Sant Sadurní de Castellví de la Marca (nova)

Foto: J. Urpí (1997)

Església del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, comarca de l'Alt Penedès. S’hi arriba des de Vilafranca del Penedès, agafant la carretera de la Múnia i un cop passat el poble, a ma dreta trobarem la carretera que en 3 km. ens portarà a Castellví de la Marca.

Es tracta de la nova església d’estil neogòtic construïda al segle XX per substituir l’antic temple medieval de les afores del poble. Consta d’una nau amb capçalera rectangular i capelles laterals, coberta a dues vessants,

campanar de planta quadrada i amb la rectoria annexa.

Foto: J. Urpí (1997)

La història es remunta l’any 1779, quant el senyor rector escriu al seu bisbe demanant una església i una rectoria en un lloc més adient i a prop de les cases de la parròquia. No és fins a començament del segle XX que mossèn Francesc Tolrà comença les obres en uns terrenys donats per la família Sans de cal Noya i la va acabar el seu successor mossèn Anton Fàbregas. Va ser inagurada i beneïda el 29 de novembre de 1925, festivitat del seu patró. Desprès va ser malmesa per la guerra civil del 1936 i va ser restaurada l’any 1955 amb el projecte de l'arquitecte Josep Maria Sagnier.

Sant Sadurní de Castellví de la Marca (vella)

Foto: J. Urpí (1997)

Església del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, comarca de l'Alt Penedès. S’hi arriba des de Vilafranca del Penedès, agafant la carretera de la Múnia i un cop passat el poble, a mà dreta, trobarem la carretera que en 3 km. ens portarà a Castellví de la Marca i desde aqui al veïnat de Casesnoves de la Riera.

En el segle XI es construeix l’església per substituir la capella castellera de dalt el turó. Temple d’una sola nau, planta rectangular i absis semicircular d’estil llombart, durant els segles XIII i XIV se li van afegir dues naus. Actualment té campanar de base quadrada, porta de mig punt amb impostes i pedra adovellada.

Foto: J. Urpí (1997)

La notícia més antiga és la celebració d’un judici sota les normes visigòtiques, el 12 de juliol del 1066. A finals del segle XI l’església es profanada. El bisbe Berenguer Folch, de Barcelona consagra l’església el 29 d’abril del 1101.

A causa de la construcció d’una nova església al poble a principis del segle XX i de l’estat deplorable en que es trobava l’església, aquesta passà a mans privades el 22 d’abril del 1947, amb les condicions de restaurar i conservar el temple i que el mossèn de Castellví tingués llibertat per celebrar actes litúrgics.

Sant Sadurní de Montoriol d'Avall

Foto: J. Urpí (1996)

 Església del bisbat de Perpinyà, comarca del Rosselló. S’hi arriba desde Perpinyà, per la carretera D-612 cap a Thuir i per la D-615 a Forques ha on a mà dreta surt una carretera que en 5 km. porta a Montoriol d’Avall.

És un temple preromànic del segle X, d’una nau, absis rectangular i arc triomfal. En els segles XII i XIII s'hi va afegir un absis semicircular i s'hi van fer altres modificacions.

Les primeres notícies daten del 1074, en la venta d’un alou al comtat del Vallespir, al territori de Montoriol, dins el delmari de Sant Sadurní. L’any 1128, l’església consta amb el nom de  "Sancti Saturnini de Monto Auriolo subteriori".

Tronoën

Són les vuit del matí d'un dia del mes d'agost a Quimper, a Bretanya. El dia és rúfol i gris. La Bretanya és un país visitat pels turistes que vénen, especialment, de París. És un país que té molts atractius, en especial la seva costa.

Agafo el cotxe i em dirigeixo cap a Tronoën per complir un encàrrec. Un lloc molt especial, no gaire lluny de la costa. Ja de bon principi tinc seriosos problemes per localitzar-lo. Les carreteres són molt estretes i és difícil orientar-se. No porto GPS. Trobo una carretera a l'esquerra. M'hi arrisco, però, un parell de quilòmetres més endavant, la carretera es divideix en tres o quatre camins. No hi ha cap indicador que em pugui dir per on s'hi va. Sé que m'estic aproximant a l'oceà.

Comença a ploure i s'enforteix el vent. El parabrises del cotxe amb prou feines pot netejar els vidres de l'aigua que cau. Els núvols passen a una velocitat extraordinària i molt baixos, gairebé sembla que els puguis tocar. Són prop de les deu i és fosc. 

Malgrat estar a uns quants quilòmetres de la costa, l'embat i la remor de la força de les onades es deixar sentir i la humitat salada et va impregnat la pell. El verd dels prats han perdut aquest color i agafa tots el matisos del gris. Són moments d'una magnitud extraordinària per la bellesa del paisatge modelat per la meteorologia. 

No hi ha senyals de vida a la carretera . La soledat és total. Passa un cert temps i segueixo desorientat . No hi ha punts de referència on poder agafar-me. A la fí, trobo un petit cartell que indica la direcció cap a Tronoën. Veig, entre les capçades de pollancres i oms, el campanar de la “Chapelle de Tronoën”.

Foto: O. Calbetó

Finalment, hi he arribat. Curiosament, el petit aparcament es troba ple de vehicles, la qual cosa em sorprèn. Pensava que no hi hauria ningú i que les portes de la chapelle estarien tancades. He de dir que anava a aquest lloc una mica ignorant què em trobaria. I la meva sorpresa era veure una església enmig dels prats d'una certa dimensió i sense cap mena d'edificació als voltants. La soledat total. 

 

Les pedres de l'edifici ennegrides per la humitat, estan ben integrades (com es diu ara) amb la pluja i els núvols baixos. Tot està conjuntat. Però el més espectacular de tot és un grup escultòric que hi ha enfront de l'entrada principal de l'edifici i conegut amb el nom del Calvari on, a través de diferents motius escultòrics, s'explica la vida de Jesucrist i és considerat el calvari més antic de Bretanya i que està datat entre el 1450 i el 1470. 

Foto: O. Calbetó

Però la meva missió no és aquest monument. El meu objectiu és un altre: aconseguir trobar l'imatge de Saint Sernin (Sant Sadurní) i fotografiar-lo. Aquesta és la meva missió. 

 

Dins l'església està ple de gent, però no per cap acte religiós. Són turistes que han vingut a veure el Calvari i contrasten els colors vius dels impermeables per protegir-se de la pluja amb la grisor del dia i de les pedres venerables de l'església. Enmig de la gent i amb la màquina de fotografiar a la mà, intento cercar la imatge de Saint Sernin. Però m'és impossible trobar-la. Sé que hi és, però no hi ha manera. Després de donar-hi voltes, em dirigeixo a un guia d'un grup turístic i li faig la pregunta que em doni una resposta a la meva recerca. L'home aixeca el braç dret i, amb el dit, assenyala enlaire com qui t'ensenya el vol d'una au , giro la mirada on és dirigeix el dit i , efectivament, dalt d'una fornícula, és troba la imatge que cercava. 

Foto: O. Calbetó

La chapelle com edifici no té res de particular. És un edifici rectangular d'una sola nau i estat datat al segon quart del segle XV, per tant, d'estil gòtic. La teulada a dues vessants i al mig el campanar d'estil gòtic bretó. Però, com ja he comentat anteriorment, l'atractiu es troba a l'exterior de l'església: El Calvari.

Surto de l'església i segueix plovent. El vent és fort. Em dirigeixo al cotxe i me'n vaig cap a l'Atlàntic a contemplar la força del mar sobre la immensa platja. No hi ha com respirar l'aire de mar perquè, de cop i volta, et vingui una gana profunda, gairebé primitiva i que el cos et demana resoldre amb urgència.

Oriol Calbetó

Dades bàsiques:

   País: Bretanya

   Departament: Finistère

   Població: Saint-Jean-Trolimon

   Coordenades: 47º51'22.21''N

                         4º19'42.40'' O

Sant Sadurní de Maçaners

Foto: J. Urpí (2010)

Església del bisbat de Solsona, municipi de Saldes, comarca del Berguedà. S’hi arriba per la carretera de Berga a Guardiola de Bergadà, passat el km. 112, a mà esquerra surt una carretera en direcció a Gósol i a 12 km. es troba Maçaners a peu de carretera.

De la primitiva església romànica, no s’han conserva cap testimoni ni cap resta arquitectònica. Hem de creure que era una petita capella i, segons les necessitats de cada època ,es va anant ampliant en diferentes fases, principalment el segle XVII. L'última restauració és de l’any 1995.

Foto: J. Urpí (1997)

En l'acte de consagració de la Seu d’Urgell del l’any 839 apareixamb el nom de Macianers. L’any 1294, el baró de Pinós, en aquells temps propietari del castell de Saldes, va reconèixer que havia exercit injustament jurisdicció sobre Sant Sadurní de Maçaners, que llavors pertanyía al monestir de Sant Llorenç pro Bagà.

Pintura mural de San Saturnino de Artajona

Museo de Navarra

Pintura mural gòtica exposada al Museo de Navarra. Procedeix de l’església de San Saturnino del Cerco de Artajona.

Datada a principis del segle XIV, es una composició de forma rectangular de 1’6m. d’altura per 3’48 m. de llargada. Explica una tradició francesa, en la qual el poble de Tolosa demana al rei de França, que fes tornar les relíquies de Sant Sadurní, que es trobaven a l'abadia de Saint-Denys a París.

En el primer requadre a la dreta, està representat el rei, seient en una tenda de campanya.

En el segon, apareixen tres soldats, els dos primers semblen que parlin amb el rei i el tercer sembla que intenti de parar un grup de personatges representats en el tercer requadre.

El quart representa la ciutat de Tolosa amb el seu bisbe que surt a rebre el cos de Sant Sadurní.

El cinquè és un grup de clergues que porten una creu processional.

El sisè mostra un burret que arrastra el carro en el qual reposa el cos del Sant.

Museo de Navarra

La Institución Príncipe de Viana , l’any 1944 es va fer càrrec de l'operació d’arrencar les pintures de la paret i guardar-les fins a la construcció del Museo de Navarra de Pamplona.

Sant Sadurní de l'Heura

Foto: J. Urpí (2009)

Església del bisbat de Girona, municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, comarca del baix Empordà. S’hi arriba per la carretera local GI-664 que va de La Bisbal de l’Empordà a Cassà de la Selva, la qual passa per aquest poble.

És un edifici de grans dimensions construït entre 1773 i 1777 aprofitant elements d’un anterior temple romànic com el campanar vell del migdia, d’uns 20 metres d’alçada. És de planta quadrada i finestres germinades, i encara que el pis superior i la coronació piramidal es van afegir posteriorment, també podria pertànyer al desaparegut castell de Sant Sadurní.

L'església se cita l’any 978 com Sant Sadurní de Salzet, com un alou que posseia la Seu de Girona. El domini eclesiàstic va anant creixent sobretot per les deixes del cabiscol Ponç i els seus descendents. L’any 1442 el lloc va passar a la Corona i es va constituir com a carrer de Barcelona.

Sant Serni de la Vall-Llebrerola

Foto: J. Urpí (1994)

Església del bisbat d’Urgell, municipi d’Artesa de Segre, comarca de la Noguera. S’hi arriba per la carretera d’Artesa de Segre a Tremp, i a 1 km, passat Vall-Llebrera, hi ha una curta pista que ens hi porta.

És una església romànica del finals del segle XI, d’una sola nau, coberta amb volta de canó i absis semicircular amb arcuacions llombardes i campanar d’espadanya d’un sol ull.

La primera noticía que en tenim és de l'any 1086, quan l’abat Fruia i els canonges de Sant Miquel de Montmagastre van donar un alou que tenien a Sant Serni. L’any 1179 el papa Alexandre III confirma en una butlla la possessió de de l’abadia d’Àger de l’església de Sant Serni de Vall-Llebrerola.

Sant Sadurní de Tresserra

Foto: J. Urpí (1996)

Església del bisbat de Perpinyà, comarca del Rosselló. S’hi arriba per la carretera D-900 d'El Voló a Perpinyà i a 6 km a l’esquerra s’agafa la D-40 que en 2 km porta a Tresserra.

Es tracta d'un edifici originalment romànic dels segles XII – XIII, d’una nau i absis semicircular. L’església actual és el resultat d’una ampliació feta l’any 1743. Hi destaca el retaule major del segle XVIII.

La primera notícia data del 16 de març del 959 quan la devota El·lo i els seus fills Duran, prevere, i Sesmon, levita, donen a l’església de Santa Eulalia d’Elna un alou que tenien al comtat del Rosselló. A canvi, reben l’usdefruit de la parròquia de Tresserra amb l’església de Sant Sadurní i els impostos que percep.

Sant Serni de la Salsa

Foto: J. Urpí (1995)

Església del bisbat de Solsona, municipi de Bassella, comarca de l’Alt Urgell. S’hi arriba per la carretera de Solsona a Bassella i al km 20 trobem el poble d’Ogern i des d’aquí, una pista d’1 km a la Salsa.

Edifici romànic del segle XII d’una nau i coberta amb volta de canó, reforçada amb tres arcs torals i absis semicircular, campanar d’espadanya de dos ulls, a l’exterior de l’absis hi ha un conjunt de tombes antropomorfes excavades damunt la roca.

La primera notícia és d’un testament de l’any 1094. L’any 1133 el bisbe d’Urgell fa donació de Sant Serni de la Salsa a l’església de Santa María de Solsona.

La gent d’aquest lloc, conserva la tradició que diu que Sant Sadurní, en passar per aquestes contrades a predicar l’evangeli, va anar a descansar al costat d’una roca i les seves petjades, s’han conservat fins ara, al lloc anomenat ”Pas de Sant Serni” a prop de l’església.

Sant Sadurní de Baiasca

Foto: J. Urpí (1997)

Església del bisbat d’Urgell, municipi de Llavorsí. Es troba a 1313 m d’altitud a la vall de Baiasca, comarca del Pallars Sobirà. S’hi arriba per la carretera de Sort a Esterri d’Àneu, a 3 kms de Llavorsí surt una carretera a mà esquerra, que en 8 km porta a Baiasca.

És una església romànica del segle XII d’una nau i absis dividit en dos nivells. Ha sigut modificada en capelles laterals i campanar de planta quadrada. L’any 1977 es va notificar el descobriment d’un petit conjunt de pintures murals romàniques, trobades al darrere del retaule barroc que cobria l’absis.

L’església de Sant Serni de Baiasca, no és documentada fins l’any 1758 en una visita pastoral. Actualment depèn de la parròquia de Llavorsí.

Sant Serni de Gavarra

Foto: J. Urpí (1995)

Església del bisbat d’Urgell, municipi de Coll de Nargó, comarca de l’Alt Urgell. S’hi arriba per la carretera de Coll de Nargó a Isona, al km 20 a mà esquerra, surt una carretera que en 9 kms ens hi porta.

És un edifici d’origen romànic. Consta d’una nau amb coberta de canó de mig punt i reforçada amb tres arcs torals; havia tingut absis semicircular. Ha sofert moltes transformacions principalment als segles XVII i XVIII. L’element característic d’aquesta església és el campanar de torre circular. L’any 1922 es va suprimir l’últim pis i es va substituir per un d’espadanya de dos ulls.

La notícia més antiga, és la venda d’un alou “in castro Gavarra, in apendicio de Sancti Saturnini” l’any 1046.

San Saturnino del Cerco de Artajona

Foto: www.navarra.es

Església de la vila de Artajona, Bisbat de Pamplona-Tudela, província de Navarra. S’hi arriba per la carretera comarcal N-6030 que surt de Tafalla i a 10 quilòmetres arriba a Artajona.

És un església situada sobre un turó a la part alta del poble i rodejada per una muralla. Es tracta d'un edifici gòtic, d’una nau amb capçalera pentagonal i un cor alt a l’entrada, segons el model procedent del Midi Francès. La nau està dividida en cinc trams amb bovada de creueria. Té una torre-campanar de forma prismàtica d’inspiració progòtica i una portalada gòtica del segle XIII amb dotze arquivoltes i un timpà amb escenes relatives a Sant Sadurní.

Foto: F. Esparza

L’any 1084 el Bisbe de Pamplona, Dom Pedro de Roda, fa donació d’una església d’Artajona amb els delmes i drets al cabildo de Sant Sernin de Tolosa. Això fa que es constitueixi un priorat de

canonges francesos encapçalats per Hugo de Conques, que emprèn la construcció d’una església romànica i la muralla que l’envolta. El 14 de novembre de 1126, es consagra l’església pels bisbes Sancho de Pamplona, Arnaldo de Carcassona i Miguel de Tarazona. A causa del creixement demogràfic i econòmic, a principis del segle XIII es comença a construir una altra església d’estil gòtic. El priorat va ser suprimit el 1555 pel Real Consejo de Navarra, encara que continuava sota el poder de Sant Sernin, fins que l’any 1631 per mitjà d’una permuta, passa a dependre de la Colegiata de Roncesvalles. Des de l’any 2003 fins el 2009 s’ha fet una gran restauració, ja que l’edifici presentava perill d’esfondrar-se.

Foto: J. Urpí (1995)

Cal destacar, en l’especte artístic, el timpà de l’entrada amb la figura de Sant Sadurní i dos personatges que han sigut identificats com a Felipe el Hermoso de Francia i Juana de Navarra i a sota imatges del martiri del sant. També cal destacar el retaule major: obra de principis del segle XVI amb una imatge sedant del titular. Hi havia també pintures murals gòtiques, que han sigut traslladades al Museu de Navarra. Una d’elles representa la petició del poble de Tolosa, el rei Carles de França, que el cos de Sant Sadurní fos traslladat des de l’església de Sant Denís a Tolosa i l’arribada de dit cos és rebuda pel Bisbe i fidels de la ciutat.