i senyors feudals al monestir per engrandir les seves possessions i riqueses. Un gran impulsor va ser l’abat Ponç (company i amic del famós bisbe Oliba) que també fou conseller del rei Sanç III de Navarra i dels reis de Lleó, i que va acabar la seva vida com a bisbe de Oviedo i Palència.

L'augment de rendes i donatius permet la construcció del nou monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, que fou consagrat el 19 de gener del 1040 pels bisbes Eriball d’Urgell i Arnuf de Ribagorça, sent prior l’abat Guillem. A la cerimònia hi van assistir els arquebisbes de Narbona i d’Arles, els bisbes de Besiers, Elna, Girona i Tolosa de Llenguadoc.

L’any 1099, una butlla del Papa Urbà II, confirma a Tavèrnoles els privilegis donats per Carlemany i el Papa Lleó III i col·loca el monestir i el seu patrimoni sota la dependència directa de la Santa Seu.

El seu patrimoni va augmentant i les seves possessions s’estenen per tot L’Urgell, Andorra, Ribagorça, Cerdanya, Berguedà i arriba a Lleida i Manresa,i també al comtat de Girona. Els comtes d’Urgell Ermengol IV i Ermengol V li fan donacions de terres que tenen a Castella, Lleó, Extremadura i Astúries. Per contra, augmenten els conflictes amb la part feudal i eclesiàstica per la possessió de terres, rendes i privilegis.

Al segle XIV comença la seva decadència tant patrimonial com monàstica. L’últim abat conegut és Tomàs Costa (1564-65). El 13 d’agost de 1592, el Papa Climent VIII declara suprimit el monestir i convertí la seva església en parròquia d’Anserall, amb vicari perpetu i les seves rendes passen al Seminari Tridentí de la Seu d’Urgell. Durant els segles següents, va patir una gran espoliació de tot el conjunt monumental, ja que les
dependències van ser abandonades. L’any 1936, imatges i retaules van ser cremats pel comitè revolucionari d’Anserall. Durant els anys 1971 al 1974, l’arquitecte Francesc Pons Sorolla restaura les restes del temple.
Posteriorment s'hi col·loquen les imatges del Sant Crist, Marededéu i Sant Serni, obres de l’artesà andorrà Sergi Mas.

L’església era un edifici grandiós i d’extraordinària singularitat, de planta basilical de tres naus separades per pilars. A l’absis central s'hi obren tres absidioles i la del mig queda dividida amb unes altres tres absidioles petites. El claustre estava situat al sud de l’església, de planta rectangular o poligonal, i se'n conserven els  capitells en diversos museus nacionals i estrangers

Bibliografia: Catalunya Romànica (VI)

Centre d’estudis Sant Sadurní de Tavèrnoles-Anserall

Capella de Sant Serni de Montesquiu

Capella romànica del poble abandonat de Montesquiu, municipi d'Isona i Conca Dellà, comarca del Pallars Jussà, bisbat d’Urgell. S’hi arriba per la carretera de Tremp a Artesa de Segre, a uns 11 km cal agafar a mà esquerra el trencall en direcció al poble d’Orcau i seguir fins al coll del mateix nom, d’aquí surten diversos camins que en uns dos km ens hi porten. La capella es troba a uns 300 metres a l’esquerra del poble.

Capella medieval, obra del romànic rural del segle XII, consta d’una nau amb coberta de volta de canó, absis semicircular i porta amb arc de mig punt a la façana de ponent.

L’any 1758 consta com a sufragània de Sant Sadurní de Montesquiu i en l’any 1904 figura dins la parròquia de Montesquiu com a capella de la casa Regant.

Bibliografia: Catalunya Romànica, XV

Viatge a Tavèrnoles

Foto: Oriol Calbetó

On es troba Sant Serni de Tavèrnoles? Com s’hi va? És molt visitat pel públic? Hi ha prou interès, per part de qui correspongui, fer conèixer aquest monestir?

Havia sentit parlar d’aquest monestir i vaig decidir anar-hi a veure’l. És qüestió d’agafar la carretera de la Seu d’Urgell i anar en direcció Andorra. Una vegada arribo al poble d’Anserall i sense cap indicació a la carretera, m’hi endinso i ja veig el conjunt monumental del monestir, que és als afores del poble, però molt a prop de la carretera. Una via molt transitada per anar o venir d’Andorra. Difícilment cap vehicle es desvia del seu recorregut per anar a visitar una de les joies de l’Alt Urgell i del Pirineu. Aquest monestir, si estigués situat a zones més turístiques, tindria una altra sort. Però es troba en una comarca, l’Alt Urgell, que per un cantó té la Cerdanya i per l’altre Andorra. El mateix li passa a la Seu (catedral) de la Seu d’Urgell i el casc antic d’aquesta població de 14.000 habitants. Casc antic reformat amb molt bon criteri, gràcies a un projecte d’un grup d’arquitectes de Darmstadt (Alemanya).

Arribo davant d’una petita placeta on el silenci és total. El mateix silenci que he trobat en pobles del terme de Valls de Valira: Civís, Sant Joan Fumat, Ars, Asnurri i Arcavell. Noms d’un país antic, arrelats a la terra, que tenen grans dificultats per sobreviure i que contrasta  amb el gran centre comercial proper que és Andorra. Si paro l’orella i posant imaginació, arribo a sentir els cants gregorians dels monjos entre les pedres grises mentre a l’exterior la puput ens diu que ja ha arribat la primavera en aquest indret.

El monestir està rodejat de terres grasses, on els pagesos tenen el seus horts, regats pel Valira. Gent de poques paraules i gestos austers. Són gent de muntanya on la soledat forma part de la seva companyia quotidiana.

Foto: Oriol Calbetó

Han passat centenars d’anys i la fàbrica de l’edifici, amb restauració feta als anys 1971-72, es manté sòlida i ferma sobra la terra. ¿Quant temps haurà de passar per què, no tant sols el monestir, sinó aquesta comarca pugui entrar dins del circuit cultural turístic i no ser una comarca de pas cap Andorra? El monestir ha estat el referent de les diferents generacions d’Anserall  malgrat l’absoluta ignorància per les coses substancials del país per part de qui correspongui, per bé que l’any 1931 fou declara Bé Cultural d’Interés Nacional. França hagués posat en el mapa Sant Serni de Tavèrnoles.

O potser val més deixar-ho com està?

No entraré en l’història del monestir, només indicar que l’inici de la construcció es produeix a l’època visigòtica amb motiu de l’arribada de les restes de Sant Serni. Més tard fou regit per monjos benedictins i és en el segle XI, on viu el seu màxim esplendor, i acumula terres com a conseqüència de la reconquesta. Però el segle XIV inicia la seva decadència i en el XVI es converteix en la parròquia d’Anserall.

Aquesta ha estat la fi de tota una comunitat de monjos que van tenir poder en terres i van servir l’orde benedictina. Avui només queden les pedres i el silenci.

Oriol Calbetó i Anglada