Tots els colors del gris

foto:  fons vacani.icc

La Barcelona dels anys cinquanta, vist amb els ulls d’ara, m’apareix una Barcelona, tendra i fosca a la vegada,  on els barcelonins vivíem  unes circumstàncies molt dures, com a tot Catalunya, però que, al ser una ciutat, la supervivència diària la feia realment difícil.

La meva infantesa tenia una frontera ben definida. Per un cantó el Passeig de Sant Joan, Arc de Triomf. Per l’altre , el mercat de Santa Caterina i el Palau de la Música. Aquestes eren les meves fites. Dins d’aquests límits estava l’escola, els jocs al carrer: " churro, mediamanga, mangotero, qué és lo primero" el cavall fort d’ara, on ens deixàvem l’esquena fet pols, el " cine Triunfo" també conegut per les puces, hi anaven amb el preu i, "El Lido, primer cine de pantalla panorámica casi del mundo". L’escola Pere Vila i la llet en pols americana. Gràcies al berenar dels americans molta mainada varem poder créixer amb una certa dignitat. Més tard , l’escola de "San Pedro Apóstol", on els mestres van haver de jurar tots els "principios del movimiento" si volien exercir de mestres i els alumnes, cada matí el "cara el sol i montañas nevadas" amb un fred que se’t glaçava la sang.

Al mig de tot aquest paisatge, hi havia i hi ha una plaça, no gaire gran , però acollidora, i que era l’eix de la roda on girava tot el barri i, presidint la plaça , la parròquia de Sant Pere de les Puel.les que, més que una església sembla un palau comtal. Qui ho anava a dir que, el lloc on jugàvem a pilota , on la gent va i ve de plaça de fer la compra diària, on els diumenges es fa el vermut prenent unes olives, es construí una capella per part d’en Lluís el Pietós ,fill de Carlemany, dedicat a Sant Sadurní i que més tard seria erigida l’església –convent de Sant Pere de les Puel.les i que, aquest lloc, fou escenari de la defensa de la ciutat contra les tropes de Felip V el 1714. Estàvem rodejats d’història i nosaltres jugant a pilota. Érem un ignorats absoluts d’aquestes gestes del nostre barri i de la nostra pròpia ciutat



foto:  fons vacani.icc

Al cine parroquial, els diumenges, ens hi passàvem moltes tardes veient pel.lícules de sants totalment de franc, fent la competència al "Triunfo" i al "El Lido". Seiem en uns bancs de fusta que grinyolaven per tot arreu. La foscor era gairebé absoluta per manca de llum. Què es podia veure amb una bombeta de vint.i.cinc? Però, per nosaltres era un moment màgic que trencava amb la rutina i de la grisor diària.

Eren temps difícils. La roba s’aprofitava al màxim .
- A quan ha dit que valen les patates?
- A quatre pessetes el quilo senyora.
- On t’ anirem a parar
Les patates , un aliment bàsic d’aquells dies!

Els jerseis s’ajustaven al màxim a les mides del germà petit. Les sabates, ai les sabates!, fins que les soles no feien forat no s'en compraven unes altres.

El fred s’ instal.lava a les cases a l’ hivern i ja no havia manera de treure’l fins ben entrada la primavera.

-Nen, ves en compte amb el braser, no et cremis.
Els llençols del llit eren gelats, l’aigua era gelada i de fet es gelava sovint. Tot era gelat a l’ hivern.
-Sembla el Puerto de Pajares, deia la meva avia al travessar el passadís

De fet, s’estava millor al carrer. La gent, a l’ hivern, feien molta vida al carrer. Era comprensible.

En aquella edat ,hi ha coses que no acabes de comprendre. La famosa vaga dels barcelonins al tramvies- març de 1951-. No es podia suportar una pujada del preu del bitllet en aquelles condicions. Sense essaemaesses, ni feisbuc, ni tuiter, el poble va respondre plenament i durant 15 dies-15- la gent anava a la feina a peu. Ara també.

Cal pensar les circumstàncies del moment, estàvem en plena dictadura franquista i ningú podia aixecar ni un dit. Va ser un acte heroic. Els bitllets van tornar al preu d’abans.

La mare anava al mercat de Santa Caterina i jo , els dissabtes l’acompanyava per ajudar-la . Entrar al mercat, on hi havien les pageses era un bé de Déu de flaires de verdures i fruites. Riute’n tu de les ecològiques d’avui dia. La mare regatejant , buscant els millors preus. –Té nen, tasta aquesta figa , veuràs que és bona.- Com ha crescut el seu fill!

El trajecte fins a casa era força feixuc degut al pes que portàvem. Però a mi m’agradava passar per aquells carrers i carrerons plens de vida , de petites botigues i comerços. El carrer Sant Pere més Alt (Alta de San Pedro) el carrer Sant Pere Mitjà(Mediana de San Pedro) i el carrer Sant Pere més Baix (Baja de San Pedro). La roba estesa als balcons. L’adroguer , -què li posarem avui? –Posi’m mitja lliure de blauet, ah! i una pastilla de sabor lagarto. Tot era molt familiar, molt sensill. Tothom patia la mateixa malaltia: la pobresa i per això era més suportable. Ara, quan ets un nen, no t’adones d’aquestes dificultats. Ho trobes natural.

Vaig aconseguir la meva primera feina, si es pot dir feina, als nou anys fent d’escolanet a l’església dels dominics, situat al barri, sí els dels inquisidors!. No n’encertava ni una a l’hora de fer d’escolà a la missa. El capellà sempre em mirava de reüll per veure quina n’ en feia. La meva carrera eclesiàstica es va estroncar de bon principi . Em pagaven tres pessetes, que era el que jo volia per, amb aquests diners, anar al "El Lido", dues sessions complertes diumenges a la tarda. Una de cawboys i l’altre de lladres i serenos



foto:  fons vacani.icc    1962

Els diumenges a la matinada , cap veí s’escapava dels cants de la processó, pel Passeig de Sant Joan , dels dominics, acompanyats per senyores abillades amb mantellines. "En la gloria del Señor.....". La circulació aquella hora era inexistent. El silenci total, absolut, de cop i volta, apareixien d’una cantonada els dominics amb els seus hàbits d’un blanc trencat amb els seus cants litúrgics, monòtons i repetitius. No havia manera de tornar agafar el son.

Cal dir , però que havia un dia que els carrers s’omplien de colors. La vigília de Nadal se celebrava la cursa de la Jean Bouin que passava per davant de casa. Era un espectacle. Trencava en tot. Un dia, què un dia? un matí , el gris es dissipava per moments. Tot era ple de crits d’ànims; va que ja queda poc!!, ja arribes!!, ja és teu!!.No ho sé, però la gent, aquells moments era com si tranquessin motllos de tot un any de penúries i sacrificis.

Però la vida d’aquest barri es centrava al voltant de la petita plaça de Sant Pere, on mai se celebrava res, on tothom, poc o molt, hi acabava passant. Una plaça que avui segueix sent la mateixa. Res la modificada excepte l’empedrat del paviment. La gent hi passa, s’asseu a la petita terrassa d’un bar també petit i d’alguna manera no sembla que hagin passat tants anys.

Aquest article no vol ser nostàlgic d'una Barcelona que ja no tornarà, però si que vol reflectir els moments en que vivia molta gent senzilla, que passava moltes escassetats i que aguantava les circunstancies que li havia tocat viure amb molta dignitat.

Oriol Calbetó i Anglada

17 de febrer 2012