San Zadornil

Foto: J. Urpí (2000)

 Església parroquial de San Zadornil, forma part de la Jurisdicción de San Zadornil, situat en la vall alabesa de Valldegovia, a la província de Burgos. S’hi arriba per la N-1 i a pocs kms passat Pancorbo, s’agafa la carretera A-625 en direcció a Santa Gadea del Cid i a 2 kms passat Villaderme surt una carretera local que passant per Valdegovia i San Millan de San Zadornil ens porta a San Zatornil.

Segons dades aportades per l’historiador alaves Saturnino Ruiz de Laizaga hi havia un petit monestir fundat l’any 897 amb el nom de San Saturnino de Unceca, que després de l’any 1055 va dependre del monestir de San Salvador de Oña; possiblement al voltant d'aquest monestir va néixer el poble de San Zadornil. Una data important serà l’any 955 quan el comte castellà Fernan Gonzalez, de visita a Valpuesta, concedeix el Fuero al Consejo de San Zadornil.

Foto: J. Urpí  (2000)

És una església del segle XII. Actualment es conserva quasi tota la construcció romànica, excepte l'absis original. És un temple d’una sola nau, coberta amb volta de canó, apuntalat i reforçat amb arcs lligats que descansen sobre pilastres amb columnes adossades. La torre, és la part més vistosa i important; és de planta quadrada, consta de la part inferior més dos cossos amb finestres fetes en columnes amb capitells que porten talles esquemàtiques amb alguns rostres humans. La portalada està feta amb diverses arquivoltes aguantades per senzills capitells en representacions d’animals i vegetals d’acord amb la temàtica iconogràfica de la segona meitat del segle XII. L'absis correspon a una modificació del segle XVII.

El retaule major, d’estil classicista està dedicat a Sant Sadurní. L’església va ser declarada “Bien de interés cultural con categoría de monumento” per la Junta de Castilla y Leon, el dia 28 de maig de 1992.

(Basat en un escrit del Sr. Salvador Andres Ordax, i publicat per la institució "Fernán Gonzalez" de Burgos.)

San Saturnino de la Orden

Foto: J. Urpí (2000)

 

 

Església del bisbat de Burgos, situada a la vall de Tobalina, a la comarca de les Merindades, província de Burgos. S’hi arriba des de Burgos, per la AP-1 fins a Bribiesca, on s’agafa la N-232. Uun cop passat Oña, es continua per la N-629 fins a Trespaderne, i des de d’aquí en 10 km. per la BU-550, s'arriba al poble de La Orden.

La data més antiga és de l’any 1073 i correspon a una donació feta per Doña Beslasquita al monestir de San Salvador de Oña, de dos monestirs situats a ”Lordem”, un d’ells sota l’advocació de Sant Sadurní.

Foto: J. Urpí (2000)

És una església d’una nau i absis semicircular, amb afeixits de capelles i campanar d’espadanya acabat amb una creu. Conserva, de la part romànica, la senzilla porta sud, la pila baptismal, la taula del altar i el més interessant: la part exterior del absis amb arcuacions segues fetes per set arcs de mig punt sobre pilastres de tradició lombarda.

El temple no té retaules, però el presbiteri el presideix  una Verge sedant amb el Nen Jesús, del segle XIV (restaurada) i la imatge d’un bisbe màrtir amb un llibre sota el peu que representa Sant Sadurní, encara que aquesta no és la seva representació ja que oficialment hauria de ser amb un brau.

San Saturnino de Ventosa

Foto: J. Urpí (2005)

Església parroquial del bisbat de Calahorra i La Calzada-Logroño, comarca de Nájera. S’hi arriba des de Logroño, per la N-120, direcció Burgos. A 16km. surt una carretera a mè dreta, que en un quilòmetre ens hi porta.

És un temple del segle XVII, d’una nau i absis rectangular, torre de planta quadrada amb campanar acabat en forma piramidal, portalada d’estil gòtic decorada amb motius animals i vegetals, datada el segle XVI. Està edificada sobre la base d’un temple anterior.

Foto: J. Urpí (2005)

El retaule major, de principis del segle XVII, és obra de l'arquitecte Martín de Nalda i de l'escultor Antonio de Zárraga, dedicat a San Sadurní, segons consta en un document del 5 de setembre de 1594, en què confessen haver rebut 255 ducats en diversos cops del majordom de l’església “para en parte de pago de la hechura del retablo questamos obligados haçer”. E s va acabar l’any 1603 i, finalment, Lázaro de Urquiaba el policromà l’any 1624.

La primera notícia del lloc és de l’any 1020,  que pertanyia al monestir de San Millán. Hi ha indicis que en el segle XI, existia un petit monestir sota l’advocació de Sant Sadurní.

La soledat d'un poble de muntanya

 

Pels volts de Sant Joan, quan a muntanya comença el sol a escalfar el dia, em dirigeixo a Esperan, un petit poble de l’Alta Ribagorça. Situat a 1.400 metres d’alçada i fora de les carreteres més transitades de la comarca, especialment aquelles que es dirigeixen a la Val d’Aran o a la Vall de Boí, Esperan és un exemple de poble pirinenc sense present ni futur.

Per arribar-hi, haig d’agafar una carretera que comença a pujar pels contraforts de la Serra de la Gessera on arribo al poble de Gotarta. A la meva dreta tinc el Tossal de Sant Serni de 1.192 metres.  A la seva part oriental, es troba l’ermita del mateix nom.

Al darrer poble, Igüerri, haig de deixar el cotxe. Encara hi viu algun veí. Més enllà, el no-res. Som a 1.300 metres d’alçada. Em queda agafar un camí poc transitat que, entretres quarts d’hora a una hora i amb un desnivell de cent metres, em porta fins Esperan.

L’entrada al poble es desolador. Les poques cases que queden en peu em permeten veure el seu interior. Portes i finestres es troben mig obertes o esbotzades. Encara puc veure un calendari antic penjat en el menjador d’una casa. Les restes d’una cuina econòmica. Una taula corcada i unes cadires al bell mig semblen donar-li una mica devvida. Una cortina esfilagarsada pel pas del temps voleia per la brisa que puja de la vall. El carrer principal i únic del poble hi creixen les ortigues. Es veuen les defecacionsvde les vaques que pugen a pasturar. El sol cau vertical sobre les ruïnes. L’ombra ésvescassa. No hi ha res més trist que trobar-te enmig d’un poble mort com molts n'hi ha repartit pel Pirineu.

Arribo a l’objectiu d’aquesta excursió: l’església de Sant Sadurní d’Esperan. Hi ha un petit mur de pedra cobert de matolls amb una porta de ferro rovellada. Per arribar fins a la porta de l’església he de travessar una vegetació densa que ha anat envaint el petit cementiri davant la portalada. La primera impressió al veure aquesta església del segle XII amb campanar d’espadanya és que estic davant un romànic pur, pirinenc, muntanyenc al cap i a la fi. La seva senzillesa és aclaparadora. Mossèn Tronxo podria sortir d’un moment a l’altre a rebre’m. Se'n conserva la campana. Sembla que estigui a punt de tocar les hores. L’interior està despullat de qualsevol element decoratiu. Només una franja blava al voltant de l’àbsida li dóna la gràcia pagesa i rústega. Darrere l’església, un pollancre es mou suament per la petita brisa del migdia. Al fons hi ha el Serrat de Reconco amb un cim de 2.543 metres que separa l’Alta Ribagorça de la Vall de Boí i que l’embolcalla amb la seva grandesa.

Aquí la soledat és total. Només cal fer anar la imaginació. Aquestes muntanyes fa 50 anys estaven humanitzades. L'economia autàrquica era la base de sustentació de la família. La carretera, element esencial per a les comunicacions dels pobles de muntanya, no hi ha arribat. S’ha fet tard. Aquest és el Pirineu que no arriba al turisme de masses, on tot està aturat, com el calendari del menjador. Rodejat de dues valls importants pel turisme, la Val d’Aran i la Vall de Boí, Esperan i els seu paisatg , és la desconeguda, l’oblidada. Però, si es vol conèixer aquest país, penso que ñes molt recomanable perdre’s per les nostres muntanyes. Poder arribar a l’encontre d’una ermita del més pur romànic compensa l’esforç realitzat, alhora que, quedes amarat de la petita història de pobles ignorats i oblidats que van desapareixent de la memòria de la gent d’avui dia.

Oriol Calbetó

Sant Sadurní d'Alguaire

Església parroquial del bisbat de Lleida, municipi d’Alguaire, comarca del Segrià. S’hi arriba des de Lleida, per la carretera N-230, que en 15 quilòmetres passa pel poble.

L’any 1157, el bisbe de Lleida Guillem Pera atorgà als Hospitalers les esglésies del terme d’Alguaire. La primera menció directa és de l’any 1361, en una visita pastoral, on diu que l’església està ben il·luminada de llànties, ben edificada i adornada de campanes. També parla de l’altar major “de Beati Serni”. Entre els anys 1401 i 1425, la família Pelegrí tenia una fundació a l’altar de Sant Sadurní.

El 1770, don Simon Gomez Perez, apoderat del comú d’Alguaire escriu al Real Consejo de Castilla de les condicions deplorables de l’església i de l’intensió d’edificar-ne una de nova. La construcció va recaure en Mateu Pedrerol, mestre de cases, veí de Barcelona, pel preu de 14500 lliures i els materials de l’església vella, que van ser sufragats amb impostos i amb ajuts de les monges santjoanistes residents al monestir d’Alguaire. L’any 1781 es fa d’inauguració de la nova església d’estil barroc, amb tres naus d’ordre compost, gran cimbori i retaule major de grans proporcions.

Aquesta església va ser destruïda durant la guerra civil del 1936 i es va reconstruir en dues fases, del 1945 al 1965, amb totxo seguint l’estil anterior i en una segona fase del 1965 al 1970, trencant totalment qualsevol estil i que va esdevenir una reconstrucció desafortunada.

Sant Sadurní d'Arenys d'Empordà

Església del bisbat de Girona, municipi de Garrigàs, comarca de l’Alt Empordà. S’hi arriba per la N-2, passat Girona, en direcció nord, fins al poble de Bàscara. Des d’allà cal agafar la carretera GI-622 fins a Vilaur i una carretera que surt a mà esquerra, ens hi porta.

L’any 1019 s’esmenta en l’acta de constitució de la canònica de la Seu de Girona, a la qual pertanyia. L’any 1031 és documentada amb el nom de “Sancti Saturnini de Arengis”.

Un interessant exemple de l’evolució constructiva de l’arquitectura medieval és que el temple va quedar integrat en les defenses del castell. L’edifici actual és d’una nau i absis semicircular, amb estructures romàniques i afegits més tardans. La part més antiga és l’absis, amb lesenes i arcuacions del segle XI. La part oriental és construïda amb grans correus escairats i volta apuntada, que  és dels segles XII i XIII. L’arc adovellat de la porta està marcat l’any 1306. Després es va bastir una torre de defensa. El campanar i una capella lateral són de l'època barroca.

Un grup d’artistes empordanesos, sota la coordinació de l’arquitecte Pelegrí Martinez, l’any 1944, decorà l’interior del temple en homenatge al crític d’art José Francés, que s’establí al lloc, quan es casà amb Àurea de Serrà, propietària del castell d’Arenys.