12 de des. 2010

La soledat d'un poble de muntanya

 
Pels volts de Sant Joan, quan a muntanya comença el sol a escalfar el dia, em dirigeixo a Esperan, un petit poble de l’Alta Ribagorça. Situat a 1.400 metres d’alçada i fora de les carreteres més transitades de la comarca, especialment aquelles que es dirigeixen a la Val d’Aran o a la Vall de Boí, Esperan és un exemple de poble pirinenc sense present ni futur.

Per arribar-hi, haig d’agafar una carretera que comença a pujar pels contraforts de la Serra de la Gessera on arribo al poble de Gotarta. A la meva dreta tinc el Tossal de Sant Serni de 1.192 metres.  A la seva part oriental, es troba l’ermita del mateix nom.

Al darrer poble, Igüerri, haig de deixar el cotxe. Encara hi viu algun veí. Més enllà, el no-res. Som a 1.300 metres d’alçada. Em queda agafar un camí poc transitat que, entretres quarts d’hora a una hora i amb un desnivell de cent metres, em porta fins Esperan.

L’entrada al poble es desolador. Les poques cases que queden en peu em permeten veure el seu interior. Portes i finestres es troben mig obertes o esbotzades. Encara puc veure un calendari antic penjat en el menjador d’una casa. Les restes d’una cuina econòmica. Una taula corcada i unes cadires al bell mig semblen donar-li una mica devvida. Una cortina esfilagarsada pel pas del temps voleia per la brisa que puja de la vall. El carrer principal i únic del poble hi creixen les ortigues. Es veuen les defecacionsvde les vaques que pugen a pasturar. El sol cau vertical sobre les ruïnes. L’ombra ésvescassa. No hi ha res més trist que trobar-te enmig d’un poble mort com molts n'hi ha repartit pel Pirineu.



Arribo a l’objectiu d’aquesta excursió: l’església de Sant Sadurní d’Esperan. Hi ha un petit mur de pedra cobert de matolls amb una porta de ferro rovellada. Per arribar fins a la porta de l’església he de travessar una vegetació densa que ha anat envaint el petit cementiri davant la portalada. La primera impressió al veure aquesta església del segle XII amb campanar d’espadanya és que estic davant un romànic pur, pirinenc, muntanyenc al cap i a la fi. La seva senzillesa és aclaparadora. Mossèn Tronxo podria sortir d’un moment a l’altre a rebre’m. Se'n conserva la campana. Sembla que estigui a punt de tocar les hores. L’interior està despullat de qualsevol element decoratiu. Només una franja blava al voltant de l’àbsida li dóna la gràcia pagesa i rústega. Darrere l’església, un pollancre es mou suament per la petita brisa del migdia. Al fons hi ha el Serrat de Reconco amb un cim de 2.543 metres que separa l’Alta Ribagorça de la Vall de Boí i que l’embolcalla amb la seva grandesa.


Aquí la soledat és total. Només cal fer anar la imaginació. Aquestes muntanyes fa 50 anys estaven humanitzades. L'economia autàrquica era la base de sustentació de la família. La carretera, element esencial per a les comunicacions dels pobles de muntanya, no hi ha arribat. S’ha fet tard. Aquest és el Pirineu que no arriba al turisme de masses, on tot està aturat, com el calendari del menjador. Rodejat de dues valls importants pel turisme, la Val d’Aran i la Vall de Boí, Esperan i els seu paisatg , és la desconeguda, l’oblidada. Però, si es vol conèixer aquest país, penso que ñes molt recomanable perdre’s per les nostres muntanyes. Poder arribar a l’encontre d’una ermita del més pur romànic compensa l’esforç realitzat, alhora que, quedes amarat de la petita història de pobles ignorats i oblidats que van desapareixent de la memòria de la gent d’avui dia.


Oriol Calbetó

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada