Pamplona y San Cernin 1611-2011

cartell de l'exposició                    foto: J. Urpí

La ciutat de Pamplona commemora el IV centenari de l’elecció de Sant Sadurní com a patró de la ciutat. Tal com diu el seu alcalde Don Enrique Maya Miranda “fa quatre cents anys, el ple de l’ajuntament de Pamplona va aprovar la designació de Sant Sadurní com a patró de la ciutat. Aquell 26 de setembre de 1611 el Règim municipal va reconèixer la feina evangelitzadora que va fer Sant Sadurní en la nostra ciutat. La figura de Sant Sadurní també coneguda com a “San Cernin” posseïa sobre nombrosos pamplonesos un notable pes, construïda en bona mesura a través del temple gòtic que porta el seu nom, ja a començaments del segle XVII constituïa una de les principals referències religioses i socials de la ciutat, després d’haver completat el paper d’església-fortalesa en un dels tres burgs en què vivia dividida l’antiga ciutat, en l’edat mitjana. Des de llavors, les expressions de devoció al Sant , han arribat fins els nostres dies, íntimament lligades al desenvolupament de la nostra ciutat.

L’ajuntament ha realitzat una exposició per commemorar aquest quatre cents anys de la proclamació de Sant Sadurní com a patró de la ciutat. L’exposició es va instal•lar en el Palacio del Condestable. Edifici històric, únic exponent de l’arquitectura civil del segle XVI a Pamplona, situat en la confluència entre els carrers Mayor i Jarauta i davant de l’església de San Saturnino.



Reliquiari de San Saturnino de 1389
Imatge del catalec de l'exposició "Pamplona y San Cernin 1611-2011"
Ajuntament de Pamplona



L’exposició constava de nombrosos objectes antics relacionats en la figura de Sant Sadurní entre els quals podem destacar :

• Reliquiari de Sant Sadurní, datat el 1389 i reformat en època barroca. Autor anònim, procedeix de la parròquia de San Saturnino de Pamplona.

• Talla de San Saturnino, primera meitat del s.XIV, autor anònim. Feta de fusta de noguera , tallada i policromada. Procedeix de l’església de Sant Saturnino de Artajona.

• Talla de San Saturnino, datada el 1775, atribuïda a Manuel Martín de Ontañón. Fusta tallada i policromada, procedeix del museu diocesà de Pamplona.

• Capa pluvial del terno de San Saturnino, datada el 1585, obra de Miguel de Sarasa. Feta de ras carmesí, or i sedes de colors. Procedeix de la parròquia de Sant Saturnino de Pamplona.

• Reliquiari de San Saturnino i de San Felipe Neri de finals del s. XVIII, de Miguel de Zildoz, de plata laminada, cisellada i gravada procedent de la parròquia de San Saturnino de Pamplona.



Talla de San Saturnino de 1775      
Imatge del catalec de l'exposició "Pamplona y San Cernin 1611-2011"
Ajuntament de Pamplona



També estaven exposats molts llibres i documents litúrgics referents a Sant Sadurní entre els quals destaquem:

• Actes i ofici litúrgic de San Saturnino , principis del s. XV, còdex en pergamí procedent de l’arxiu parroquial de San Saturnino de Pamplona.

• “Libro de las milagrosas vidas y gloriosos triunfos de las dos apostólicas columnas del augusto Reino de Navarra, S. Saturnino y S. Fermín....” publicat l’any 1693 per Juan Joaquín de Berdún y Guenduláin, procedent de l’arxiu parroquial de San Saturnino.

• “Actas sinceras de los santos Saturnino, Honesto y Fermín, publicat l’any 1798 per Miguel Joseph de Maceda.

• “Oración panegyrica a el grande apóstol de Narvarra San Saturnino que en la solemne festividad....” publicat el 1736 per Isidoro Francisco Andrés de Uztárroz, procedent de la biblioteca de caputxins de Pamplona.

• “ Sermón predicado día de San Saturnino, patrón de Navarra en su iglésia por Frai Juan Pereyra Arauxo..” publicat al 1643 per Juan Pereyra Arauxo, procedent del monestir de la Puríssima Concepción de Ágreda.

• “ Acta del regimiento de la ciudad de Pamplona acordando hacer voto a Dios, poniendo como intercesor a San Saturnino, en agradecimiento por haber sido el primero que predico la fe cristiana en Navarra y en Pamplona" (26 de novembre de 1611), manuscrit sobre paper enquadernat en pergamí, procedent del arxiu municipal de Pamplona.



Sermó predicat el 1643   
Imatge del catàlec de l'exposició "Pamplona y San Cernin 1611-2011"
Ajuntament de Pamplona

 També una col•lecció de fotografies de la “procesión de San Saturnino “ en els diferents anys del segle XX i un grup de d’objectes com retaules, arquetes, quadres , retrats i joies com a mostra de la producció artística a Pamplona al s. XVII.

L’Ajuntament de Pamplona, ha editat el llibre-catàlec “Pamplona y San Cernin, 1611 2011” i amb el subtítol “IV centenario del voto de la ciudad” amb tot el contingut de l’exposició descrita i amb informació ampliada.

Val de Toran

                                Vista des de Canejan        foto Oriol Calbetó                                              

Existeix un altre Val d’Aran. Molt diferent de Naut Aran (Alt Aran) , és a dir de Vielha fins a Vaquèira , on tot roda al voltant de les pistes d’esquí , on es pot ensumar que el diner es mou: a l’ hivern  abrics de pell, cotxes d’alta gamma , quatre per quatre urbans, cases comprades pels forasters , la major part de l’any buides .

L’altra Val d’Aran que en vull referir aquí és la Val de Toran, perpendicular a la primera i, afortunadament força desconeguda pels urbanites. No voldria jo, ara, trencar aquest desconeixement. Però, em sembla, si no vaig errat, que les poques persones que l’habiten,  ja s’hi deuen trobar bé com estan. Perdre’s uns dies en aquesta vall és del més saludable per persones estressades , que vulguin gaudir del silenci , i que no tinguin necessitat de abastar tot el que li ofereix la Val d’Aran.

El poble més habitat és Canejan, posat a la falda de Cap dera Sèrra i a uns 1.000 metres d’altura, orientat a migdia, és un punt d’observació formidable de les dues valls. A baix, Les, que no forma part de la Val de Toran, però és el punt de partida per entrar-hi, és on conflueixen  la majoria de francesos que van a comprar tabac, alcohol, etc. I que té un comerç estable, no estacional , durant tot l’any que , als seus habitants, els permet viure sense està pendent de la neu ni de visitants d’altres contrades. Els seus clients provenen de l’altre banda de frontera , de la regió de Cominges.



    Val de Toran. Canejan a la falda de la montanya       Foto  Oriol Calbetó              



Però, ara vull parlar d’aquesta vall tant desconeguda i, a la vegada, d’una bellesa formidable.

La Val de Toran estava dedicada a la mineria,  d’ on s’extreia plom argentífer de les mines de Liat a més de 1.700 metres i que rep al mateix nom que l’Estanh Long de Liat   i que, juntament  amb les mines Victòria i Santa Margalida, per damunt de Bossots, on s’extreia zinc, formaren durant dos segles una àrea geogràfica minera considerable. Només cal remarcar el telefèric que unia les mines fins als “bocards”, edificis on es rentava el mineral, de més de 12 km avui dia desaparegut, però en restes visibles. Tot això s’ acabat.

Una petita carretera travessa la Val de Toran resseguint el riu del  mateix nom i, com a fons que emmarca la vall, la Serra de Pica Palomèra. Voltat de freixenedes, d’albaredes, de pollancredes,  i més amunt d’avets, la carretera va pujant sense cap més fressa que l’aigua del riu que es dirigeix cap a La Garona. És temps de tardor, i els colors torrats i encesos predominen a la vall amb contrast amb el verd fosc dels avets.

A mesura que m’endinso per la vall apareixen petits nuclis de població com Porcingles, Campespin, Moron , Era Mòla, Bordius Eth Pradet i Sant Joan de Toran i topònims com Era Cassenhau , Palanca de Pèirarrot.

Sant Joan de Toran, amb una placeta quadrada, les cases deshabitades, però no abandonades, el silenci és total, només trencat pel vent que remou els arbres propers. Els habitants d’aquest vall no estan habituats a veure gaire forasters i , per tant, és millor passejar discretament, sense soroll . No fer fotografies, per exemple, al pastor amb el seu ramat, com si fos una cosa “típical”.És molt probable que rebeu unes paraules no massa amables. Trenca el silenci, una vegada l’ any, la romeria que se celebra  per Sant Joan Bautista on hi puja gent de la vall.



Església de Sant Joan de Toran                 Foto  Oriol Calbetó 



 Caminar i caminar , a poc a poc, tot gaudint dels petits plaers, trepitjant les fulles ja mortes, observar els llimacs com travessen la carretera amb la seva parsimònia, el suau vent que ja fresqueja i, així, arribar fins el Refugi dera Honeria, on havia l’antiga forja anomenada Harga de Güerri. Per damunt, diversos llacs rodegen la capçalera de la vall: Lac deth Potz, Lacs de Liscòrn, Estanh Nere deth Cap deth Màrc, Estanh Long de Liat.

Val de Toran              Foto  Oriol Calbetó

Canejan, poble costerut, carrers estrets on , els seus habitants han de tenir una bona cama per superar els desnivells està presidida per l’església de Sant Sernilh i  que, de base romànica fou reformada el 1818. Però, una de les festes, recentment recuperades, és la de Barbacans, que se celebra pel febrer. Personatges amb pells d’animals i banyes, com cérvols, ossos,vaques amb esquellots al voltant de la cintura apareixen pels carrers i la crema del ninot Magràs.

                                                                  

Aquí encara se sent parlar l’aranès. És on es veu millor que la Val d’Aran és la terra dels aranesos. Aquí, de moment, no s’han venut el paisatge. Penso, que la influència del comerç provinent de França no ha estat tant depredador com el del negoci de la neu i això es nota.

Oriol Calbetó i Anglada

4 de març de 2012

Tots els colors del gris

foto:  fons vacani.icc

La Barcelona dels anys cinquanta, vist amb els ulls d’ara, m’apareix una Barcelona, tendra i fosca a la vegada,  on els barcelonins vivíem  unes circumstàncies molt dures, com a tot Catalunya, però que, al ser una ciutat, la supervivència diària la feia realment difícil.

La meva infantesa tenia una frontera ben definida. Per un cantó el Passeig de Sant Joan, Arc de Triomf. Per l’altre , el mercat de Santa Caterina i el Palau de la Música. Aquestes eren les meves fites. Dins d’aquests límits estava l’escola, els jocs al carrer: " churro, mediamanga, mangotero, qué és lo primero" el cavall fort d’ara, on ens deixàvem l’esquena fet pols, el " cine Triunfo" també conegut per les puces, hi anaven amb el preu i, "El Lido, primer cine de pantalla panorámica casi del mundo". L’escola Pere Vila i la llet en pols americana. Gràcies al berenar dels americans molta mainada varem poder créixer amb una certa dignitat. Més tard , l’escola de "San Pedro Apóstol", on els mestres van haver de jurar tots els "principios del movimiento" si volien exercir de mestres i els alumnes, cada matí el "cara el sol i montañas nevadas" amb un fred que se’t glaçava la sang.

Al mig de tot aquest paisatge, hi havia i hi ha una plaça, no gaire gran , però acollidora, i que era l’eix de la roda on girava tot el barri i, presidint la plaça , la parròquia de Sant Pere de les Puel.les que, més que una església sembla un palau comtal. Qui ho anava a dir que, el lloc on jugàvem a pilota , on la gent va i ve de plaça de fer la compra diària, on els diumenges es fa el vermut prenent unes olives, es construí una capella per part d’en Lluís el Pietós ,fill de Carlemany, dedicat a Sant Sadurní i que més tard seria erigida l’església –convent de Sant Pere de les Puel.les i que, aquest lloc, fou escenari de la defensa de la ciutat contra les tropes de Felip V el 1714. Estàvem rodejats d’història i nosaltres jugant a pilota. Érem un ignorats absoluts d’aquestes gestes del nostre barri i de la nostra pròpia ciutat



foto:  fons vacani.icc

Al cine parroquial, els diumenges, ens hi passàvem moltes tardes veient pel.lícules de sants totalment de franc, fent la competència al "Triunfo" i al "El Lido". Seiem en uns bancs de fusta que grinyolaven per tot arreu. La foscor era gairebé absoluta per manca de llum. Què es podia veure amb una bombeta de vint.i.cinc? Però, per nosaltres era un moment màgic que trencava amb la rutina i de la grisor diària.

Eren temps difícils. La roba s’aprofitava al màxim .
- A quan ha dit que valen les patates?
- A quatre pessetes el quilo senyora.
- On t’ anirem a parar
Les patates , un aliment bàsic d’aquells dies!

Els jerseis s’ajustaven al màxim a les mides del germà petit. Les sabates, ai les sabates!, fins que les soles no feien forat no s'en compraven unes altres.

El fred s’ instal.lava a les cases a l’ hivern i ja no havia manera de treure’l fins ben entrada la primavera.

-Nen, ves en compte amb el braser, no et cremis.
Els llençols del llit eren gelats, l’aigua era gelada i de fet es gelava sovint. Tot era gelat a l’ hivern.
-Sembla el Puerto de Pajares, deia la meva avia al travessar el passadís

De fet, s’estava millor al carrer. La gent, a l’ hivern, feien molta vida al carrer. Era comprensible.

En aquella edat ,hi ha coses que no acabes de comprendre. La famosa vaga dels barcelonins al tramvies- març de 1951-. No es podia suportar una pujada del preu del bitllet en aquelles condicions. Sense essaemaesses, ni feisbuc, ni tuiter, el poble va respondre plenament i durant 15 dies-15- la gent anava a la feina a peu. Ara també.

Cal pensar les circumstàncies del moment, estàvem en plena dictadura franquista i ningú podia aixecar ni un dit. Va ser un acte heroic. Els bitllets van tornar al preu d’abans.

La mare anava al mercat de Santa Caterina i jo , els dissabtes l’acompanyava per ajudar-la . Entrar al mercat, on hi havien les pageses era un bé de Déu de flaires de verdures i fruites. Riute’n tu de les ecològiques d’avui dia. La mare regatejant , buscant els millors preus. –Té nen, tasta aquesta figa , veuràs que és bona.- Com ha crescut el seu fill!

El trajecte fins a casa era força feixuc degut al pes que portàvem. Però a mi m’agradava passar per aquells carrers i carrerons plens de vida , de petites botigues i comerços. El carrer Sant Pere més Alt (Alta de San Pedro) el carrer Sant Pere Mitjà(Mediana de San Pedro) i el carrer Sant Pere més Baix (Baja de San Pedro). La roba estesa als balcons. L’adroguer , -què li posarem avui? –Posi’m mitja lliure de blauet, ah! i una pastilla de sabor lagarto. Tot era molt familiar, molt sensill. Tothom patia la mateixa malaltia: la pobresa i per això era més suportable. Ara, quan ets un nen, no t’adones d’aquestes dificultats. Ho trobes natural.

Vaig aconseguir la meva primera feina, si es pot dir feina, als nou anys fent d’escolanet a l’església dels dominics, situat al barri, sí els dels inquisidors!. No n’encertava ni una a l’hora de fer d’escolà a la missa. El capellà sempre em mirava de reüll per veure quina n’ en feia. La meva carrera eclesiàstica es va estroncar de bon principi . Em pagaven tres pessetes, que era el que jo volia per, amb aquests diners, anar al "El Lido", dues sessions complertes diumenges a la tarda. Una de cawboys i l’altre de lladres i serenos



foto:  fons vacani.icc    1962

Els diumenges a la matinada , cap veí s’escapava dels cants de la processó, pel Passeig de Sant Joan , dels dominics, acompanyats per senyores abillades amb mantellines. "En la gloria del Señor.....". La circulació aquella hora era inexistent. El silenci total, absolut, de cop i volta, apareixien d’una cantonada els dominics amb els seus hàbits d’un blanc trencat amb els seus cants litúrgics, monòtons i repetitius. No havia manera de tornar agafar el son.

Cal dir , però que havia un dia que els carrers s’omplien de colors. La vigília de Nadal se celebrava la cursa de la Jean Bouin que passava per davant de casa. Era un espectacle. Trencava en tot. Un dia, què un dia? un matí , el gris es dissipava per moments. Tot era ple de crits d’ànims; va que ja queda poc!!, ja arribes!!, ja és teu!!.No ho sé, però la gent, aquells moments era com si tranquessin motllos de tot un any de penúries i sacrificis.

Però la vida d’aquest barri es centrava al voltant de la petita plaça de Sant Pere, on mai se celebrava res, on tothom, poc o molt, hi acabava passant. Una plaça que avui segueix sent la mateixa. Res la modificada excepte l’empedrat del paviment. La gent hi passa, s’asseu a la petita terrassa d’un bar també petit i d’alguna manera no sembla que hagin passat tants anys.

Aquest article no vol ser nostàlgic d'una Barcelona que ja no tornarà, però si que vol reflectir els moments en que vivia molta gent senzilla, que passava moltes escassetats i que aguantava les circunstancies que li havia tocat viure amb molta dignitat.

Oriol Calbetó i Anglada

17 de febrer 2012



Viatge a Sant Sadurní de la Roca del Vallès

Un viatge especial

Vam entrar al poble sota les indicacions dels mapes de google, per cert, no gaire encertades, però, al cap i a la fi vam arribar al carrer que ens convenia i vam deixar el cotxe davant del número 74. Vam baixar a peu pel carrer del costat de l’església. L’entorn és bonic i molt arregladet, d’una amplitud renovada, es nota que el poble està en procés de reformes. Al davant de l’església hi ha unes escales molt noves i al costat dret una rampa adequada per a les persones amb dificultats de moviments; l’arquitectura és encertada.

En pujar per les escales veiem al cancell de l’església tot de fotografies explicatives del retaule i les seves diferents fases i un senyor que hi posava molt d’èmfasi i que es notava que en tenia els dits pelats. En veure’l, ens vam adonar que era el pare Rodolf Puigdollers, l’ànima del projecte i l’instigador del resultat tan magnífic i inoblidable del retaule. Ens vam presentar i ell, molt cordial, ens saludà i altra vegada ens va donar tota mena d’explicacions de l’esdeveniment.

En entrar a l’església, vam agafar uns fulletons que eren explicatius del retaule i de l’església en si, amb tota mena de fotografies i d’història de cada racó del temple. Ens vam asseure en un banc, a la meitat de la nau central, a la part esquerra i al davant hi havien quatre o cinc bancs de cada cantó, reservats a les autoritats i altra gent còmplice de la restauració. 

Hi havia una senyora jove i molt ben arreglada, que portava les regnes del protocol i en tot moment estava atenta a qualsevol salutació, abraçada o rialla i no se n’hi escapava cap detall. Anava entrant gent i més gent i l’església es va omplir de gom a gom, van haver de posar cadires plegables a tots els racons i raconets per fer-hi cabre els que entraven en el darrer moment. Tots a punt, la llum era tènue, semblava que no volien despertar els sants, els únics habitants de l’indret. Van començar els parlaments, la senyora jove ens va parlar amb molta tranquil·litat i amb paraules amables i aleshores va fer entrar en escena el pare Rodolf. 

Va ser una entrada amb les paraules fermes, segures, positives, ens va explicar tots els passos que van haver de fer per poder acomplir  amb el seu objectiu: restaurar el Retaule de Sant Sadurní de l’església de Sant Sadurní de la Roca del Vallès; fer el possible perquè tots els estaments s’hi impliquessin amb il·lusió i positivitat, posar eurets i tirar endavant cada dia, moure fitxa del taulell de dames perquè tothom hi posés el seu granet de sorra. El pare Rodolf és un home valent, eficaç, sensible i emocionant. 

En un moment de la seva explicació, va parar la veu i com per art de màgia, va connectar el sensor amb el comandament...i  es va fer la LLUM. El retaule s’il·luminà de gran manera. Va ser un moment màgic i expectant, tota la gent que estàvem a dins l’església vam fer un “Ooooh!” a l’uníson. Quina meravella, el retaule amb tota la seva magnitud, amb tota la seva bellesa i riquesa. El daurat intens, valent impregnant-ho d’elegància, de tranquil·litat, de germanor, de gratitud, d’història, de relleu, de patrimoni, de cultura, d’herència, d’esforç, de vida continuada. 

...i continuen els parlaments amb serenor i explicatius de tots els estaments implicats. Van pujar a l’altar les dues noies que van restaurar el retaule, l’Anna Casal i la Marta Bosch, que ens transmetien la seva saviesa i el seu entusiasme. Una d’elles havia tingut un fill, només feia cinc dies i ens el presentava, en un dia tant especial com era aquell i en aquest lloc i sota l’advocació del nostre estimat sant, Sant Sadurní, viatger i pregoner de la fe cristiana.
 

Em va agradar i sorprendre els sòcols de sota el retaule, unes imatges de pedra, amb una impressió mai vista enlloc, que jo recordi, espectacular, sobri i bonic. Vigilants implacables del nostre pas per la Taula. Gent del temps antic, amb faccions rústegues i de semblant amb caràcter. Sentinelles del pas del temps, Ells, ho veuen tot, muts i expectants. Han rebut l’atac dels despectius, de l’home sense fe i sense escrúpols. Els hi ha transformat el color de la pell, un dia amb el seu esplendor i l’altre castigats amb les modes que pertoca l’època. 

Però avui, dia de la FESTA, dia de la LLUM, avui tornen amb el seu poder i la seva expressió tant profunda i alhora tant seva, però en el fons tant nostra. A la quietud del temple. No els volem destorbar, però sí admirar! 

Aquí els teniu, imponents!

I per tancar l’acte, el cor de cant de la parròquia ens va cantar un cant deliciós i després els Goigs a Sant Sadurní de la Roca del Vallès. 

En acabar tothom va felicitar-se: abraçades, alegria, retrobaments, encaixades de mans. Les cares ho deien tot! Les màquines de fotografiar anaven de bòlit!

Nosaltres, sent d’un poble veí, Sant Sadurní d’Anoia i tenir per advocació el mateix sant, ens pertoca felicitar-vos de tot cor! És un honor haver sigut convidats a assistir a la FESTA de la LLUM. Moltes gràcies, ens hi vam sentir molt ben acollits.

Un plaer!!!

Remei Casanovas

La soledat d'un poble de muntanya

 

Pels volts de Sant Joan, quan a muntanya comença el sol a escalfar el dia, em dirigeixo a Esperan, un petit poble de l’Alta Ribagorça. Situat a 1.400 metres d’alçada i fora de les carreteres més transitades de la comarca, especialment aquelles que es dirigeixen a la Val d’Aran o a la Vall de Boí, Esperan és un exemple de poble pirinenc sense present ni futur.

Per arribar-hi, haig d’agafar una carretera que comença a pujar pels contraforts de la Serra de la Gessera on arribo al poble de Gotarta. A la meva dreta tinc el Tossal de Sant Serni de 1.192 metres.  A la seva part oriental, es troba l’ermita del mateix nom.

Al darrer poble, Igüerri, haig de deixar el cotxe. Encara hi viu algun veí. Més enllà, el no-res. Som a 1.300 metres d’alçada. Em queda agafar un camí poc transitat que, entretres quarts d’hora a una hora i amb un desnivell de cent metres, em porta fins Esperan.

L’entrada al poble es desolador. Les poques cases que queden en peu em permeten veure el seu interior. Portes i finestres es troben mig obertes o esbotzades. Encara puc veure un calendari antic penjat en el menjador d’una casa. Les restes d’una cuina econòmica. Una taula corcada i unes cadires al bell mig semblen donar-li una mica devvida. Una cortina esfilagarsada pel pas del temps voleia per la brisa que puja de la vall. El carrer principal i únic del poble hi creixen les ortigues. Es veuen les defecacionsvde les vaques que pugen a pasturar. El sol cau vertical sobre les ruïnes. L’ombra ésvescassa. No hi ha res més trist que trobar-te enmig d’un poble mort com molts n'hi ha repartit pel Pirineu.

Arribo a l’objectiu d’aquesta excursió: l’església de Sant Sadurní d’Esperan. Hi ha un petit mur de pedra cobert de matolls amb una porta de ferro rovellada. Per arribar fins a la porta de l’església he de travessar una vegetació densa que ha anat envaint el petit cementiri davant la portalada. La primera impressió al veure aquesta església del segle XII amb campanar d’espadanya és que estic davant un romànic pur, pirinenc, muntanyenc al cap i a la fi. La seva senzillesa és aclaparadora. Mossèn Tronxo podria sortir d’un moment a l’altre a rebre’m. Se'n conserva la campana. Sembla que estigui a punt de tocar les hores. L’interior està despullat de qualsevol element decoratiu. Només una franja blava al voltant de l’àbsida li dóna la gràcia pagesa i rústega. Darrere l’església, un pollancre es mou suament per la petita brisa del migdia. Al fons hi ha el Serrat de Reconco amb un cim de 2.543 metres que separa l’Alta Ribagorça de la Vall de Boí i que l’embolcalla amb la seva grandesa.

Aquí la soledat és total. Només cal fer anar la imaginació. Aquestes muntanyes fa 50 anys estaven humanitzades. L'economia autàrquica era la base de sustentació de la família. La carretera, element esencial per a les comunicacions dels pobles de muntanya, no hi ha arribat. S’ha fet tard. Aquest és el Pirineu que no arriba al turisme de masses, on tot està aturat, com el calendari del menjador. Rodejat de dues valls importants pel turisme, la Val d’Aran i la Vall de Boí, Esperan i els seu paisatg , és la desconeguda, l’oblidada. Però, si es vol conèixer aquest país, penso que ñes molt recomanable perdre’s per les nostres muntanyes. Poder arribar a l’encontre d’una ermita del més pur romànic compensa l’esforç realitzat, alhora que, quedes amarat de la petita història de pobles ignorats i oblidats que van desapareixent de la memòria de la gent d’avui dia.

Oriol Calbetó

Tronoën

Són les vuit del matí d'un dia del mes d'agost a Quimper, a Bretanya. El dia és rúfol i gris. La Bretanya és un país visitat pels turistes que vénen, especialment, de París. És un país que té molts atractius, en especial la seva costa.

Agafo el cotxe i em dirigeixo cap a Tronoën per complir un encàrrec. Un lloc molt especial, no gaire lluny de la costa. Ja de bon principi tinc seriosos problemes per localitzar-lo. Les carreteres són molt estretes i és difícil orientar-se. No porto GPS. Trobo una carretera a l'esquerra. M'hi arrisco, però, un parell de quilòmetres més endavant, la carretera es divideix en tres o quatre camins. No hi ha cap indicador que em pugui dir per on s'hi va. Sé que m'estic aproximant a l'oceà.

Comença a ploure i s'enforteix el vent. El parabrises del cotxe amb prou feines pot netejar els vidres de l'aigua que cau. Els núvols passen a una velocitat extraordinària i molt baixos, gairebé sembla que els puguis tocar. Són prop de les deu i és fosc. 

Malgrat estar a uns quants quilòmetres de la costa, l'embat i la remor de la força de les onades es deixar sentir i la humitat salada et va impregnat la pell. El verd dels prats han perdut aquest color i agafa tots el matisos del gris. Són moments d'una magnitud extraordinària per la bellesa del paisatge modelat per la meteorologia. 

No hi ha senyals de vida a la carretera . La soledat és total. Passa un cert temps i segueixo desorientat . No hi ha punts de referència on poder agafar-me. A la fí, trobo un petit cartell que indica la direcció cap a Tronoën. Veig, entre les capçades de pollancres i oms, el campanar de la “Chapelle de Tronoën”.

Foto: O. Calbetó

Finalment, hi he arribat. Curiosament, el petit aparcament es troba ple de vehicles, la qual cosa em sorprèn. Pensava que no hi hauria ningú i que les portes de la chapelle estarien tancades. He de dir que anava a aquest lloc una mica ignorant què em trobaria. I la meva sorpresa era veure una església enmig dels prats d'una certa dimensió i sense cap mena d'edificació als voltants. La soledat total. 

 

Les pedres de l'edifici ennegrides per la humitat, estan ben integrades (com es diu ara) amb la pluja i els núvols baixos. Tot està conjuntat. Però el més espectacular de tot és un grup escultòric que hi ha enfront de l'entrada principal de l'edifici i conegut amb el nom del Calvari on, a través de diferents motius escultòrics, s'explica la vida de Jesucrist i és considerat el calvari més antic de Bretanya i que està datat entre el 1450 i el 1470. 

Foto: O. Calbetó

Però la meva missió no és aquest monument. El meu objectiu és un altre: aconseguir trobar l'imatge de Saint Sernin (Sant Sadurní) i fotografiar-lo. Aquesta és la meva missió. 

 

Dins l'església està ple de gent, però no per cap acte religiós. Són turistes que han vingut a veure el Calvari i contrasten els colors vius dels impermeables per protegir-se de la pluja amb la grisor del dia i de les pedres venerables de l'església. Enmig de la gent i amb la màquina de fotografiar a la mà, intento cercar la imatge de Saint Sernin. Però m'és impossible trobar-la. Sé que hi és, però no hi ha manera. Després de donar-hi voltes, em dirigeixo a un guia d'un grup turístic i li faig la pregunta que em doni una resposta a la meva recerca. L'home aixeca el braç dret i, amb el dit, assenyala enlaire com qui t'ensenya el vol d'una au , giro la mirada on és dirigeix el dit i , efectivament, dalt d'una fornícula, és troba la imatge que cercava. 

Foto: O. Calbetó

La chapelle com edifici no té res de particular. És un edifici rectangular d'una sola nau i estat datat al segon quart del segle XV, per tant, d'estil gòtic. La teulada a dues vessants i al mig el campanar d'estil gòtic bretó. Però, com ja he comentat anteriorment, l'atractiu es troba a l'exterior de l'església: El Calvari.

Surto de l'església i segueix plovent. El vent és fort. Em dirigeixo al cotxe i me'n vaig cap a l'Atlàntic a contemplar la força del mar sobre la immensa platja. No hi ha com respirar l'aire de mar perquè, de cop i volta, et vingui una gana profunda, gairebé primitiva i que el cos et demana resoldre amb urgència.

Oriol Calbetó

Dades bàsiques:

   País: Bretanya

   Departament: Finistère

   Població: Saint-Jean-Trolimon

   Coordenades: 47º51'22.21''N

                         4º19'42.40'' O