Església parroquial del bisbat de Tarragona, municipi de Pontils, comarca de la Conca de Barberà. S’hi arriba per Igualada o per Montblanc agafant la carretera C-241 fins el poble de Santa Coloma de Queralt, i des d'aquí la carretera T-201 que en uns 14 km ens hi porta.
La primitiva església es trobava a dalt el castell de Pontils, anomenat el Castellot. Segurament devia ser un temple d’una sola nau i d’estil romànic, ja que les seves característiques i el lloc exacte de la seva ubicació es desconeixen. L’esmena més antiga ens la dóna el testament de Guillem de Montagut l’any 1168, “Sancti Saturnini de Pontilis". També hi ha noticies dels anys 1279 i 1280 en què el rector de “ Pontilis" contribueix amb 36 sous cada any a la dècima Papal recaptada en aquells anys a l’arxidiòcesi de Tarragona. La visita pastoral de l’any 1445, manava reparar tota la teulada i recalcava que l’altar sota l’advocació de Sant Sadurní estava en molt bones condicions. En un altra visita l’any 1450 manava reparar les fonts baptismals i fer construir una campana nova per substituir una que estava trencada. Els anys 1593 i 1598 l’arquebisbe de
Tarragona, Joan Tarés, es desplaça a Pontils per confirmar els seus feligresos, devia ser aleshores que comprovà el mal estat del temple i donà permís per construir-ne un de nou.
És el 22 de febrer del 1598 quan comença la construcció de la nova església, d’estil gòtic tardà, a baix, al poble de Pontils. S’encarrega de l’obra el mestre de cases Francesc Rossell, de la vila de Valls. El 18 de juny del 1600, el mossèn Pere Rosanes, amb llicència de l’arquebisbe de Tarragona, beneeix la nova església. Durant la cerimònia es baixa el Santíssim Sacrament de l’església vella. L’any 1603 el jurat de la vila de Pontils ven l’abadia de dalt “per fer l’abadia nova a baix en el lloc de Pontils" a Antoni Pujol per la quantitat de 25 lliures barceloneses.
Temple d’una sola nau amb capelles laterals. Al sostre podem veure escuts de la família Cervelló, antiga propietària del lloc. A l'exterior, façana amb portalada romànica i campanar d’espadanya de tres ulls i contraforts al costats.
A l’església nova, l’advocació de Sant Sadurní es mantén fins a la primera meitat del segle XVIII, a partir de llavors se la coneix sota l’advocació de la Nativitat de la Mare de Déu.
Bibliografia: basat en un escrit de Joan M. Quijada i Bosch, publicat per
Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada