Sant Sadurní d'Arfa

Foto  J. Urpí

Parròquia del bisbat de la Seu d’Urgell. Poble d’Arfa, municipi de Ribera d’Urgellet, comarca del Alt Urgell. Es troba situada a quatre quilometres de la Seu d’Urgell per la carretera N-260,  direcció Ponts, a ma esquerra.

Foto  J. Urpí

Església d’origen romànica  amb planta de creu llatina, absis rectangular i capelles també rectangulars formant creuer. L’any 1666 es devia reformà ja que aquesta data figura inscrita en l’arc d’entrada al temple. El campanar octogonal fou construït el 1707 i segons parla la tradició, fou pagat per un veí del poble que s’havia enriquit en les guerres del Països Baixos. El rellotge del campanar fou encomanat a un rellotger d’Ordino l’any 1816.

Arfa com a parròquia, ja surt esmentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell amb el nom de “Assoa”, en els segles X i XI amb la grafia “Asua”, “Assua” i “Asfa”, posteriorment pren les formes “Affa”, “Arpha” fins arribar a l’actual “Arfa”.

Foto  J. Urpí

Va pertanya al capítol de la catedral d’Urgell, segons els fogatjaments del segle XIV fins al segle XIX.

L’advocació a Sant Sadurní de l’església d’Arfa, no la trobem fins l’any 1013, en el testament del prevere Martí, jurat sobre l’altar de Sant Sadurní d’Arfa. També cal ressenyar que l’any 1936 fou destruït un gran retaule barroc que s’hi conservava.

BIBLIOGRAFIA:  Enciclopèdia.cat  i Catalunya Romànica, volum VI 

Sant Sadurní de Montmajor

Foto  J. Urpí

Església parroquial del bisbat de Solsona, municipi de Montmajor, comarca del Berguedà. S’hi arriba per la carretera C-55 de Manresa  Solsona,  a Cardona cal agafar la B-420 i seguir fins el km 13 i agafar el trencall a la dreta que en 1 quilòmetre ens portarà a Montmajor.

El antic temple parroquial estava situat a un tossal , anomenat de Can Sabata, junt al castell. A la part baixa del tossal, anomenada els Plans, principalment a partir del segle XVIII, comença a repoblar-se 

Llinda del portal                        Foto  J. Urpí

 Això fa que els veïns dels Plans tinguin de desplaçar-se al tossal , per anar a missa, enterraments  i demés activitats litúrgiques. A causa del mal estat de la rectoria, el rector Climent Camp, demana al bisbe de Solsona, Lluis Amigó (1907), viure fora de la rectoria vella, el bisbe vol que s’adobi, però el rector i gran part de les famílies de la parròquia demanen que se n’edifiqui una de nova al peu del tossal.

Durant el 1910 els feligresos dels Plans, formen una junta local per recaptar diners per la construcció d’un temple nou, fou elegit president en Josep Company, encara que figurava en primer lloc el rector Enric Pellicer, aquest home de temperament enèrgic, veient la tardança amb que es portaven les coses des de Solsona, invertí 250 pessetes de la seva butxaca, per la construcció d’una nova rectoria a peu del tossal. L’any 1911, ja estava en peu la nova rectoria, s’hi adaptà una saleta com a oratori per celebrar misses, encara que no s’abandonà del tot l’antiga església del tossal.

Foto  J. Urpí

El 15 d’agost de1921, el canonge de Solsona , el Dr. Joan Rossell aprova el projecta per una nova església , presentat pels germans Casimir i Esteva Sala i Codinet, amb un pressupost de 10.000 pessetes. Es desmunta l’església vella per aprofitar-ne les pedres . La inauguració de la nova església es feu el 17 de setembre de 1922 pel bisbe Valentí Comelles.

Es un temple d’una sola nau amb capelles laterals i absis poligonal, campanar de torre quadrada, que es va acabar l’any 1950 i el 3 de setembre es feu la benedicció de la campana que portà els noms de Maria del Roser de Fàtima, Lupa i Saturnina.

Escut del municipi de Montmajor

S’ha de remarcar que es el únic municipi que en el seu escut porta la mitra, el bàcul i el toro, atributs de Sant Sadurní, patró de la parròquia i del poble.

Goigs editat conjuntament per les parròquies
de
Montmajor i Sant Sadurní d'Anoia
29 de novembre de 2009

BIBLIOGRAFIA:    Basat en un escrit de mossèn Antoni Bach i Riu

Sant Sadurní d'Osormort

Foto    Oriol Calbetó

Església parroquial del bisbat de Vic, municipi de Sant Sadurní d’Osormort, comarca d’Osona. S’hi arriba per l’Eix Transversal ( C-25 ) surtin el quilòmetre 195, o per l’antiga carretera de Vic a Sant Hilari de Sacalm, km 15.

La parròquia de Sant Sadurní , amb el nom de Planeses, ja surt esmentada abans  de l’any 937, quant  Avirons i la seva muller, donaren unes terres a Sant Pere de Vic. També entre els anys 1025 i 1050 surt en un llistat de parròquies del bisbat de Vic. Mentre que en un altre llista anterior a 1154 surt com a sufragània de Sant Llorenç del Munt. Torna a recuperar les funcions de parròquia l’any 1330, l’església de Sant Sadurní  d’Osormort, tal com costa en una visita de Galceran Sacosta, bisbe de Vic.



Foto     Oriol Calbetó



Temple de finals del segle XI, d’una sola nau, coberta de volta de canó i absis semicircular amb formes  llombardes, al segle XII s’afegí el campanar de torre quadrada, que va ser reconstruït al segle XV,  després dels terratrèmols que sofrí la zona.

Aquesta església es important per les pintures murals trobades l’any 1915 per mossèn Gaspart Puigneró, en el absis tapat per un retaule barroc. Durant la guerra del 1936, al cremar-se el retaule barroc, es feren malbé les pintures murals, que després de ser restaurades al taller de R. Gudiol, ingressaren al Museu Episcopal de Vic l’any 1941.

BIBBIOGAFIA:   Catalunya Romànica, volum  III

Pamplona y San Cernin 1611-2011

cartell de l'exposició                    foto: J. Urpí

La ciutat de Pamplona commemora el IV centenari de l’elecció de Sant Sadurní com a patró de la ciutat. Tal com diu el seu alcalde Don Enrique Maya Miranda “fa quatre cents anys, el ple de l’ajuntament de Pamplona va aprovar la designació de Sant Sadurní com a patró de la ciutat. Aquell 26 de setembre de 1611 el Règim municipal va reconèixer la feina evangelitzadora que va fer Sant Sadurní en la nostra ciutat. La figura de Sant Sadurní també coneguda com a “San Cernin” posseïa sobre nombrosos pamplonesos un notable pes, construïda en bona mesura a través del temple gòtic que porta el seu nom, ja a començaments del segle XVII constituïa una de les principals referències religioses i socials de la ciutat, després d’haver completat el paper d’església-fortalesa en un dels tres burgs en què vivia dividida l’antiga ciutat, en l’edat mitjana. Des de llavors, les expressions de devoció al Sant , han arribat fins els nostres dies, íntimament lligades al desenvolupament de la nostra ciutat.

L’ajuntament ha realitzat una exposició per commemorar aquest quatre cents anys de la proclamació de Sant Sadurní com a patró de la ciutat. L’exposició es va instal•lar en el Palacio del Condestable. Edifici històric, únic exponent de l’arquitectura civil del segle XVI a Pamplona, situat en la confluència entre els carrers Mayor i Jarauta i davant de l’església de San Saturnino.



Reliquiari de San Saturnino de 1389
Imatge del catalec de l'exposició "Pamplona y San Cernin 1611-2011"
Ajuntament de Pamplona



L’exposició constava de nombrosos objectes antics relacionats en la figura de Sant Sadurní entre els quals podem destacar :

• Reliquiari de Sant Sadurní, datat el 1389 i reformat en època barroca. Autor anònim, procedeix de la parròquia de San Saturnino de Pamplona.

• Talla de San Saturnino, primera meitat del s.XIV, autor anònim. Feta de fusta de noguera , tallada i policromada. Procedeix de l’església de Sant Saturnino de Artajona.

• Talla de San Saturnino, datada el 1775, atribuïda a Manuel Martín de Ontañón. Fusta tallada i policromada, procedeix del museu diocesà de Pamplona.

• Capa pluvial del terno de San Saturnino, datada el 1585, obra de Miguel de Sarasa. Feta de ras carmesí, or i sedes de colors. Procedeix de la parròquia de Sant Saturnino de Pamplona.

• Reliquiari de San Saturnino i de San Felipe Neri de finals del s. XVIII, de Miguel de Zildoz, de plata laminada, cisellada i gravada procedent de la parròquia de San Saturnino de Pamplona.



Talla de San Saturnino de 1775      
Imatge del catalec de l'exposició "Pamplona y San Cernin 1611-2011"
Ajuntament de Pamplona



També estaven exposats molts llibres i documents litúrgics referents a Sant Sadurní entre els quals destaquem:

• Actes i ofici litúrgic de San Saturnino , principis del s. XV, còdex en pergamí procedent de l’arxiu parroquial de San Saturnino de Pamplona.

• “Libro de las milagrosas vidas y gloriosos triunfos de las dos apostólicas columnas del augusto Reino de Navarra, S. Saturnino y S. Fermín....” publicat l’any 1693 per Juan Joaquín de Berdún y Guenduláin, procedent de l’arxiu parroquial de San Saturnino.

• “Actas sinceras de los santos Saturnino, Honesto y Fermín, publicat l’any 1798 per Miguel Joseph de Maceda.

• “Oración panegyrica a el grande apóstol de Narvarra San Saturnino que en la solemne festividad....” publicat el 1736 per Isidoro Francisco Andrés de Uztárroz, procedent de la biblioteca de caputxins de Pamplona.

• “ Sermón predicado día de San Saturnino, patrón de Navarra en su iglésia por Frai Juan Pereyra Arauxo..” publicat al 1643 per Juan Pereyra Arauxo, procedent del monestir de la Puríssima Concepción de Ágreda.

• “ Acta del regimiento de la ciudad de Pamplona acordando hacer voto a Dios, poniendo como intercesor a San Saturnino, en agradecimiento por haber sido el primero que predico la fe cristiana en Navarra y en Pamplona" (26 de novembre de 1611), manuscrit sobre paper enquadernat en pergamí, procedent del arxiu municipal de Pamplona.



Sermó predicat el 1643   
Imatge del catàlec de l'exposició "Pamplona y San Cernin 1611-2011"
Ajuntament de Pamplona

 També una col•lecció de fotografies de la “procesión de San Saturnino “ en els diferents anys del segle XX i un grup de d’objectes com retaules, arquetes, quadres , retrats i joies com a mostra de la producció artística a Pamplona al s. XVII.

L’Ajuntament de Pamplona, ha editat el llibre-catàlec “Pamplona y San Cernin, 1611 2011” i amb el subtítol “IV centenario del voto de la ciudad” amb tot el contingut de l’exposició descrita i amb informació ampliada.

Val de Toran

                                Vista des de Canejan        foto Oriol Calbetó                                              

Existeix un altre Val d’Aran. Molt diferent de Naut Aran (Alt Aran) , és a dir de Vielha fins a Vaquèira , on tot roda al voltant de les pistes d’esquí , on es pot ensumar que el diner es mou: a l’ hivern  abrics de pell, cotxes d’alta gamma , quatre per quatre urbans, cases comprades pels forasters , la major part de l’any buides .

L’altra Val d’Aran que en vull referir aquí és la Val de Toran, perpendicular a la primera i, afortunadament força desconeguda pels urbanites. No voldria jo, ara, trencar aquest desconeixement. Però, em sembla, si no vaig errat, que les poques persones que l’habiten,  ja s’hi deuen trobar bé com estan. Perdre’s uns dies en aquesta vall és del més saludable per persones estressades , que vulguin gaudir del silenci , i que no tinguin necessitat de abastar tot el que li ofereix la Val d’Aran.

El poble més habitat és Canejan, posat a la falda de Cap dera Sèrra i a uns 1.000 metres d’altura, orientat a migdia, és un punt d’observació formidable de les dues valls. A baix, Les, que no forma part de la Val de Toran, però és el punt de partida per entrar-hi, és on conflueixen  la majoria de francesos que van a comprar tabac, alcohol, etc. I que té un comerç estable, no estacional , durant tot l’any que , als seus habitants, els permet viure sense està pendent de la neu ni de visitants d’altres contrades. Els seus clients provenen de l’altre banda de frontera , de la regió de Cominges.



    Val de Toran. Canejan a la falda de la montanya       Foto  Oriol Calbetó              



Però, ara vull parlar d’aquesta vall tant desconeguda i, a la vegada, d’una bellesa formidable.

La Val de Toran estava dedicada a la mineria,  d’ on s’extreia plom argentífer de les mines de Liat a més de 1.700 metres i que rep al mateix nom que l’Estanh Long de Liat   i que, juntament  amb les mines Victòria i Santa Margalida, per damunt de Bossots, on s’extreia zinc, formaren durant dos segles una àrea geogràfica minera considerable. Només cal remarcar el telefèric que unia les mines fins als “bocards”, edificis on es rentava el mineral, de més de 12 km avui dia desaparegut, però en restes visibles. Tot això s’ acabat.

Una petita carretera travessa la Val de Toran resseguint el riu del  mateix nom i, com a fons que emmarca la vall, la Serra de Pica Palomèra. Voltat de freixenedes, d’albaredes, de pollancredes,  i més amunt d’avets, la carretera va pujant sense cap més fressa que l’aigua del riu que es dirigeix cap a La Garona. És temps de tardor, i els colors torrats i encesos predominen a la vall amb contrast amb el verd fosc dels avets.

A mesura que m’endinso per la vall apareixen petits nuclis de població com Porcingles, Campespin, Moron , Era Mòla, Bordius Eth Pradet i Sant Joan de Toran i topònims com Era Cassenhau , Palanca de Pèirarrot.

Sant Joan de Toran, amb una placeta quadrada, les cases deshabitades, però no abandonades, el silenci és total, només trencat pel vent que remou els arbres propers. Els habitants d’aquest vall no estan habituats a veure gaire forasters i , per tant, és millor passejar discretament, sense soroll . No fer fotografies, per exemple, al pastor amb el seu ramat, com si fos una cosa “típical”.És molt probable que rebeu unes paraules no massa amables. Trenca el silenci, una vegada l’ any, la romeria que se celebra  per Sant Joan Bautista on hi puja gent de la vall.



Església de Sant Joan de Toran                 Foto  Oriol Calbetó 



 Caminar i caminar , a poc a poc, tot gaudint dels petits plaers, trepitjant les fulles ja mortes, observar els llimacs com travessen la carretera amb la seva parsimònia, el suau vent que ja fresqueja i, així, arribar fins el Refugi dera Honeria, on havia l’antiga forja anomenada Harga de Güerri. Per damunt, diversos llacs rodegen la capçalera de la vall: Lac deth Potz, Lacs de Liscòrn, Estanh Nere deth Cap deth Màrc, Estanh Long de Liat.

Val de Toran              Foto  Oriol Calbetó

Canejan, poble costerut, carrers estrets on , els seus habitants han de tenir una bona cama per superar els desnivells està presidida per l’església de Sant Sernilh i  que, de base romànica fou reformada el 1818. Però, una de les festes, recentment recuperades, és la de Barbacans, que se celebra pel febrer. Personatges amb pells d’animals i banyes, com cérvols, ossos,vaques amb esquellots al voltant de la cintura apareixen pels carrers i la crema del ninot Magràs.

                                                                  

Aquí encara se sent parlar l’aranès. És on es veu millor que la Val d’Aran és la terra dels aranesos. Aquí, de moment, no s’han venut el paisatge. Penso, que la influència del comerç provinent de França no ha estat tant depredador com el del negoci de la neu i això es nota.

Oriol Calbetó i Anglada

4 de març de 2012