Val de Toran

                                Vista des de Canejan        foto Oriol Calbetó                                              

Existeix un altre Val d’Aran. Molt diferent de Naut Aran (Alt Aran) , és a dir de Vielha fins a Vaquèira , on tot roda al voltant de les pistes d’esquí , on es pot ensumar que el diner es mou: a l’ hivern  abrics de pell, cotxes d’alta gamma , quatre per quatre urbans, cases comprades pels forasters , la major part de l’any buides .

L’altra Val d’Aran que en vull referir aquí és la Val de Toran, perpendicular a la primera i, afortunadament força desconeguda pels urbanites. No voldria jo, ara, trencar aquest desconeixement. Però, em sembla, si no vaig errat, que les poques persones que l’habiten,  ja s’hi deuen trobar bé com estan. Perdre’s uns dies en aquesta vall és del més saludable per persones estressades , que vulguin gaudir del silenci , i que no tinguin necessitat de abastar tot el que li ofereix la Val d’Aran.

El poble més habitat és Canejan, posat a la falda de Cap dera Sèrra i a uns 1.000 metres d’altura, orientat a migdia, és un punt d’observació formidable de les dues valls. A baix, Les, que no forma part de la Val de Toran, però és el punt de partida per entrar-hi, és on conflueixen  la majoria de francesos que van a comprar tabac, alcohol, etc. I que té un comerç estable, no estacional , durant tot l’any que , als seus habitants, els permet viure sense està pendent de la neu ni de visitants d’altres contrades. Els seus clients provenen de l’altre banda de frontera , de la regió de Cominges.



    Val de Toran. Canejan a la falda de la montanya       Foto  Oriol Calbetó              



Però, ara vull parlar d’aquesta vall tant desconeguda i, a la vegada, d’una bellesa formidable.

La Val de Toran estava dedicada a la mineria,  d’ on s’extreia plom argentífer de les mines de Liat a més de 1.700 metres i que rep al mateix nom que l’Estanh Long de Liat   i que, juntament  amb les mines Victòria i Santa Margalida, per damunt de Bossots, on s’extreia zinc, formaren durant dos segles una àrea geogràfica minera considerable. Només cal remarcar el telefèric que unia les mines fins als “bocards”, edificis on es rentava el mineral, de més de 12 km avui dia desaparegut, però en restes visibles. Tot això s’ acabat.

Una petita carretera travessa la Val de Toran resseguint el riu del  mateix nom i, com a fons que emmarca la vall, la Serra de Pica Palomèra. Voltat de freixenedes, d’albaredes, de pollancredes,  i més amunt d’avets, la carretera va pujant sense cap més fressa que l’aigua del riu que es dirigeix cap a La Garona. És temps de tardor, i els colors torrats i encesos predominen a la vall amb contrast amb el verd fosc dels avets.

A mesura que m’endinso per la vall apareixen petits nuclis de població com Porcingles, Campespin, Moron , Era Mòla, Bordius Eth Pradet i Sant Joan de Toran i topònims com Era Cassenhau , Palanca de Pèirarrot.

Sant Joan de Toran, amb una placeta quadrada, les cases deshabitades, però no abandonades, el silenci és total, només trencat pel vent que remou els arbres propers. Els habitants d’aquest vall no estan habituats a veure gaire forasters i , per tant, és millor passejar discretament, sense soroll . No fer fotografies, per exemple, al pastor amb el seu ramat, com si fos una cosa “típical”.És molt probable que rebeu unes paraules no massa amables. Trenca el silenci, una vegada l’ any, la romeria que se celebra  per Sant Joan Bautista on hi puja gent de la vall.



Església de Sant Joan de Toran                 Foto  Oriol Calbetó 



 Caminar i caminar , a poc a poc, tot gaudint dels petits plaers, trepitjant les fulles ja mortes, observar els llimacs com travessen la carretera amb la seva parsimònia, el suau vent que ja fresqueja i, així, arribar fins el Refugi dera Honeria, on havia l’antiga forja anomenada Harga de Güerri. Per damunt, diversos llacs rodegen la capçalera de la vall: Lac deth Potz, Lacs de Liscòrn, Estanh Nere deth Cap deth Màrc, Estanh Long de Liat.

Val de Toran              Foto  Oriol Calbetó

Canejan, poble costerut, carrers estrets on , els seus habitants han de tenir una bona cama per superar els desnivells està presidida per l’església de Sant Sernilh i  que, de base romànica fou reformada el 1818. Però, una de les festes, recentment recuperades, és la de Barbacans, que se celebra pel febrer. Personatges amb pells d’animals i banyes, com cérvols, ossos,vaques amb esquellots al voltant de la cintura apareixen pels carrers i la crema del ninot Magràs.

                                                                  

Aquí encara se sent parlar l’aranès. És on es veu millor que la Val d’Aran és la terra dels aranesos. Aquí, de moment, no s’han venut el paisatge. Penso, que la influència del comerç provinent de França no ha estat tant depredador com el del negoci de la neu i això es nota.

Oriol Calbetó i Anglada

4 de març de 2012