4 de nov. 2012

Sant Sadurní d'Altron

foto  Josep Urpí

Parròquia del bisbat d’Urgell, lloc d’Altron, municipi de Sort, comarca del Pallars Sobirà. S’hi arriba per la carretera de Tremp a Sort ( N-260 ) i a la sortida d’aquesta població cal agafar la carretera comarcal LV-5223, coneguda per la “carretera de Llessuí “i a uns 10kms trobarem el poble.

Església del segle XVIII, datat entre 1760 i 1782, d’una sola nau , de planta rectangular, té  capelles laterals, campanar de base quadrada i acabat en coberta piramidal.



La primera noticia  de l’església de Sant Sadurní d’Altron, data de l’any 1102, que correspon al testament de Sendred, que deixa béns i mobles, entre altres , a l’església de Sant Sadurní de Assua, que s’ha interpretat com l’actual Altron.

En la consagració  de Santa María de Gerri, en l’any 1149, apareix escrita amb el nom de “Otron “.

Amb les visites del delegats del arquebisbe de Tarragona , els anys 1314 i 1315 ja surt esmentada aquesta església.

En la visita pastoral de 1575, diu que formava part de l’oficialitat de Sort, en la de 1758 fa constar que l’interior del temple i la sagristia estan en molt mal estat i en la de 1760 indiquen que ja havien començat les obres de l’actual edifici.
 
BIBLIOGRAFIA:  Catalunya Romànica,  volum  XV

6 d’oct. 2012

San Saturnino de Carrias (vella)

Foto Josep Urpi          any 2000

Església abandonada del bisbat de Burgos, municipi de Carrias, comarca de la Bureba, província de Burgos.

S’hi arriba per la carretera N-1 (Madrid – Irun ) fins arriba a Bribiesca i des de aquí agafar la BU-710 en direcció a Belorado i després de passar per Bañuelos de Burela prendre una desviació a la dreta per la carretera BU-711 fins a Carrias.

Església del segle XVI i reformada en varies ocasions al llarg dels segles fins a l’actualitat, abandonada i en molt mal estat. Planta de creu llatina amb volta de creueria i una capella lateral més tardana. Interessant portalada d’estil renaixentista- plateresc amb dos medallons amb les imatges de Sant Pere i Sant Pau, campanar de planta quadrada i varis contraforts a l’exterior de la nau.

Foto  Josep Urpí           Any  2000

Hi havia un retaule major del segle XVIII amb la imatge gòtica de Sant Sadurní al centre, dues talles de Sant Pere i Sant Pau i una escena del calvari que coronava el retaule.

Situat a la dreta hi havia un altre retaule dedicat a Santa Catalina de Alexandria amb imatges de Santa Anna, la Verge amb el seu Fill i altres representacions de sants.

A l’esquerra es trobava un retaule dedicat a Sant Joan Baptista amb l’Anyell Pascual al centre i als costats el bateig de Jesús, la degollació dels Sants Innocents, un episodi de la vida de Sant Martí i una talla de Sant Sebastià.

En el llibre de visites pastorals de l’any 1718  indica que servien a la parròquia dos beneficiats que cobraven docents ducats cada un i que en el terme existien les ermites de Sant Roc, sant Martí i Sant Cosme. 


BIBLIOGRAFIA    " Excursión a Carrias " (1948 ) 
                                
                                de Luciano Huibrodo Serna

                                 www.burgosmagico.blogspot.com



6 d’ag. 2012

San Saturnino de Oto

Foto  Josep Urpí

Església del bisbat de Jaca. Poble de Oto, municipi de Broto, província d’Osca.

S’hi arriba des d’Osca per la carretera A-23 en direcció a Sabiñánigo, i des d’aquí la  carretera N-260, que passant per Biescas i Yesero s’arribarà a Broto, en aqueta població cal agafar un trencall a la dreta i en un  quilòmetre entraràs a Oto.

El poble d’Oto es troba a uns 913 mètres d’altura. Te un marcat estil medieval, destacant dues torres, la de l’església i la del “ Señor D. Jorge Laguna” ( segle XVI ), configurant el poder de l’Església i el Senyor.

Foto  Josep Urpí
Temple d’origen romànic i transformada el segles XVI i XVII, però l’obra actual es una reconstrucció posterior a l’any 1939.

L’edifici es de planta rectangular amb volta de mig punt i  acabat amb absis semicircular. Destaca la seva torre campanar, de base quadrada, composta de varis cossos, sent els primers de la part baixa d’estil romànic i el restants del segle XVII. Al últim pis si troben dues campanes, una datada el 1786 i l’altra datada el 1843 i batejada amb el nom de Santa Bàrbara.

BIBLIOGRAFIA: Inventario del patrimonio artístico de Huesca

31 de jul. 2012

San Saturnino de fanlillo

Foto  Josep Urpí

Església parroquial del bisbat de Jaca, poble de Fanlillo que es troba a 1.060 metres d’altitud, municipi de Yebra de Basa, província d’Osca. S’hi arriba per la carretera N-330 d’Osca a Jaca i al passar per la circumval·lació de Sabiñanigo cal desviar-se per la carretera de Sabiñanigo a Fiscal i a uns 10 kms agafar un trencall a la dreta que ens porta a Fanlillo.

Fanlillo es un petit poble construït al voltant d’una plaça amb edificacions característiques de la arquitectura popular del Serrablo.

Església barroca edificada entre els segles XVII i XVIII.

Foto  Josep Urpí     any 1998
El temple consta de una nau amb capçalera recta a la que se l’hi afeixí una altre nau –atri més curta i també amb capçalera recta. Té cor baix situat als peus de l’església. La porta s’obre al sud amb arc de mig punt i amb grans dovelles, al seu costat s’alça la torra campanar formada per un sol cos i amb un pis únic en volta de mig canó transversal.

Presideix  l’altar una imatge de fusta pintada  de 1,80 metres d’altura representant a San Saturnino, talla del segle XVIII, procedent de Jaca.


BIBLIOGRAFIA:  Inventario artístico de Huesca y su provincia.

25 de jul. 2012

SANT SADURNÍ DEL PLA



Foto Josep Urpí                        any  2012

Església del bisbat de Vic, pertany a la parròquia de Sant Pere Serrahima, municipi d’Avinyó, comarca del Bages. S’hi arriba per una pista que comença a uns 50 metres abans  del cementiri de la població de Sallent, al costat esquerra, la distancia es de uns 4,5 quilòmetres i un curt corriol ens porta a l’església que queda tapada visualment pels arbres .

Foto  Josep Urpí        any 2012
Foto  Josep Urpí      any 1995
Temple d’origen romànic i constava d’una nau rectangular, coberta de volta de canó i absis semicircular llis i cobert amb un quart d’esfera. En la reconstrucció moderna el temple fou sobrealçat, les parets externes foren arrebossades, mentre que l’interior era decorat en estil neoclàssic. Al mur frontal, una portalada feta amb grosses dovelles, sobre les quals figura un escut amb un bàcul i una mitra (figures corresponents a la iconografia del bisbe patró de l’església). Sobre la llinda, hi ha una làpida on consten les dates de la seva destrucció per un llamp i la seva reconstrucció l’any 1787. Durat la guerra civil del 1936, fou cremada i s’ensorrà el sostre i des de llavors resta abandonada i sense coberta. L’any 2005 es refan les parets exteriors, es neteja la interior, però continuant sense coberta,


Foto  Josep Urpí     any 2012
Aquesta església no apareix esmentada fins a l’any 1345, quan tenia un recaptador d’almoines i també surt citada els anys 1478 i 1537 per uns plets entre els rectors d’Avinyó i els de Serrahima per unes terres pròpies de la capella. L’edifici fou destruït per un llamp el 22 de juliol de 1784 i amb l’ajuda de la gent d’Avinyó fou refeta l’any 1787. L’interior fou renovat amb estil neoclàssic i també es construí un retaule de dit estil. Estava compost (segons publicà Xavier Sitjes i Molins a la revista Dovella) per un cos principal, amb la seva gran fornícula, on s’allotjava la imatge de Sant Sadurní, bisbe de Tolosa, tot dins un cos arquitectònic format per un entaulament clàssic i dues columnes per banda de capitells compostos. Dues imatges més xiques que la central l’acompanyaven, una a cada costat, però fora del conjunt arquitectònic descrit, al qual s’incorporaven per unes mènsules laterals. El tot era coronat per una imatge de la Inmaculada, dins una aureola radiant, amb un àngel a cada costat i damunt de sengles pilastres. Aquet retaule fou cremat l’any 1936.


Foto Josep Urpí - 2012
Foto Josep Urpí - 1995
BIBLIOGRAFIA:   Catalunya Romànica, volum XI

28 de maig 2012

Sant Sadurní de Noves de Segre

Foto  J. Urpi

Església parroquial del bisbat de la Seu d’Urgell, poble de Noves de Segre,  municipi de Les Valls d’Aguilar, comarca de l’Alt Urgell. S’hi arriba per la carretera C-14 de la Seu d’Urgell a Pons, a uns 11 kms de la Seu, a ma dreta surt la carretera LV-5133 que en tres quilòmetres ens hi porta.
L’església actual consta d’una nau principal i una de lateral afegida, la torre del campanar es adossada al temple i constitueix l’accés actual a l’església. Edifici d’origen romànic, que les transformacions i restauracions fetes al llarg del temps, poca cosa ha quedat del temple original. L’última restauració data de l’any 2003.´

Foto  Joan Valls     any 2012
Foto  J.Urpí    any 1995

La parròquia ja surt esmentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell del segle IX, amb el nom de “Novas”. L’advocació de Sant Sadurní relacionada amb el lloc de Noves, ja apareixen en els documents de finals del segle X, i l’església pròpiament dita de Sant Sadurní de Noves, en un document de permuta del 1030, on una de les terres permutades és situada sobre l’església de Sant Sadurní, i en dos documents dels anys 1063 i 1097 en que rep un llegat d’un mancús i de dos sous respectivament. La parròquia de Noves estava inclosa en el deganat d’Urgellet de la diòcesis d’Urgell, segons consta en les visites dels delegats del arquebisbe de Tarragona els anys 1312 i 1314, així com en el llibre de la dècima del 1391.

BIBLIOFRAFIA: Catalunya Romànica, volum VI

14 de maig 2012

Sant Sadurní d'Arfa



Foto  J. Urpí

Parròquia del bisbat de la Seu d’Urgell. Poble d’Arfa, municipi de Ribera d’Urgellet, comarca del Alt Urgell. Es troba situada a quatre quilometres de la Seu d’Urgell per la carretera N-260,  direcció Ponts, a ma esquerra.

Foto  J. Urpí
Església d’origen romànica  amb planta de creu llatina, absis rectangular i capelles també rectangulars formant creuer. L’any 1666 es devia reformà ja que aquesta data figura inscrita en l’arc d’entrada al temple. El campanar octogonal fou construït el 1707 i segons parla la tradició, fou pagat per un veí del poble que s’havia enriquit en les guerres del Països Baixos. El rellotge del campanar fou encomanat a un rellotger d’Ordino l’any 1816.
Arfa com a parròquia, ja surt esmentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell amb el nom de “Assoa”, en els segles X i XI amb la grafia “Asua”, “Assua” i “Asfa”, posteriorment pren les formes “Affa”, “Arpha” fins arribar a l’actual “Arfa”.

Foto  J. Urpí
Va pertanya al capítol de la catedral d’Urgell, segons els fogatjaments del segle XIV fins al segle XIX.
L’advocació a Sant Sadurní de l’església d’Arfa, no la trobem fins l’any 1013, en el testament del prevere Martí, jurat sobre l’altar de Sant Sadurní d’Arfa. També cal ressenyar que l’any 1936 fou destruït un gran retaule barroc que s’hi conservava.

BIBLIOGRAFIA:  Enciclopèdia.cat  i Catalunya Romànica, volum VI 


30 d’abr. 2012

Sant Sadurní de Montmajor

Foto  J. Urpí

Església parroquial del bisbat de Solsona, municipi de Montmajor, comarca del Berguedà. S’hi arriba per la carretera C-55 de Manresa  Solsona,  a Cardona cal agafar la B-420 i seguir fins el km 13 i agafar el trencall a la dreta que en 1 quilòmetre ens portarà a Montmajor.


El antic temple parroquial estava situat a un tossal , anomenat de Can Sabata, junt al castell. A la part baixa del tossal, anomenada els Plans, principalment a partir del segle XVIII, comença a repoblar-se 



Llinda del portal                        Foto  J. Urpí

 Això fa que els veïns dels Plans tinguin de desplaçar-se al tossal , per anar a missa, enterraments  i demés activitats litúrgiques. A causa del mal estat de la rectoria, el rector Climent Camp, demana al bisbe de Solsona, Lluis Amigó (1907), viure fora de la rectoria vella, el bisbe vol que s’adobi, però el rector i gran part de les famílies de la parròquia demanen que se n’edifiqui una de nova al peu del tossal.

Durant el 1910 els feligresos dels Plans, formen una junta local per recaptar diners per la construcció d’un temple nou, fou elegit president en Josep Company, encara que figurava en primer lloc el rector Enric Pellicer, aquest home de temperament enèrgic, veient la tardança amb que es portaven les coses des de Solsona, invertí 250 pessetes de la seva butxaca, per la construcció d’una nova rectoria a peu del tossal. L’any 1911, ja estava en peu la nova rectoria, s’hi adaptà una saleta com a oratori per celebrar misses, encara que no s’abandonà del tot l’antiga església del tossal.

Foto  J. Urpí
El 15 d’agost de1921, el canonge de Solsona , el Dr. Joan Rossell aprova el projecta per una nova església , presentat pels germans Casimir i Esteva Sala i Codinet, amb un pressupost de 10.000 pessetes. Es desmunta l’església vella per aprofitar-ne les pedres . La inauguració de la nova església es feu el 17 de setembre de 1922 pel bisbe Valentí Comelles.

Es un temple d’una sola nau amb capelles laterals i absis poligonal, campanar de torre quadrada, que es va acabar l’any 1950 i el 3 de setembre es feu la benedicció de la campana que portà els noms de Maria del Roser de Fàtima, Lupa i Saturnina.

Escut del municipi de Montmajor

S’ha de remarcar que es el únic municipi que en el seu escut porta la mitra, el bàcul i el toro, atributs de Sant Sadurní, patró de la parròquia i del poble.

Goigs editat conjuntament per les parròquies
de
Montmajor i Sant Sadurní d'Anoia
29 de novembre de 2009


BIBLIOGRAFIA:    Basat en un escrit de mossèn Antoni Bach i Riu



22 d’abr. 2012

Sant Sadurní d'Osormort

Foto    Oriol Calbetó
Església parroquial del bisbat de Vic, municipi de Sant Sadurní d’Osormort, comarca d’Osona. S’hi arriba per l’Eix Transversal ( C-25 ) surtin el quilòmetre 195, o per l’antiga carretera de Vic a Sant Hilari de Sacalm, km 15.
La parròquia de Sant Sadurní , amb el nom de Planeses, ja surt esmentada abans  de l’any 937, quant  Avirons i la seva muller, donaren unes terres a Sant Pere de Vic. També entre els anys 1025 i 1050 surt en un llistat de parròquies del bisbat de Vic. Mentre que en un altre llista anterior a 1154 surt com a sufragània de Sant Llorenç del Munt. Torna a recuperar les funcions de parròquia l’any 1330, l’església de Sant Sadurní  d’Osormort, tal com costa en una visita de Galceran Sacosta, bisbe de Vic.

Foto     Oriol Calbetó

Temple de finals del segle XI, d’una sola nau, coberta de volta de canó i absis semicircular amb formes  llombardes, al segle XII s’afegí el campanar de torre quadrada, que va ser reconstruït al segle XV,  després dels terratrèmols que sofrí la zona.
Aquesta església es important per les pintures murals trobades l’any 1915 per mossèn Gaspart Puigneró, en el absis tapat per un retaule barroc. Durant la guerra del 1936, al cremar-se el retaule barroc, es feren malbé les pintures murals, que després de ser restaurades al taller de R. Gudiol, ingressaren al Museu Episcopal de Vic l’any 1941.

BIBBIOGAFIA:   Catalunya Romànica, volum  III

31 de març 2012

Pamplona y San Cernin 1611-2011

cartell de l'exposició                    foto: J. Urpí
La ciutat de Pamplona commemora el IV centenari de l’elecció de Sant Sadurní com a patró de la ciutat. Tal com diu el seu alcalde Don Enrique Maya Miranda “fa quatre cents anys, el ple de l’ajuntament de Pamplona va aprovar la designació de Sant Sadurní com a patró de la ciutat. Aquell 26 de setembre de 1611 el Règim municipal va reconèixer la feina evangelitzadora que va fer Sant Sadurní en la nostra ciutat. La figura de Sant Sadurní també coneguda com a “San Cernin” posseïa sobre nombrosos pamplonesos un notable pes, construïda en bona mesura a través del temple gòtic que porta el seu nom, ja a començaments del segle XVII constituïa una de les principals referències religioses i socials de la ciutat, després d’haver completat el paper d’església-fortalesa en un dels tres burgs en què vivia dividida l’antiga ciutat, en l’edat mitjana. Des de llavors, les expressions de devoció al Sant , han arribat fins els nostres dies, íntimament lligades al desenvolupament de la nostra ciutat.


L’ajuntament ha realitzat una exposició per commemorar aquest quatre cents anys de la proclamació de Sant Sadurní com a patró de la ciutat. L’exposició es va instal•lar en el Palacio del Condestable. Edifici històric, únic exponent de l’arquitectura civil del segle XVI a Pamplona, situat en la confluència entre els carrers Mayor i Jarauta i davant de l’església de San Saturnino.


Reliquiari de San Saturnino de 1389
Imatge del catalec de l'exposició "Pamplona y San Cernin 1611-2011"
Ajuntament de Pamplona

L’exposició constava de nombrosos objectes antics relacionats en la figura de Sant Sadurní entre els quals podem destacar :


• Reliquiari de Sant Sadurní, datat el 1389 i reformat en època barroca. Autor anònim, procedeix de la parròquia de San Saturnino de Pamplona.

• Talla de San Saturnino, primera meitat del s.XIV, autor anònim. Feta de fusta de noguera , tallada i policromada. Procedeix de l’església de Sant Saturnino de Artajona.

• Talla de San Saturnino, datada el 1775, atribuïda a Manuel Martín de Ontañón. Fusta tallada i policromada, procedeix del museu diocesà de Pamplona.

• Capa pluvial del terno de San Saturnino, datada el 1585, obra de Miguel de Sarasa. Feta de ras carmesí, or i sedes de colors. Procedeix de la parròquia de Sant Saturnino de Pamplona.

• Reliquiari de San Saturnino i de San Felipe Neri de finals del s. XVIII, de Miguel de Zildoz, de plata laminada, cisellada i gravada procedent de la parròquia de San Saturnino de Pamplona.


Talla de San Saturnino de 1775      
Imatge del catalec de l'exposició "Pamplona y San Cernin 1611-2011"
Ajuntament de Pamplona

També estaven exposats molts llibres i documents litúrgics referents a Sant Sadurní entre els quals destaquem:


• Actes i ofici litúrgic de San Saturnino , principis del s. XV, còdex en pergamí procedent de l’arxiu parroquial de San Saturnino de Pamplona.

• “Libro de las milagrosas vidas y gloriosos triunfos de las dos apostólicas columnas del augusto Reino de Navarra, S. Saturnino y S. Fermín....” publicat l’any 1693 per Juan Joaquín de Berdún y Guenduláin, procedent de l’arxiu parroquial de San Saturnino.

• “Actas sinceras de los santos Saturnino, Honesto y Fermín, publicat l’any 1798 per Miguel Joseph de Maceda.

• “Oración panegyrica a el grande apóstol de Narvarra San Saturnino que en la solemne festividad....” publicat el 1736 per Isidoro Francisco Andrés de Uztárroz, procedent de la biblioteca de caputxins de Pamplona.

• “ Sermón predicado día de San Saturnino, patrón de Navarra en su iglésia por Frai Juan Pereyra Arauxo..” publicat al 1643 per Juan Pereyra Arauxo, procedent del monestir de la Puríssima Concepción de Ágreda.

• “ Acta del regimiento de la ciudad de Pamplona acordando hacer voto a Dios, poniendo como intercesor a San Saturnino, en agradecimiento por haber sido el primero que predico la fe cristiana en Navarra y en Pamplona" (26 de novembre de 1611), manuscrit sobre paper enquadernat en pergamí, procedent del arxiu municipal de Pamplona.


Sermó predicat el 1643   
Imatge del catàlec de l'exposició "Pamplona y San Cernin 1611-2011"
Ajuntament de Pamplona
 També una col•lecció de fotografies de la “procesión de San Saturnino “ en els diferents anys del segle XX i un grup de d’objectes com retaules, arquetes, quadres , retrats i joies com a mostra de la producció artística a Pamplona al s. XVII.


L’Ajuntament de Pamplona, ha editat el llibre-catàlec “Pamplona y San Cernin, 1611 2011” i amb el subtítol “IV centenario del voto de la ciudad” amb tot el contingut de l’exposició descrita i amb informació ampliada.

12 de març 2012

Val de Toran

                                Vista des de Canejan        foto Oriol Calbetó                                              
Existeix un altre Val d’Aran. Molt diferent de Naut Aran (Alt Aran) , és a dir de Vielha fins a Vaquèira , on tot roda al voltant de les pistes d’esquí , on es pot ensumar que el diner es mou: a l’ hivern  abrics de pell, cotxes d’alta gamma , quatre per quatre urbans, cases comprades pels forasters , la major part de l’any buides .

L’altra Val d’Aran que en vull referir aquí és la Val de Toran, perpendicular a la primera i, afortunadament força desconeguda pels urbanites. No voldria jo, ara, trencar aquest desconeixement. Però, em sembla, si no vaig errat, que les poques persones que l’habiten,  ja s’hi deuen trobar bé com estan. Perdre’s uns dies en aquesta vall és del més saludable per persones estressades , que vulguin gaudir del silenci , i que no tinguin necessitat de abastar tot el que li ofereix la Val d’Aran.

El poble més habitat és Canejan, posat a la falda de Cap dera Sèrra i a uns 1.000 metres d’altura, orientat a migdia, és un punt d’observació formidable de les dues valls. A baix, Les, que no forma part de la Val de Toran, però és el punt de partida per entrar-hi, és on conflueixen  la majoria de francesos que van a comprar tabac, alcohol, etc. I que té un comerç estable, no estacional , durant tot l’any que , als seus habitants, els permet viure sense està pendent de la neu ni de visitants d’altres contrades. Els seus clients provenen de l’altre banda de frontera , de la regió de Cominges.

    Val de Toran. Canejan a la falda de la montanya       Foto  Oriol Calbetó              

Però, ara vull parlar d’aquesta vall tant desconeguda i, a la vegada, d’una bellesa formidable.

La Val de Toran estava dedicada a la mineria,  d’ on s’extreia plom argentífer de les mines de Liat a més de 1.700 metres i que rep al mateix nom que l’Estanh Long de Liat   i que, juntament  amb les mines Victòria i Santa Margalida, per damunt de Bossots, on s’extreia zinc, formaren durant dos segles una àrea geogràfica minera considerable. Només cal remarcar el telefèric que unia les mines fins als “bocards”, edificis on es rentava el mineral, de més de 12 km avui dia desaparegut, però en restes visibles. Tot això s’ acabat.

Una petita carretera travessa la Val de Toran resseguint el riu del  mateix nom i, com a fons que emmarca la vall, la Serra de Pica Palomèra. Voltat de freixenedes, d’albaredes, de pollancredes,  i més amunt d’avets, la carretera va pujant sense cap més fressa que l’aigua del riu que es dirigeix cap a La Garona. És temps de tardor, i els colors torrats i encesos predominen a la vall amb contrast amb el verd fosc dels avets.

A mesura que m’endinso per la vall apareixen petits nuclis de població com Porcingles, Campespin, Moron , Era Mòla, Bordius Eth Pradet i Sant Joan de Toran i topònims com Era Cassenhau , Palanca de Pèirarrot.

Sant Joan de Toran, amb una placeta quadrada, les cases deshabitades, però no abandonades, el silenci és total, només trencat pel vent que remou els arbres propers. Els habitants d’aquest vall no estan habituats a veure gaire forasters i , per tant, és millor passejar discretament, sense soroll . No fer fotografies, per exemple, al pastor amb el seu ramat, com si fos una cosa “típical”.És molt probable que rebeu unes paraules no massa amables. Trenca el silenci, una vegada l’ any, la romeria que se celebra  per Sant Joan Bautista on hi puja gent de la vall.


Església de Sant Joan de Toran                 Foto  Oriol Calbetó 

 Caminar i caminar , a poc a poc, tot gaudint dels petits plaers, trepitjant les fulles ja mortes, observar els llimacs com travessen la carretera amb la seva parsimònia, el suau vent que ja fresqueja i, així, arribar fins el Refugi dera Honeria, on havia l’antiga forja anomenada Harga de Güerri. Per damunt, diversos llacs rodegen la capçalera de la vall: Lac deth Potz, Lacs de Liscòrn, Estanh Nere deth Cap deth Màrc, Estanh Long de Liat.

Val de Toran              Foto  Oriol Calbetó
Canejan, poble costerut, carrers estrets on , els seus habitants han de tenir una bona cama per superar els desnivells està presidida per l’església de Sant Sernilh i  que, de base romànica fou reformada el 1818. Però, una de les festes, recentment recuperades, és la de Barbacans, que se celebra pel febrer. Personatges amb pells d’animals i banyes, com cérvols, ossos,vaques amb esquellots al voltant de la cintura apareixen pels carrers i la crema del ninot Magràs.
                                                                  
Aquí encara se sent parlar l’aranès. És on es veu millor que la Val d’Aran és la terra dels aranesos. Aquí, de moment, no s’han venut el paisatge. Penso, que la influència del comerç provinent de França no ha estat tant depredador com el del negoci de la neu i això es nota.

Oriol Calbetó i Anglada

4 de març de 2012

23 de febr. 2012

Tots els colors del gris

foto:  fons vacani.icc
La Barcelona dels anys cinquanta, vist amb els ulls d’ara, m’apareix una Barcelona, tendra i fosca a la vegada,  on els barcelonins vivíem  unes circumstàncies molt dures, com a tot Catalunya, però que, al ser una ciutat, la supervivència diària la feia realment difícil.
La meva infantesa tenia una frontera ben definida. Per un cantó el Passeig de Sant Joan, Arc de Triomf. Per l’altre , el mercat de Santa Caterina i el Palau de la Música. Aquestes eren les meves fites. Dins d’aquests límits estava l’escola, els jocs al carrer: " churro, mediamanga, mangotero, qué és lo primero" el cavall fort d’ara, on ens deixàvem l’esquena fet pols, el " cine Triunfo" també conegut per les puces, hi anaven amb el preu i, "El Lido, primer cine de pantalla panorámica casi del mundo". L’escola Pere Vila i la llet en pols americana. Gràcies al berenar dels americans molta mainada varem poder créixer amb una certa dignitat. Més tard , l’escola de "San Pedro Apóstol", on els mestres van haver de jurar tots els "principios del movimiento" si volien exercir de mestres i els alumnes, cada matí el "cara el sol i montañas nevadas" amb un fred que se’t glaçava la sang.

Al mig de tot aquest paisatge, hi havia i hi ha una plaça, no gaire gran , però acollidora, i que era l’eix de la roda on girava tot el barri i, presidint la plaça , la parròquia de Sant Pere de les Puel.les que, més que una església sembla un palau comtal. Qui ho anava a dir que, el lloc on jugàvem a pilota , on la gent va i ve de plaça de fer la compra diària, on els diumenges es fa el vermut prenent unes olives, es construí una capella per part d’en Lluís el Pietós ,fill de Carlemany, dedicat a Sant Sadurní i que més tard seria erigida l’església –convent de Sant Pere de les Puel.les i que, aquest lloc, fou escenari de la defensa de la ciutat contra les tropes de Felip V el 1714. Estàvem rodejats d’història i nosaltres jugant a pilota. Érem un ignorats absoluts d’aquestes gestes del nostre barri i de la nostra pròpia ciutat


foto:  fons vacani.icc
Al cine parroquial, els diumenges, ens hi passàvem moltes tardes veient pel.lícules de sants totalment de franc, fent la competència al "Triunfo" i al "El Lido". Seiem en uns bancs de fusta que grinyolaven per tot arreu. La foscor era gairebé absoluta per manca de llum. Què es podia veure amb una bombeta de vint.i.cinc? Però, per nosaltres era un moment màgic que trencava amb la rutina i de la grisor diària.

Eren temps difícils. La roba s’aprofitava al màxim .
- A quan ha dit que valen les patates?
- A quatre pessetes el quilo senyora.
- On t’ anirem a parar
Les patates , un aliment bàsic d’aquells dies!

Els jerseis s’ajustaven al màxim a les mides del germà petit. Les sabates, ai les sabates!, fins que les soles no feien forat no s'en compraven unes altres.
El fred s’ instal.lava a les cases a l’ hivern i ja no havia manera de treure’l fins ben entrada la primavera.
-Nen, ves en compte amb el braser, no et cremis.
Els llençols del llit eren gelats, l’aigua era gelada i de fet es gelava sovint. Tot era gelat a l’ hivern.
-Sembla el Puerto de Pajares, deia la meva avia al travessar el passadís
De fet, s’estava millor al carrer. La gent, a l’ hivern, feien molta vida al carrer. Era comprensible.

En aquella edat ,hi ha coses que no acabes de comprendre. La famosa vaga dels barcelonins al tramvies- març de 1951-. No es podia suportar una pujada del preu del bitllet en aquelles condicions. Sense essaemaesses, ni feisbuc, ni tuiter, el poble va respondre plenament i durant 15 dies-15- la gent anava a la feina a peu. Ara també.
Cal pensar les circumstàncies del moment, estàvem en plena dictadura franquista i ningú podia aixecar ni un dit. Va ser un acte heroic. Els bitllets van tornar al preu d’abans.

La mare anava al mercat de Santa Caterina i jo , els dissabtes l’acompanyava per ajudar-la . Entrar al mercat, on hi havien les pageses era un bé de Déu de flaires de verdures i fruites. Riute’n tu de les ecològiques d’avui dia. La mare regatejant , buscant els millors preus. –Té nen, tasta aquesta figa , veuràs que és bona.- Com ha crescut el seu fill!

El trajecte fins a casa era força feixuc degut al pes que portàvem. Però a mi m’agradava passar per aquells carrers i carrerons plens de vida , de petites botigues i comerços. El carrer Sant Pere més Alt (Alta de San Pedro) el carrer Sant Pere Mitjà(Mediana de San Pedro) i el carrer Sant Pere més Baix (Baja de San Pedro). La roba estesa als balcons. L’adroguer , -què li posarem avui? –Posi’m mitja lliure de blauet, ah! i una pastilla de sabor lagarto. Tot era molt familiar, molt sensill. Tothom patia la mateixa malaltia: la pobresa i per això era més suportable. Ara, quan ets un nen, no t’adones d’aquestes dificultats. Ho trobes natural.

Vaig aconseguir la meva primera feina, si es pot dir feina, als nou anys fent d’escolanet a l’església dels dominics, situat al barri, sí els dels inquisidors!. No n’encertava ni una a l’hora de fer d’escolà a la missa. El capellà sempre em mirava de reüll per veure quina n’ en feia. La meva carrera eclesiàstica es va estroncar de bon principi . Em pagaven tres pessetes, que era el que jo volia per, amb aquests diners, anar al "El Lido", dues sessions complertes diumenges a la tarda. Una de cawboys i l’altre de lladres i serenos


foto:  fons vacani.icc    1962
Els diumenges a la matinada , cap veí s’escapava dels cants de la processó, pel Passeig de Sant Joan , dels dominics, acompanyats per senyores abillades amb mantellines. "En la gloria del Señor.....". La circulació aquella hora era inexistent. El silenci total, absolut, de cop i volta, apareixien d’una cantonada els dominics amb els seus hàbits d’un blanc trencat amb els seus cants litúrgics, monòtons i repetitius. No havia manera de tornar agafar el son.

Cal dir , però que havia un dia que els carrers s’omplien de colors. La vigília de Nadal se celebrava la cursa de la Jean Bouin que passava per davant de casa. Era un espectacle. Trencava en tot. Un dia, què un dia? un matí , el gris es dissipava per moments. Tot era ple de crits d’ànims; va que ja queda poc!!, ja arribes!!, ja és teu!!.No ho sé, però la gent, aquells moments era com si tranquessin motllos de tot un any de penúries i sacrificis.

Però la vida d’aquest barri es centrava al voltant de la petita plaça de Sant Pere, on mai se celebrava res, on tothom, poc o molt, hi acabava passant. Una plaça que avui segueix sent la mateixa. Res la modificada excepte l’empedrat del paviment. La gent hi passa, s’asseu a la petita terrassa d’un bar també petit i d’alguna manera no sembla que hagin passat tants anys.

Aquest article no vol ser nostàlgic d'una Barcelona que ja no tornarà, però si que vol reflectir els moments en que vivia molta gent senzilla, que passava moltes escassetats i que aguantava les circunstancies que li havia tocat viure amb molta dignitat.


Oriol Calbetó i Anglada

17 de febrer 2012











11 de febr. 2012

Sant Sadurní de Barcelona

foto  J. Urpí
Antiga capella del segle IX, que amb el temps va ésser incorporada al monestir i després parròquia de Sant Pere de les Puel•les. Es troba situada a la ciutat de Barcelona, a la plaça de Sant Pere, entre els carrers Sant Pere més Alt i Lluís el Piadós, molt a prop del Palau de la Musica Catalana i el Passeig de Sant Joan.


Segons la “Crònica de Sant Pere de les Puel•les”, atribuïda al segle XIII, diu que el rei Lluís el Piadós, fill del emperador Carlemany, es trasllada des de Aquitània, amb un exèrcit a la conquesta de Barcelona, situant les seves tropes d’amunt d’un pujolet, a les afores de la ciutat i feu construir una capella, pel serveis religiosos dels seus soldats. La va posar sota l’advocació de Sant Sadurní, bisbe i màrtir molt venerat a Tolosa del Llengadoc. El dia 3 d’abril de 801, conquesta Barcelona i a prop de la capella, fundà el monestir femení de Sant Pere.


foto  Parroquia de Sant Pere de les Puel·les

El 16 de juny del 945, es fa la consagració de l’església del monestir, pel bisbe Guilerà de Barcelona, en el document es fa esment de l’església de Sant Sadurní “contra atrium Saturnini Domini testis “.

Posteriorment, també hi fa referència un document datat entre els anys 1027 i 1029, en que el comte de Barcelona, Berenguer Ramon I i la seva muller Guisla, fan donació a la canònica de Barcelona del monestir de Sant Pere de les Puel•les i de l’església de Sant Sadurní (donació que no arriba a ser efectiva ).

També en data del 10 d’octubre de 1075, es el testament jurat sobre l’altar de Sant Sadurní del sacerdot Bonfill Pedró, indicant que l’altar està consagrat en honor a Sant Sadurní màrtir, i que dita església està en territori barcelonès, a prop de l’església de Sant Pere Apòstol, cenobi “ Puellorum “. Uns anys després, segons un document del 1089, en el altar de dita capella, fou jurat el testament sacramental de l’abadessa Adaleda.,

A partir de la destrucció de Barcelona per Almansor al segle X, es feren importats obres de reconstrucció i ampliació del monestir, aquestes obres que s’allargaren en el temps, comportà la desaparició de l’església de Sant Sadurní, que va ésser utilitzada com a atri de la de Sant Pere. Desprès d’una època medieval de gran esplendor del monestir, aquest patí destruccions durant la Guerra de Successió el 1714 i la Guerra del Francès el 1808. L’any 1873 es destrueix la part monacal quedant només l’església, que també fou cremada durant la Setmana Tràgica del 1909 i saquejada a la Guerra Civil de 1936. Tot això es indicatiu que l’actual església de Sant Pere es el resultat de nombroses intervencions efectuades en èpoques diferents sobre l’edifici, inicialment devia ser un temple de planta de creu grega, actualment es un edifici de tres naus i tres absis semicirculars.

A l’angle nord-est de l’església (entrada capella del Santíssim ) es situà un cos d’edifici, de planta quadrada, coberta amb volta per aresta, que arrenquen de quatre impostes esculpides que Puig i Cadafalch ja considerà que podrien correspondre a l’atri de l’església de Sant Sadurní, també si troba al sostre un medalló amb la imatge d’un bisbe considerat com Sant Sadurní. Encastades a la paret, hi trobem dues pedres amb una creu patent i les lletres del Crismó (alfa i omega ) d’època visigòtica o preromànica que correspondrien a l’època de la construcció del temple de Sant Sadurní.



foto  Blog: basicament romanic
 A principis del segle XX, alguns estudiosos del art l’anomenaven Sant Sadurní del Cogoll, nom que correspon al monticle on s’edifica el temple. A Catalunya Romànica surt amb el nom de Sant Sadurní de Tolosa.


BIBLIOGRAFIA: Catalunya Romànica, volum XX

                             Web de la parròquia de Sant Pere de les Puel•les