San Zadornil

Foto: J. Urpí (2000)

 Església parroquial de San Zadornil, forma part de la Jurisdicción de San Zadornil, situat en la vall alabesa de Valldegovia, a la província de Burgos. S’hi arriba per la N-1 i a pocs kms passat Pancorbo, s’agafa la carretera A-625 en direcció a Santa Gadea del Cid i a 2 kms passat Villaderme surt una carretera local que passant per Valdegovia i San Millan de San Zadornil ens porta a San Zatornil.

Segons dades aportades per l’historiador alaves Saturnino Ruiz de Laizaga hi havia un petit monestir fundat l’any 897 amb el nom de San Saturnino de Unceca, que després de l’any 1055 va dependre del monestir de San Salvador de Oña; possiblement al voltant d'aquest monestir va néixer el poble de San Zadornil. Una data important serà l’any 955 quan el comte castellà Fernan Gonzalez, de visita a Valpuesta, concedeix el Fuero al Consejo de San Zadornil.

Foto: J. Urpí  (2000)

És una església del segle XII. Actualment es conserva quasi tota la construcció romànica, excepte l'absis original. És un temple d’una sola nau, coberta amb volta de canó, apuntalat i reforçat amb arcs lligats que descansen sobre pilastres amb columnes adossades. La torre, és la part més vistosa i important; és de planta quadrada, consta de la part inferior més dos cossos amb finestres fetes en columnes amb capitells que porten talles esquemàtiques amb alguns rostres humans. La portalada està feta amb diverses arquivoltes aguantades per senzills capitells en representacions d’animals i vegetals d’acord amb la temàtica iconogràfica de la segona meitat del segle XII. L'absis correspon a una modificació del segle XVII.

El retaule major, d’estil classicista està dedicat a Sant Sadurní. L’església va ser declarada “Bien de interés cultural con categoría de monumento” per la Junta de Castilla y Leon, el dia 28 de maig de 1992.

(Basat en un escrit del Sr. Salvador Andres Ordax, i publicat per la institució "Fernán Gonzalez" de Burgos.)

San Saturnino de la Orden

Foto: J. Urpí (2000)

 

 

Església del bisbat de Burgos, situada a la vall de Tobalina, a la comarca de les Merindades, província de Burgos. S’hi arriba des de Burgos, per la AP-1 fins a Bribiesca, on s’agafa la N-232. Uun cop passat Oña, es continua per la N-629 fins a Trespaderne, i des de d’aquí en 10 km. per la BU-550, s'arriba al poble de La Orden.

La data més antiga és de l’any 1073 i correspon a una donació feta per Doña Beslasquita al monestir de San Salvador de Oña, de dos monestirs situats a ”Lordem”, un d’ells sota l’advocació de Sant Sadurní.

Foto: J. Urpí (2000)

És una església d’una nau i absis semicircular, amb afeixits de capelles i campanar d’espadanya acabat amb una creu. Conserva, de la part romànica, la senzilla porta sud, la pila baptismal, la taula del altar i el més interessant: la part exterior del absis amb arcuacions segues fetes per set arcs de mig punt sobre pilastres de tradició lombarda.

El temple no té retaules, però el presbiteri el presideix  una Verge sedant amb el Nen Jesús, del segle XIV (restaurada) i la imatge d’un bisbe màrtir amb un llibre sota el peu que representa Sant Sadurní, encara que aquesta no és la seva representació ja que oficialment hauria de ser amb un brau.

San Saturnino de Ventosa

Foto: J. Urpí (2005)

Església parroquial del bisbat de Calahorra i La Calzada-Logroño, comarca de Nájera. S’hi arriba des de Logroño, per la N-120, direcció Burgos. A 16km. surt una carretera a mè dreta, que en un quilòmetre ens hi porta.

És un temple del segle XVII, d’una nau i absis rectangular, torre de planta quadrada amb campanar acabat en forma piramidal, portalada d’estil gòtic decorada amb motius animals i vegetals, datada el segle XVI. Està edificada sobre la base d’un temple anterior.

Foto: J. Urpí (2005)

El retaule major, de principis del segle XVII, és obra de l'arquitecte Martín de Nalda i de l'escultor Antonio de Zárraga, dedicat a San Sadurní, segons consta en un document del 5 de setembre de 1594, en què confessen haver rebut 255 ducats en diversos cops del majordom de l’església “para en parte de pago de la hechura del retablo questamos obligados haçer”. E s va acabar l’any 1603 i, finalment, Lázaro de Urquiaba el policromà l’any 1624.

La primera notícia del lloc és de l’any 1020,  que pertanyia al monestir de San Millán. Hi ha indicis que en el segle XI, existia un petit monestir sota l’advocació de Sant Sadurní.

La soledat d'un poble de muntanya

 

Pels volts de Sant Joan, quan a muntanya comença el sol a escalfar el dia, em dirigeixo a Esperan, un petit poble de l’Alta Ribagorça. Situat a 1.400 metres d’alçada i fora de les carreteres més transitades de la comarca, especialment aquelles que es dirigeixen a la Val d’Aran o a la Vall de Boí, Esperan és un exemple de poble pirinenc sense present ni futur.

Per arribar-hi, haig d’agafar una carretera que comença a pujar pels contraforts de la Serra de la Gessera on arribo al poble de Gotarta. A la meva dreta tinc el Tossal de Sant Serni de 1.192 metres.  A la seva part oriental, es troba l’ermita del mateix nom.

Al darrer poble, Igüerri, haig de deixar el cotxe. Encara hi viu algun veí. Més enllà, el no-res. Som a 1.300 metres d’alçada. Em queda agafar un camí poc transitat que, entretres quarts d’hora a una hora i amb un desnivell de cent metres, em porta fins Esperan.

L’entrada al poble es desolador. Les poques cases que queden en peu em permeten veure el seu interior. Portes i finestres es troben mig obertes o esbotzades. Encara puc veure un calendari antic penjat en el menjador d’una casa. Les restes d’una cuina econòmica. Una taula corcada i unes cadires al bell mig semblen donar-li una mica devvida. Una cortina esfilagarsada pel pas del temps voleia per la brisa que puja de la vall. El carrer principal i únic del poble hi creixen les ortigues. Es veuen les defecacionsvde les vaques que pugen a pasturar. El sol cau vertical sobre les ruïnes. L’ombra ésvescassa. No hi ha res més trist que trobar-te enmig d’un poble mort com molts n'hi ha repartit pel Pirineu.

Arribo a l’objectiu d’aquesta excursió: l’església de Sant Sadurní d’Esperan. Hi ha un petit mur de pedra cobert de matolls amb una porta de ferro rovellada. Per arribar fins a la porta de l’església he de travessar una vegetació densa que ha anat envaint el petit cementiri davant la portalada. La primera impressió al veure aquesta església del segle XII amb campanar d’espadanya és que estic davant un romànic pur, pirinenc, muntanyenc al cap i a la fi. La seva senzillesa és aclaparadora. Mossèn Tronxo podria sortir d’un moment a l’altre a rebre’m. Se'n conserva la campana. Sembla que estigui a punt de tocar les hores. L’interior està despullat de qualsevol element decoratiu. Només una franja blava al voltant de l’àbsida li dóna la gràcia pagesa i rústega. Darrere l’església, un pollancre es mou suament per la petita brisa del migdia. Al fons hi ha el Serrat de Reconco amb un cim de 2.543 metres que separa l’Alta Ribagorça de la Vall de Boí i que l’embolcalla amb la seva grandesa.

Aquí la soledat és total. Només cal fer anar la imaginació. Aquestes muntanyes fa 50 anys estaven humanitzades. L'economia autàrquica era la base de sustentació de la família. La carretera, element esencial per a les comunicacions dels pobles de muntanya, no hi ha arribat. S’ha fet tard. Aquest és el Pirineu que no arriba al turisme de masses, on tot està aturat, com el calendari del menjador. Rodejat de dues valls importants pel turisme, la Val d’Aran i la Vall de Boí, Esperan i els seu paisatg , és la desconeguda, l’oblidada. Però, si es vol conèixer aquest país, penso que ñes molt recomanable perdre’s per les nostres muntanyes. Poder arribar a l’encontre d’una ermita del més pur romànic compensa l’esforç realitzat, alhora que, quedes amarat de la petita història de pobles ignorats i oblidats que van desapareixent de la memòria de la gent d’avui dia.

Oriol Calbetó

Sant Sadurní d'Alguaire

Església parroquial del bisbat de Lleida, municipi d’Alguaire, comarca del Segrià. S’hi arriba des de Lleida, per la carretera N-230, que en 15 quilòmetres passa pel poble.

L’any 1157, el bisbe de Lleida Guillem Pera atorgà als Hospitalers les esglésies del terme d’Alguaire. La primera menció directa és de l’any 1361, en una visita pastoral, on diu que l’església està ben il·luminada de llànties, ben edificada i adornada de campanes. També parla de l’altar major “de Beati Serni”. Entre els anys 1401 i 1425, la família Pelegrí tenia una fundació a l’altar de Sant Sadurní.

El 1770, don Simon Gomez Perez, apoderat del comú d’Alguaire escriu al Real Consejo de Castilla de les condicions deplorables de l’església i de l’intensió d’edificar-ne una de nova. La construcció va recaure en Mateu Pedrerol, mestre de cases, veí de Barcelona, pel preu de 14500 lliures i els materials de l’església vella, que van ser sufragats amb impostos i amb ajuts de les monges santjoanistes residents al monestir d’Alguaire. L’any 1781 es fa d’inauguració de la nova església d’estil barroc, amb tres naus d’ordre compost, gran cimbori i retaule major de grans proporcions.

Aquesta església va ser destruïda durant la guerra civil del 1936 i es va reconstruir en dues fases, del 1945 al 1965, amb totxo seguint l’estil anterior i en una segona fase del 1965 al 1970, trencant totalment qualsevol estil i que va esdevenir una reconstrucció desafortunada.

Sant Sadurní d'Arenys d'Empordà

Església del bisbat de Girona, municipi de Garrigàs, comarca de l’Alt Empordà. S’hi arriba per la N-2, passat Girona, en direcció nord, fins al poble de Bàscara. Des d’allà cal agafar la carretera GI-622 fins a Vilaur i una carretera que surt a mà esquerra, ens hi porta.

L’any 1019 s’esmenta en l’acta de constitució de la canònica de la Seu de Girona, a la qual pertanyia. L’any 1031 és documentada amb el nom de “Sancti Saturnini de Arengis”.

Un interessant exemple de l’evolució constructiva de l’arquitectura medieval és que el temple va quedar integrat en les defenses del castell. L’edifici actual és d’una nau i absis semicircular, amb estructures romàniques i afegits més tardans. La part més antiga és l’absis, amb lesenes i arcuacions del segle XI. La part oriental és construïda amb grans correus escairats i volta apuntada, que  és dels segles XII i XIII. L’arc adovellat de la porta està marcat l’any 1306. Després es va bastir una torre de defensa. El campanar i una capella lateral són de l'època barroca.

Un grup d’artistes empordanesos, sota la coordinació de l’arquitecte Pelegrí Martinez, l’any 1944, decorà l’interior del temple en homenatge al crític d’art José Francés, que s’establí al lloc, quan es casà amb Àurea de Serrà, propietària del castell d’Arenys.

Sant Sadurní d'Anoia

Foto: Remei Casanovas (2010)

Església parroquial del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, comarca de l’Alt Penedès. S’hi arriba des de Barcelona, per l’autopista A-7, passat Martorell, agafant la sortida 27.

És un temple d’origen romànic (segle XI) d’estil llombard: ho confirma la primera data referent aquesta església, que és el testament de Guisla de Santmartí, datat l’any 1080, en el qual deixa a la església de Sant

Sadurní de Subirats, el pa, vi, cups i botes que tenia al terme del castell de Lavit.

El 23 de març de 1567, el bisbe de Barcelona dóna llicència al rector Jaume Romeu per reformar l’església. Segurament es trobava en molt males condicions i va ser el moment d’edificar-ne una de nova, amb un campanar de planta octogonal i arcs ogivals al pis de les campanes i amb gàrgoles. A la paret porta marcada la data de1606. L’any 1660, arriben les relíquies de Sant Venat, des del monestir de Montserrat, procedents de la població de Càller (Cagliari ) de l’illa de Sardenya i és declarat copatró de Sant Sadurní, celebrant la seva festa el 30 de novembre.

Cap a l’any 1700, es va eixamplar el temple. Van quedar en peu els altars dedicats a Sant Llop, Sant Sepulcre i a la verge del Roser. L’any 1762 es deslliga de la parròquia de Subirats i es converteix en Sant Sadurní de Noya.

Entre els anys 1816 i 1823 es construeix la portalada neoclàssica i el cor, a més a més, va adquirir un orgue i una custòdia noves. En data de 1868, es treu el fossar situat al costat de l’església i es desplaça als afores del poble, a l'actual ubicació. L’any 1883, es va afegir el transsepte amb el cimbori, i el temple va quedar en forma de creu llatina.

Sota el mandat del mossèn Salvans, entre els anys 1925 i 1927, es modifica la façana de l’església amb una porxada renaixentista i es construeix la rectoria, amb el mecenatge del senyor Josep Ferrer i Sallés. Durant la guerra civil del 1936, l’església i la rectoria van ser saquejades i molts elements van ser cremats i destruïts. Un cop acabada la guerra, sota el mandat del mossèn Rafel Prats es repara totalment. L’any 1941, són col·locades tres noves campanes, amb els noms de Sadurnina, Marededeu de Gràcia i Venata.

L’1 d’abril de 1948 es consagra l’altar major pel mossèn Joan Salvans, per delegació del bisbe de Barcelona.

Foto: Remei Casanovas (2010)

Dades estretes dels llibres Parròquia de Sant Sadurní, 300 anys d’història i Monografia històrica-pintoresca de la vila de Sant Sadurní d’Anoia.

Sant Sadurní del castell de Llordà

Foto: J. Urpí (1995)

Església del bisbat d’Urgell, municipi d’Isona, comarca del Pallars Jussà. S’hi arriba per la carretera d’Artesa de Segre a Isona, un cop passat el port de Comiols, en arribar al poble de Llordà, s’agafa un corriol que segueix el marge nord del single, i en uns vint minuts s’arriba a dalt l’església.

Les ruïnes de l’església de Sant Sadurní es troben a prop del nucli del castell de Lordà, fora del seu perímetre moral, però dintre del possible tercer recinte fortificat. És un temple perfectament datable dins el segle XI, adscrit a les formes lombardes.

Foto: J. Urpí (1995)

Es devia tractar d'un gran temple de planta basilical amb tres naus sense transsepte, cobertes amb voltes de canó de perfil semicircular i una gran torre campanar amb arcuacions llombardes. Actualment les restes conservades es limiten al mur de separació entre les naus central i sud amb dos arcs formers i els pilars dels arcs torals de la volta de la nau central. També es mantenen vestigis de l’absis central, del mur de la façana sud i de la part baixa del campanar de torre.

La primera notícia data del 961, que s’esmenta com a límit del castell de “Petra Rugam”. L’església devia haver estat consagrada l’any 1040, poc després que fos adquirida per Arnau Mir de Tost i tornada a consagrar el 6 de juliol de 1085 pel bisbe d’Urgell Bernat Guillem, a causa, possiblement, d'una ampliació important de l’església.

El bisbat d’Urgell i la col·legiata de Sant Pere d’Àger van mantenir litigis sobre la seva propietat, que es va resoldre a favor d’aquesta última.

Sant Sernilh de Canejan

Foto: J. Urpí (1998)

Església del bisbat d’Urgell, municipi de Canejan, a la Vall d’Aran. S’hi arriba des de Vielha, agafant la carretera N-230 en direcció nord, i a uns 4 km passat Les, davant del lloc de Pontaut, surt una pista que seguint la vall de Toran, ens hi porta.

És un temple amb elements medievals que va ser molt reformada l’any 1818, data marcada a la porta d’entrada. Actualment l'església és d’una nau en volta de canó seguida i presbiteri format per tres arcs, campanar de torre quadrada i coberta piramidal. En el seu interior guarda una pica baptismal de marbre del segle XVI, decorada amb un Agnus Dei. També hi ha una estàtua de Joana d’Arc, portada per una família francesa l’any 1938.

Foto: J. Urpí (1998)

Presideix l’altar major una imatge de Sant Sadurní amb un toro als peus i amb el nom en francès ST. SATURNIN, ja que va pertànyer a la diòcesi francesa de Sent Bertrand de Comenge, que va desaparèixer l’any 1790, durant la Revolució Francesa. El juliol de 1801, el concordat del papa Pius VII amb la França de

Napoleó va concedi l’administració de la Vall d’Aran al bisbe de la Seu d’Urgell en compensació de la part de la Cerdanya que quedava sota administració francesa del bisbat de Perpinyà. El 14 de juliol de 1805, el bisbe d’Urgell Francisco de Dueña i Cisneros va prendre possessió de la Vall d’Aran.

Sant Serni d'Àrreu

Foto: J. Urpí (1997)

Església del bisbat d’Urgell, municipi Alt Àneu, comarca del Pallars Sobirà. S’hi arriba des d'Esterri d’Àneu per la carretera C-147: passat el poble de Boren, a mà esquerra, surt una pista que en poc més d’un quilòmetre ens hi porta.

És un edifici de planta rectangular i absis quadrat; la coberta és de fusta a doble vessant; la porta és construïda amb un arc de mig punt format per pedres sense tallar a manera de dovelles. Té un campanar

d’espadanya de dos ulls. Segurament, passat el segle XIII, s’hi van afegir dues capelles en els murs nord i sud de la nau. Per les seves característiques arquitectòniques i per l’advocació a Sant Sadurní, podem situar-la com una església del segle X.

El temple està en estat ruïnós en correspondència amb l’abandó del poble i , per tant, sense culte. I tot i que es pot accedir al seu interior, és perillós. A l’interior es conserva una pica baptismal encastada a la paret que podria ser romànica.

Foto: J. Urpí (1997)

No s'ha trobat cap documentació que esmeni directament l’església o la parròquia d’Àrreu en temps medievals.

L’any 1553 només tenia un foc, al segle XIX tenia entre sis i deu cases. Hi ha notícies que un allau de neu va destruir les cases i aquestes es van tornar a construir al costat de l’església. Actualment el poble té un cens de sis habitants.

Sant Sadurní de Cerbi

Foto: J. Urpí (1997)

Església del bisbat d’Urgell, municipi de La Guingueta d’Àneu, comarca del Pallars Sobirà. S’hi arriba per la carretera C-13 que passa per Llavorsí. En arribar a Esterri d’Àneu cal agafar una carretera local que passant per Unarre ens porta a Cerbi.

És un temple originalment romànic dels segles XI o XII i actualment molt modificada. Devia ser d’una nau acabada en absis i campanar d’espadanya. En el segle XVII, es modifica totalment la seva estructura a causa del seu estat ruïnós i també de l'augment de la població. Ara es una església d’una sola nau, amb dues capelles als costats nord i sud i campanar de torre. Recentment ha sigut restaurada. Cal destacar un retaule barroc i una pica baptismal que podria ser del segle XII

El primer esment documental és a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, al segle IX: apareix amb el grafisme Cervo. També l’any 1090, en un excusatum que el comte Artau II de Pallars Sobirà dona al monestir de Santa María de Gerri, s’esmenta en la forma Cervo.

Sant Sadurní de Castellví de la Marca (nova)

Foto: J. Urpí (1997)

Església del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, comarca de l'Alt Penedès. S’hi arriba des de Vilafranca del Penedès, agafant la carretera de la Múnia i un cop passat el poble, a ma dreta trobarem la carretera que en 3 km. ens portarà a Castellví de la Marca.

Es tracta de la nova església d’estil neogòtic construïda al segle XX per substituir l’antic temple medieval de les afores del poble. Consta d’una nau amb capçalera rectangular i capelles laterals, coberta a dues vessants,

campanar de planta quadrada i amb la rectoria annexa.

Foto: J. Urpí (1997)

La història es remunta l’any 1779, quant el senyor rector escriu al seu bisbe demanant una església i una rectoria en un lloc més adient i a prop de les cases de la parròquia. No és fins a començament del segle XX que mossèn Francesc Tolrà comença les obres en uns terrenys donats per la família Sans de cal Noya i la va acabar el seu successor mossèn Anton Fàbregas. Va ser inagurada i beneïda el 29 de novembre de 1925, festivitat del seu patró. Desprès va ser malmesa per la guerra civil del 1936 i va ser restaurada l’any 1955 amb el projecte de l'arquitecte Josep Maria Sagnier.

Sant Sadurní de Castellví de la Marca (vella)

Foto: J. Urpí (1997)

Església del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, comarca de l'Alt Penedès. S’hi arriba des de Vilafranca del Penedès, agafant la carretera de la Múnia i un cop passat el poble, a mà dreta, trobarem la carretera que en 3 km. ens portarà a Castellví de la Marca i desde aqui al veïnat de Casesnoves de la Riera.

En el segle XI es construeix l’església per substituir la capella castellera de dalt el turó. Temple d’una sola nau, planta rectangular i absis semicircular d’estil llombart, durant els segles XIII i XIV se li van afegir dues naus. Actualment té campanar de base quadrada, porta de mig punt amb impostes i pedra adovellada.

Foto: J. Urpí (1997)

La notícia més antiga és la celebració d’un judici sota les normes visigòtiques, el 12 de juliol del 1066. A finals del segle XI l’església es profanada. El bisbe Berenguer Folch, de Barcelona consagra l’església el 29 d’abril del 1101.

A causa de la construcció d’una nova església al poble a principis del segle XX i de l’estat deplorable en que es trobava l’església, aquesta passà a mans privades el 22 d’abril del 1947, amb les condicions de restaurar i conservar el temple i que el mossèn de Castellví tingués llibertat per celebrar actes litúrgics.

Sant Sadurní de Montoriol d'Avall

Foto: J. Urpí (1996)

 Església del bisbat de Perpinyà, comarca del Rosselló. S’hi arriba desde Perpinyà, per la carretera D-612 cap a Thuir i per la D-615 a Forques ha on a mà dreta surt una carretera que en 5 km. porta a Montoriol d’Avall.

És un temple preromànic del segle X, d’una nau, absis rectangular i arc triomfal. En els segles XII i XIII s'hi va afegir un absis semicircular i s'hi van fer altres modificacions.

Les primeres notícies daten del 1074, en la venta d’un alou al comtat del Vallespir, al territori de Montoriol, dins el delmari de Sant Sadurní. L’any 1128, l’església consta amb el nom de  "Sancti Saturnini de Monto Auriolo subteriori".

Tronoën

Són les vuit del matí d'un dia del mes d'agost a Quimper, a Bretanya. El dia és rúfol i gris. La Bretanya és un país visitat pels turistes que vénen, especialment, de París. És un país que té molts atractius, en especial la seva costa.

Agafo el cotxe i em dirigeixo cap a Tronoën per complir un encàrrec. Un lloc molt especial, no gaire lluny de la costa. Ja de bon principi tinc seriosos problemes per localitzar-lo. Les carreteres són molt estretes i és difícil orientar-se. No porto GPS. Trobo una carretera a l'esquerra. M'hi arrisco, però, un parell de quilòmetres més endavant, la carretera es divideix en tres o quatre camins. No hi ha cap indicador que em pugui dir per on s'hi va. Sé que m'estic aproximant a l'oceà.

Comença a ploure i s'enforteix el vent. El parabrises del cotxe amb prou feines pot netejar els vidres de l'aigua que cau. Els núvols passen a una velocitat extraordinària i molt baixos, gairebé sembla que els puguis tocar. Són prop de les deu i és fosc. 

Malgrat estar a uns quants quilòmetres de la costa, l'embat i la remor de la força de les onades es deixar sentir i la humitat salada et va impregnat la pell. El verd dels prats han perdut aquest color i agafa tots el matisos del gris. Són moments d'una magnitud extraordinària per la bellesa del paisatge modelat per la meteorologia. 

No hi ha senyals de vida a la carretera . La soledat és total. Passa un cert temps i segueixo desorientat . No hi ha punts de referència on poder agafar-me. A la fí, trobo un petit cartell que indica la direcció cap a Tronoën. Veig, entre les capçades de pollancres i oms, el campanar de la “Chapelle de Tronoën”.

Foto: O. Calbetó

Finalment, hi he arribat. Curiosament, el petit aparcament es troba ple de vehicles, la qual cosa em sorprèn. Pensava que no hi hauria ningú i que les portes de la chapelle estarien tancades. He de dir que anava a aquest lloc una mica ignorant què em trobaria. I la meva sorpresa era veure una església enmig dels prats d'una certa dimensió i sense cap mena d'edificació als voltants. La soledat total. 

 

Les pedres de l'edifici ennegrides per la humitat, estan ben integrades (com es diu ara) amb la pluja i els núvols baixos. Tot està conjuntat. Però el més espectacular de tot és un grup escultòric que hi ha enfront de l'entrada principal de l'edifici i conegut amb el nom del Calvari on, a través de diferents motius escultòrics, s'explica la vida de Jesucrist i és considerat el calvari més antic de Bretanya i que està datat entre el 1450 i el 1470. 

Foto: O. Calbetó

Però la meva missió no és aquest monument. El meu objectiu és un altre: aconseguir trobar l'imatge de Saint Sernin (Sant Sadurní) i fotografiar-lo. Aquesta és la meva missió. 

 

Dins l'església està ple de gent, però no per cap acte religiós. Són turistes que han vingut a veure el Calvari i contrasten els colors vius dels impermeables per protegir-se de la pluja amb la grisor del dia i de les pedres venerables de l'església. Enmig de la gent i amb la màquina de fotografiar a la mà, intento cercar la imatge de Saint Sernin. Però m'és impossible trobar-la. Sé que hi és, però no hi ha manera. Després de donar-hi voltes, em dirigeixo a un guia d'un grup turístic i li faig la pregunta que em doni una resposta a la meva recerca. L'home aixeca el braç dret i, amb el dit, assenyala enlaire com qui t'ensenya el vol d'una au , giro la mirada on és dirigeix el dit i , efectivament, dalt d'una fornícula, és troba la imatge que cercava. 

Foto: O. Calbetó

La chapelle com edifici no té res de particular. És un edifici rectangular d'una sola nau i estat datat al segon quart del segle XV, per tant, d'estil gòtic. La teulada a dues vessants i al mig el campanar d'estil gòtic bretó. Però, com ja he comentat anteriorment, l'atractiu es troba a l'exterior de l'església: El Calvari.

Surto de l'església i segueix plovent. El vent és fort. Em dirigeixo al cotxe i me'n vaig cap a l'Atlàntic a contemplar la força del mar sobre la immensa platja. No hi ha com respirar l'aire de mar perquè, de cop i volta, et vingui una gana profunda, gairebé primitiva i que el cos et demana resoldre amb urgència.

Oriol Calbetó

Dades bàsiques:

   País: Bretanya

   Departament: Finistère

   Població: Saint-Jean-Trolimon

   Coordenades: 47º51'22.21''N

                         4º19'42.40'' O

Sant Sadurní de Maçaners

Foto: J. Urpí (2010)

Església del bisbat de Solsona, municipi de Saldes, comarca del Berguedà. S’hi arriba per la carretera de Berga a Guardiola de Bergadà, passat el km. 112, a mà esquerra surt una carretera en direcció a Gósol i a 12 km. es troba Maçaners a peu de carretera.

De la primitiva església romànica, no s’han conserva cap testimoni ni cap resta arquitectònica. Hem de creure que era una petita capella i, segons les necessitats de cada època ,es va anant ampliant en diferentes fases, principalment el segle XVII. L'última restauració és de l’any 1995.

Foto: J. Urpí (1997)

En l'acte de consagració de la Seu d’Urgell del l’any 839 apareixamb el nom de Macianers. L’any 1294, el baró de Pinós, en aquells temps propietari del castell de Saldes, va reconèixer que havia exercit injustament jurisdicció sobre Sant Sadurní de Maçaners, que llavors pertanyía al monestir de Sant Llorenç pro Bagà.

Pintura mural de San Saturnino de Artajona

Museo de Navarra

Pintura mural gòtica exposada al Museo de Navarra. Procedeix de l’església de San Saturnino del Cerco de Artajona.

Datada a principis del segle XIV, es una composició de forma rectangular de 1’6m. d’altura per 3’48 m. de llargada. Explica una tradició francesa, en la qual el poble de Tolosa demana al rei de França, que fes tornar les relíquies de Sant Sadurní, que es trobaven a l'abadia de Saint-Denys a París.

En el primer requadre a la dreta, està representat el rei, seient en una tenda de campanya.

En el segon, apareixen tres soldats, els dos primers semblen que parlin amb el rei i el tercer sembla que intenti de parar un grup de personatges representats en el tercer requadre.

El quart representa la ciutat de Tolosa amb el seu bisbe que surt a rebre el cos de Sant Sadurní.

El cinquè és un grup de clergues que porten una creu processional.

El sisè mostra un burret que arrastra el carro en el qual reposa el cos del Sant.

Museo de Navarra

La Institución Príncipe de Viana , l’any 1944 es va fer càrrec de l'operació d’arrencar les pintures de la paret i guardar-les fins a la construcció del Museo de Navarra de Pamplona.

Sant Sadurní de l'Heura

Foto: J. Urpí (2009)

Església del bisbat de Girona, municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, comarca del baix Empordà. S’hi arriba per la carretera local GI-664 que va de La Bisbal de l’Empordà a Cassà de la Selva, la qual passa per aquest poble.

És un edifici de grans dimensions construït entre 1773 i 1777 aprofitant elements d’un anterior temple romànic com el campanar vell del migdia, d’uns 20 metres d’alçada. És de planta quadrada i finestres germinades, i encara que el pis superior i la coronació piramidal es van afegir posteriorment, també podria pertànyer al desaparegut castell de Sant Sadurní.

L'església se cita l’any 978 com Sant Sadurní de Salzet, com un alou que posseia la Seu de Girona. El domini eclesiàstic va anant creixent sobretot per les deixes del cabiscol Ponç i els seus descendents. L’any 1442 el lloc va passar a la Corona i es va constituir com a carrer de Barcelona.

Sant Serni de la Vall-Llebrerola

Foto: J. Urpí (1994)

Església del bisbat d’Urgell, municipi d’Artesa de Segre, comarca de la Noguera. S’hi arriba per la carretera d’Artesa de Segre a Tremp, i a 1 km, passat Vall-Llebrera, hi ha una curta pista que ens hi porta.

És una església romànica del finals del segle XI, d’una sola nau, coberta amb volta de canó i absis semicircular amb arcuacions llombardes i campanar d’espadanya d’un sol ull.

La primera noticía que en tenim és de l'any 1086, quan l’abat Fruia i els canonges de Sant Miquel de Montmagastre van donar un alou que tenien a Sant Serni. L’any 1179 el papa Alexandre III confirma en una butlla la possessió de de l’abadia d’Àger de l’església de Sant Serni de Vall-Llebrerola.

Sant Sadurní de Tresserra

Foto: J. Urpí (1996)

Església del bisbat de Perpinyà, comarca del Rosselló. S’hi arriba per la carretera D-900 d'El Voló a Perpinyà i a 6 km a l’esquerra s’agafa la D-40 que en 2 km porta a Tresserra.

Es tracta d'un edifici originalment romànic dels segles XII – XIII, d’una nau i absis semicircular. L’església actual és el resultat d’una ampliació feta l’any 1743. Hi destaca el retaule major del segle XVIII.

La primera notícia data del 16 de març del 959 quan la devota El·lo i els seus fills Duran, prevere, i Sesmon, levita, donen a l’església de Santa Eulalia d’Elna un alou que tenien al comtat del Rosselló. A canvi, reben l’usdefruit de la parròquia de Tresserra amb l’església de Sant Sadurní i els impostos que percep.

Sant Serni de la Salsa

Foto: J. Urpí (1995)

Església del bisbat de Solsona, municipi de Bassella, comarca de l’Alt Urgell. S’hi arriba per la carretera de Solsona a Bassella i al km 20 trobem el poble d’Ogern i des d’aquí, una pista d’1 km a la Salsa.

Edifici romànic del segle XII d’una nau i coberta amb volta de canó, reforçada amb tres arcs torals i absis semicircular, campanar d’espadanya de dos ulls, a l’exterior de l’absis hi ha un conjunt de tombes antropomorfes excavades damunt la roca.

La primera notícia és d’un testament de l’any 1094. L’any 1133 el bisbe d’Urgell fa donació de Sant Serni de la Salsa a l’església de Santa María de Solsona.

La gent d’aquest lloc, conserva la tradició que diu que Sant Sadurní, en passar per aquestes contrades a predicar l’evangeli, va anar a descansar al costat d’una roca i les seves petjades, s’han conservat fins ara, al lloc anomenat ”Pas de Sant Serni” a prop de l’església.

Sant Sadurní de Baiasca

Foto: J. Urpí (1997)

Església del bisbat d’Urgell, municipi de Llavorsí. Es troba a 1313 m d’altitud a la vall de Baiasca, comarca del Pallars Sobirà. S’hi arriba per la carretera de Sort a Esterri d’Àneu, a 3 kms de Llavorsí surt una carretera a mà esquerra, que en 8 km porta a Baiasca.

És una església romànica del segle XII d’una nau i absis dividit en dos nivells. Ha sigut modificada en capelles laterals i campanar de planta quadrada. L’any 1977 es va notificar el descobriment d’un petit conjunt de pintures murals romàniques, trobades al darrere del retaule barroc que cobria l’absis.

L’església de Sant Serni de Baiasca, no és documentada fins l’any 1758 en una visita pastoral. Actualment depèn de la parròquia de Llavorsí.

Sant Serni de Gavarra

Foto: J. Urpí (1995)

Església del bisbat d’Urgell, municipi de Coll de Nargó, comarca de l’Alt Urgell. S’hi arriba per la carretera de Coll de Nargó a Isona, al km 20 a mà esquerra, surt una carretera que en 9 kms ens hi porta.

És un edifici d’origen romànic. Consta d’una nau amb coberta de canó de mig punt i reforçada amb tres arcs torals; havia tingut absis semicircular. Ha sofert moltes transformacions principalment als segles XVII i XVIII. L’element característic d’aquesta església és el campanar de torre circular. L’any 1922 es va suprimir l’últim pis i es va substituir per un d’espadanya de dos ulls.

La notícia més antiga, és la venda d’un alou “in castro Gavarra, in apendicio de Sancti Saturnini” l’any 1046.

San Saturnino del Cerco de Artajona

Foto: www.navarra.es

Església de la vila de Artajona, Bisbat de Pamplona-Tudela, província de Navarra. S’hi arriba per la carretera comarcal N-6030 que surt de Tafalla i a 10 quilòmetres arriba a Artajona.

És un església situada sobre un turó a la part alta del poble i rodejada per una muralla. Es tracta d'un edifici gòtic, d’una nau amb capçalera pentagonal i un cor alt a l’entrada, segons el model procedent del Midi Francès. La nau està dividida en cinc trams amb bovada de creueria. Té una torre-campanar de forma prismàtica d’inspiració progòtica i una portalada gòtica del segle XIII amb dotze arquivoltes i un timpà amb escenes relatives a Sant Sadurní.

Foto: F. Esparza

L’any 1084 el Bisbe de Pamplona, Dom Pedro de Roda, fa donació d’una església d’Artajona amb els delmes i drets al cabildo de Sant Sernin de Tolosa. Això fa que es constitueixi un priorat de

canonges francesos encapçalats per Hugo de Conques, que emprèn la construcció d’una església romànica i la muralla que l’envolta. El 14 de novembre de 1126, es consagra l’església pels bisbes Sancho de Pamplona, Arnaldo de Carcassona i Miguel de Tarazona. A causa del creixement demogràfic i econòmic, a principis del segle XIII es comença a construir una altra església d’estil gòtic. El priorat va ser suprimit el 1555 pel Real Consejo de Navarra, encara que continuava sota el poder de Sant Sernin, fins que l’any 1631 per mitjà d’una permuta, passa a dependre de la Colegiata de Roncesvalles. Des de l’any 2003 fins el 2009 s’ha fet una gran restauració, ja que l’edifici presentava perill d’esfondrar-se.

Foto: J. Urpí (1995)

Cal destacar, en l’especte artístic, el timpà de l’entrada amb la figura de Sant Sadurní i dos personatges que han sigut identificats com a Felipe el Hermoso de Francia i Juana de Navarra i a sota imatges del martiri del sant. També cal destacar el retaule major: obra de principis del segle XVI amb una imatge sedant del titular. Hi havia també pintures murals gòtiques, que han sigut traslladades al Museu de Navarra. Una d’elles representa la petició del poble de Tolosa, el rei Carles de França, que el cos de Sant Sadurní fos traslladat des de l’església de Sant Denís a Tolosa i l’arribada de dit cos és rebuda pel Bisbe i fidels de la ciutat.