16 de juny 2011

Viatge a Sant Sadurní de la Roca del Vallès

Un viatge especial

Vam entrar al poble sota les indicacions dels mapes de google, per cert, no gaire encertades, però, al cap i a la fi vam arribar al carrer que ens convenia i vam deixar el cotxe davant del número 74. Vam baixar a peu pel carrer del costat de l’església. L’entorn és bonic i molt arregladet, d’una amplitud renovada, es nota que el poble està en procés de reformes. Al davant de l’església hi ha unes escales molt noves i al costat dret una rampa adequada per a les persones amb dificultats de moviments; l’arquitectura és encertada.

En pujar per les escales veiem al cancell de l’església tot de fotografies explicatives del retaule i les seves diferents fases i un senyor que hi posava molt d’èmfasi i que es notava que en tenia els dits pelats. En veure’l, ens vam adonar que era el pare Rodolf Puigdollers, l’ànima del projecte i l’instigador del resultat tan magnífic i inoblidable del retaule. Ens vam presentar i ell, molt cordial, ens saludà i altra vegada ens va donar tota mena d’explicacions de l’esdeveniment.

En entrar a l’església, vam agafar uns fulletons que eren explicatius del retaule i de l’església en si, amb tota mena de fotografies i d’història de cada racó del temple. Ens vam asseure en un banc, a la meitat de la nau central, a la part esquerra i al davant hi havien quatre o cinc bancs de cada cantó, reservats a les autoritats i altra gent còmplice de la restauració. 

Hi havia una senyora jove i molt ben arreglada, que portava les regnes del protocol i en tot moment estava atenta a qualsevol salutació, abraçada o rialla i no se n’hi escapava cap detall. Anava entrant gent i més gent i l’església es va omplir de gom a gom, van haver de posar cadires plegables a tots els racons i raconets per fer-hi cabre els que entraven en el darrer moment. Tots a punt, la llum era tènue, semblava que no volien despertar els sants, els únics habitants de l’indret. Van començar els parlaments, la senyora jove ens va parlar amb molta tranquil·litat i amb paraules amables i aleshores va fer entrar en escena el pare Rodolf. 

Va ser una entrada amb les paraules fermes, segures, positives, ens va explicar tots els passos que van haver de fer per poder acomplir  amb el seu objectiu: restaurar el Retaule de Sant Sadurní de l’església de Sant Sadurní de la Roca del Vallès; fer el possible perquè tots els estaments s’hi impliquessin amb il·lusió i positivitat, posar eurets i tirar endavant cada dia, moure fitxa del taulell de dames perquè tothom hi posés el seu granet de sorra. El pare Rodolf és un home valent, eficaç, sensible i emocionant. 

En un moment de la seva explicació, va parar la veu i com per art de màgia, va connectar el sensor amb el comandament...i  es va fer la LLUM. El retaule s’il·luminà de gran manera. Va ser un moment màgic i expectant, tota la gent que estàvem a dins l’església vam fer un “Ooooh!” a l’uníson. Quina meravella, el retaule amb tota la seva magnitud, amb tota la seva bellesa i riquesa. El daurat intens, valent impregnant-ho d’elegància, de tranquil·litat, de germanor, de gratitud, d’història, de relleu, de patrimoni, de cultura, d’herència, d’esforç, de vida continuada. 




...i continuen els parlaments amb serenor i explicatius de tots els estaments implicats. Van pujar a l’altar les dues noies que van restaurar el retaule, l’Anna Casal i la Marta Bosch, que ens transmetien la seva saviesa i el seu entusiasme. Una d’elles havia tingut un fill, només feia cinc dies i ens el presentava, en un dia tant especial com era aquell i en aquest lloc i sota l’advocació del nostre estimat sant, Sant Sadurní, viatger i pregoner de la fe cristiana.
 
Em va agradar i sorprendre els sòcols de sota el retaule, unes imatges de pedra, amb una impressió mai vista enlloc, que jo recordi, espectacular, sobri i bonic. Vigilants implacables del nostre pas per la Taula. Gent del temps antic, amb faccions rústegues i de semblant amb caràcter. Sentinelles del pas del temps, Ells, ho veuen tot, muts i expectants. Han rebut l’atac dels despectius, de l’home sense fe i sense escrúpols. Els hi ha transformat el color de la pell, un dia amb el seu esplendor i l’altre castigats amb les modes que pertoca l’època. 

Però avui, dia de la FESTA, dia de la LLUM, avui tornen amb el seu poder i la seva expressió tant profunda i alhora tant seva, però en el fons tant nostra. A la quietud del temple. No els volem destorbar, però sí admirar! 





Aquí els teniu, imponents!

I per tancar l’acte, el cor de cant de la parròquia ens va cantar un cant deliciós i després els Goigs a Sant Sadurní de la Roca del Vallès. 

En acabar tothom va felicitar-se: abraçades, alegria, retrobaments, encaixades de mans. Les cares ho deien tot! Les màquines de fotografiar anaven de bòlit!

Nosaltres, sent d’un poble veí, Sant Sadurní d’Anoia i tenir per advocació el mateix sant, ens pertoca felicitar-vos de tot cor! És un honor haver sigut convidats a assistir a la FESTA de la LLUM. Moltes gràcies, ens hi vam sentir molt ben acollits.

Un plaer!!!

Remei Casanovas

11 de juny 2011

Sant Sadurní de Vic

Foto: Oriol Calbetó

Antiga església parroquial del bisbat de Vic, ciutat de Vic, comarca d’Osona. S’hi arriba des de Barcelona per la carretera C-17 i dista 70 km. Es troba a la part alta de Vic, al lloc on ara es troba l’església de la Pietat, al carrer de Sant Sadurní, una façana ens recorda de la seva existència.

L’any 797, el rei franc d’Aquitania, Lluís el Piedós conquista i fortifica la ciutat d’Ausona, aixeca una petita capella al servei de la tropa, dedicada a Sant Sadurní, bisbe de Tolosa (capital del seu regne). L’any 879, Guifré el Pelós restaura la ciutat o millor dit funda la ciutat de Vic, aprofitant els murs de l 'antic temple romà, construeix el castell comtal de Vic i manté al seu costat la capella de Sant Sadurní.

La primera referència escrita és de l’any 961, quan el levita Otger dicta les seves últimes voluntats davant l’altar i de les relíquies de Sant Sadurní, en honor del qual, ens diu el document, hi ha fundat una església al comtat d’Ausona a la vila de Vic.

Foto: Oriol Calbetó

L’any 1050, la tradició situa l’església de Sant Sadurní al lloc on van ser trobades les relíquies del anomenats sants màrtirs Llucià i Marcià. La seva veneració va anar augmentant els anys següents, sobretot al segle XV, ja que a causa dels terratrèmols que pateix la zona, el dia 8 de maig de 1427 una solemne processó recorre la ciutat de Vic portant les relíquies des Sants Màrtirs, demanant-los l’acabament dels terratrèmols. Pel juliol de 1427, en agraïment als Sants Màrtirs, s’acorda reparar la capella de Sant Sadurní. El 1430, els consellers de la ciutat demanen subvencions per engrandir-la i el bisbe Jordi d’Ornós concedeix indulgències a tot aquell qui contribueixi. El mateix any es compra un edifici adjacent, per fer una nova capella dedicada a la Verge de la Pietat on es trasllada el culta als Sants Màrtirs, aquest edifici allotjà set altars i un campanar, les obres començades el 1455 duren dotze anys sota la direcció del mestre d’obres Nicolau Sentmartí.

L’any 1551, els sants màrtirs Llucià i Marcià són anomenats patrons de Vic fins el 1862, en què Sant Miquel dels Sants els pren el lloc.

En el segle XVII per raó del gran increment que prengué la devoció dels Sants Màrtirs, es decidí la construcció de l’església actual que ocupà el solar de la capella de Sant Sadurní i de la capella de la Verge de la Pietat.

Bibliografia: Revista Ausa, Eduard Junyent

Revista Ressó, Ramon Ordeig i Mata

28 de maig 2011

San Saturnino de Hinojedo


Església parroquial de Hinojedo, Ajuntament de Suances, província de Cantabria, bisbat de Santander. S’hi arriba per l’autopista Cantabria- Meseta ( A-67 ), agafant la carretera CA-131 en direcció a Santillana del
Mar i sortir a Eliso i continuant fins a Hinojedo.

L’església és d'una nau de tres trams amb una torre als peus. Ja surt citada al segle X, torna a ser documentada al segle XVI, ja que en l’any 1560 neix una capellania amb l’obligació que es facin misses a
l’església. De la mateixes dates és un altre document que demana al veïns del Consejo de Hinojedo que celebrin les seves reunions “en el cementerio de la iglesia del Señor San Saturnino “, és a dir, davant de l'església. L’any 1578 es compra un missal per 5 ducats. 
 
 
 
A principis del segle XVII l’església està sent reparada o reconstruïda com ho prova els treballs fets pel mestre fusté Domingo Garcia durant els anys 1607 al 1621. Entre els anys 1622 al 1624 un tal Miguel Alonso, veí de Anero de la Merindad de Trasmiera, fa un retaule nou, i al 1640 un veí de Praves fa una campana per a la torre de l’església. Entre els drets parroquials hi havia la obligació de donar "una gallina per cada bateig i un pa i una espelma per la benedicció i entrada de la dona purificada del part". 
 
 

26 de maig 2011

Sant Serni de Tavèrnoles



Parròquia del bisbat d’Urgell, poble d’Anserall, municipi de Valls de Valira, comarca de l'Alt Urgell. Es troba situat a 3 km de la Seu d’Urgell per la carretera d’Andorra i a 300 metres al nord del poble d’Anserall.

L’església actual és el que queda d’un gran monestir que va tenir la seva màxima esplendor en els segles XI i XII. L’origen del monestir se situa en època visigòtica entre els segles VI i VIII, situat a peu del camí entre
Castellciutat (avui Seu d’Urgell ) i les vall d’Andorra, aprofitant les restes d’una posada (tabernulae).

Cap a l’any 782 hi ha notícies de l’abat Fèlix (després seria anomenat bisbe d’Urgell) que comença la recristianització de part dels Pirineus. Però l’any 791 és acusat d’adopcionista i exiliat a Lió per les autoritats carolíngies, que van nomenar el bisbe Leidrad de Lió administrador de la diòcesis i introductor de la regla benedictina al monestir.


A partir d’aquí comencen les donacions del comtes i senyors feudals al monestir per engrandir les seves possessions i riqueses. Un gran impulsor va ser l’abat Ponç (company i amic del famós bisbe Oliba) que també fou conseller del rei Sanç III de Navarra i dels reis de Lleó, i que va acabar la seva vida com a bisbe de Oviedo i Palència.

L'augment de rendes i donatius permet la construcció del nou monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, que fou consagrat el 19 de gener del 1040 pels bisbes Eriball d’Urgell i Arnuf de Ribagorça, sent prior l’abat Guillem. A la cerimònia hi van assistir els arquebisbes de Narbona i d’Arles, els bisbes de Besiers, Elna, Girona i Tolosa de Llenguadoc.

L’any 1099, una butlla del Papa Urbà II, confirma a Tavèrnoles els privilegis donats per Carlemany i el Papa Lleó III i col·loca el monestir i el seu patrimoni sota la dependència directa de la Santa Seu.
El seu patrimoni va augmentant i les seves possessions s’estenen per tot L’Urgell, Andorra, Ribagorça, Cerdanya, Berguedà i arriba a Lleida i Manresa,i també al comtat de Girona. Els comtes d’Urgell Ermengol IV i Ermengol V li fan donacions de terres que tenen a Castella, Lleó, Extremadura i Astúries. Per contra, augmenten els conflictes amb la part feudal i eclesiàstica per la possessió de terres, rendes i privilegis.

Al segle XIV comença la seva decadència tant patrimonial com monàstica. L’últim abat conegut és Tomàs Costa (1564-65). El 13 d’agost de 1592, el Papa Climent VIII declara suprimit el monestir i convertí la seva església en parròquia d’Anserall, amb vicari perpetu i les seves rendes passen al Seminari Tridentí de la Seu d’Urgell. Durant els segles següents, va patir una gran espoliació de tot el conjunt monumental, ja que les
dependències van ser abandonades. L’any 1936, imatges i retaules van ser cremats pel comitè revolucionari d’Anserall. Durant els anys 1971 al 1974, l’arquitecte Francesc Pons Sorolla restaura les restes del temple.
Posteriorment s'hi col·loquen les imatges del Sant Crist, Marededéu i Sant Serni, obres de l’artesà andorrà Sergi Mas.



L’església era un edifici grandiós i d’extraordinària singularitat, de planta basilical de tres naus separades per pilars. A l’absis central s'hi obren tres absidioles i la del mig queda dividida amb unes altres tres absidioles petites. El claustre estava situat al sud de l’església, de planta rectangular o poligonal, i se'n conserven els  capitells en diversos museus nacionals i estrangers

Bibliografia: Catalunya Romànica (VI)
Centre d’estudis Sant Sadurní de Tavèrnoles-Anserall

15 de maig 2011

Capella de Sant Serni de Montesquiu


Capella romànica del poble abandonat de Montesquiu, municipi d'Isona i Conca Dellà, comarca del Pallars Jussà, bisbat d’Urgell. S’hi arriba per la carretera de Tremp a Artesa de Segre, a uns 11 km cal agafar a mà esquerra el trencall en direcció al poble d’Orcau i seguir fins al coll del mateix nom, d’aquí surten diversos camins que en uns dos km ens hi porten. La capella es troba a uns 300 metres a l’esquerra del poble.



Capella medieval, obra del romànic rural del segle XII, consta d’una nau amb coberta de volta de canó, absis semicircular i porta amb arc de mig punt a la façana de ponent.

L’any 1758 consta com a sufragània de Sant Sadurní de Montesquiu i en l’any 1904 figura dins la parròquia de Montesquiu com a capella de la casa Regant.



Bibliografia: Catalunya Romànica, XV