25 de set. 2011

Sant Sadurní de Sovelles


foto J. Urpí
                                       
Antiga parròquia de les Llosses, situada a 970 metres d'altitud, lloc de Sovelles, municipi de les Llosses, comarca del Ripollès, bisbat de Vic. S'hi arriba per la carretera C-26 que va de Ripoll a Berga i arribant al  poble de les Llosses, a mà esquerra surt una pista encimentada que ens hi porta.
La primera esmena data de l'any 925, quan el bisbe Jordi  de Vic, la donà al monestir de Ripoll, apareix escrit com "Sovezillas". Durant els segles XI i XII, va canviant de grafía i surt escrit com " Soveiles  ", "Sovidiviles" i "Sovediles" en els diferents llistats de les parròquies de Vic. L'any 1312 , es dictà sentència en un plet entre el bisbat de Vic i el monestir de Ripoll, per la possesió de la parròquia de Sovelles, favorable a Ripoll.



foto   O. Calbetó

Edifici de planta rectangular, amb capelles laterals. Fou reedificada els anys 1714-1717.
El Museu Episcopal de Vic, conserva un portacandeles del segle XIII, procedent d'aquesta església, les seves mides son: 55 cm. de llarg  per 9 cm. d'altura i dos platets de 11,5 cm. de diàmetre

                            BIBLIOGRAFIA: Catalunya Romànica,   volums X i XXII

18 de set. 2011

Sant Sadurní de Seix

foto: J. Urpí                    

Esglesiola del bisbat d'Urgell, situada a 1260 metres d'altitud, al petit nucli de Seix, municipi de Montferrer i Castellbò, comarca de l'Alt Urgell. S'hi arriba per la carretera C-14 de Pons a la Seu d'Urgell i al km 231 (passat Adrall ) a mà esquerra surt una carretera que porta a Castellbò i des d'aquí, en uns 8 kms arribem a Seix.
El lloc és documentat l'any 1034, relatiu a unes terres situades a la vall de Romandriu i que s'esmena com a límit la llacuna de " cix ". També l'any 1060 s'esmena com a límit del castell i vila de Romandriu. Pel llibre de visites pastorals sabem que des de 1575 l'eglésia era sufragània de la parròquia  de Santa Creu de Castellbò. Amb la darrera reforma parroquial de 1904, passà a dependre de la parròqiua de Castellbò.



foto: J. Urpí

 Temple de petites dimensions, d'una sola nau amb volta de canó, reforçada per tres arcs torals, i absis semicircular llis. Portalada d'una arcada adovellada simple, situada a la façana de ponent, acabada amb un campanar de cadireta d'un sol ull. Taulada feta amb lloses llicorella. Té un petit clos davant seu.



foto: J. Urpí

                                           BIBLIOGRAFIA: Catalunya Romànica, volum VI   


15 de set. 2011

Sant Sadurní de Gallifa

Foto: J. Urpí


Ermita propietat de la masia de Sobregrau, municipi de Gallifa, comarca del Vallès Occidental, bisbat de Vic; situada al punt més alt de la cinglera de Sant Sadurní, a 951 metres d’altitud. S’hi pot arribar a peu, per la vessant de Castellterçol, per Sant Julià d’Úxols, o per una pista que surt entre els quilòmetres 12 i 13 de la carretera de Sant Feliu de Codines a Gallifa (hi ha marques de color verd i groc que acompanyen fins el cim).

Foto. J. Urpí

Edifici de una sola nau, de planta en forma de trapezi i acabat amb un absis semicircular. La claror entra a l'interior per cinc finestres, tres situades a l'absis i les altres dues als murs de ponent i migdia. Porta adovellada amb arc de mig punt. Per l’estructura inicial, era una capella preromànica del segle X, i s'hi va afegir un absis llombart al segle XI, i un cos a la part del migdia al segle XII.

Foto: J. Urpí

La notícia més antiga es de l'any 939 i  correspon a una venta feta per Ató al levita Guadamir, en la qual consta que termenava amb el domus de Sant Sadurní. La muntanya ja figurava amb el nom de Sant Sadurní en la butlla del Papa Benet VII l’any 978, en què es definia els límits del bisbat de Vic. L’any 1316 consta com a priorat, depenent  del monestir de la Portella. El 1604, el bisbe prohibeix fer misses, perquè es trobava en molt mal estat. El 1714 es va edificar una casa, dita dels ermitans, adossada al mur de ponent de la nau. 

                                   Bibliografia: Catalunya Romànica, vol. XVIII

3 de set. 2011

Sant Sadurní de Pontils


Església parroquial del bisbat de Tarragona, municipi de Pontils, comarca de la Conca de Barberà. S’hi arriba per Igualada o per Montblanc agafant la carretera C-241 fins el poble de Santa Coloma de Queralt, i des d'aquí la carretera T-201 que en uns 14 km ens hi porta.

La primitiva església es trobava a dalt el castell de Pontils, anomenat el Castellot. Segurament devia ser un temple d’una sola nau i d’estil romànic, ja que les seves característiques i el lloc exacte de la seva ubicació es desconeixen. L’esmena més antiga ens la dóna el testament de Guillem de Montagut l’any 1168, “Sancti Saturnini de Pontilis". També hi ha noticies dels anys 1279 i 1280 en què el rector de “ Pontilis" contribueix amb 36 sous cada any a la dècima Papal recaptada en aquells anys a l’arxidiòcesi de Tarragona. La visita pastoral de l’any 1445, manava reparar tota la teulada i recalcava que l’altar sota l’advocació de Sant Sadurní estava en molt bones condicions. En un altra visita l’any 1450 manava reparar les fonts baptismals i fer construir una campana nova per substituir una que estava trencada. Els anys 1593 i 1598 l’arquebisbe de
Tarragona, Joan Tarés, es desplaça a Pontils per confirmar els seus feligresos, devia ser aleshores que comprovà el mal estat del temple i donà permís per construir-ne un de nou.

És el 22 de febrer del 1598 quan comença la construcció de la nova església, d’estil gòtic tardà, a baix,  al poble de Pontils. S’encarrega de l’obra el mestre de cases Francesc Rossell, de la vila de Valls. El 18 de juny del 1600, el mossèn Pere Rosanes, amb llicència de l’arquebisbe de Tarragona, beneeix la nova església. Durant la cerimònia es baixa el Santíssim Sacrament de l’església vella. L’any 1603 el jurat de la vila de Pontils ven l’abadia de dalt “per fer l’abadia nova a baix en el lloc de Pontils" a Antoni Pujol per la quantitat de 25 lliures barceloneses.

Temple d’una sola nau amb capelles laterals. Al sostre podem veure escuts de la família Cervelló, antiga propietària del lloc. A l'exterior, façana amb portalada romànica i campanar d’espadanya de tres ulls i contraforts al costats.

A l’església nova, l’advocació de Sant Sadurní es mantén fins a la primera meitat del segle XVIII, a partir de llavors se la coneix sota l’advocació de la Nativitat de la Mare de Déu.


Bibliografia: basat en un escrit de Joan M. Quijada i Bosch, publicat per
Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.