Sant Sadurní del castell de Clariana

foto  Josep  Urpí

Església abandonada que fou parròquia del bisbat de Solsona, municipi de Clariana del Cardener, comarca del Solsonès. S’hi arriba per la carretera de Manresa a Solsona (C-55 ) i en el km. 68 cal desviar-se a la dreta fins a l’ajuntament, des de aquí surt una pista que puja fins l’església en uns dos quilòmetres.

foto  Joan  Mondragon

Temple abandonat i en situació d’enfonsament. Està situat al costat de les ruïnes del castell de Clariana i estava adaptat al sistema defensiu de la fortalesa. Consta d’una nau rectangular, volta de canó i sense absis diferenciat. L’any 1676 s’obrí un nou portal d’entrada. De fet, la planta i l’estructura internes han sofert nombroses modificacions, al llarg del temps hi foren obertes diverses capelles laterals, dues d’aquestes, d’estil renaixentistes.

foto  Joan  Mondragon

La data més antiga d’església de Clariana és de l’any 1035 i correspon a la venda feta per Guilla a Miró, fill de Sunyer, de diversos béns a la vall de Lord Jussà, els quals confrontaven a migdia amb la parròquia de Clariana.

La consagració de l’església és deguda al bisbe Eriball, també vescomte de Cardona, durant el seu pontificat (anys 1035-1040).

Entre els anys 1040 i 1154 passà a dependre de la canònica de Sant Vicenç de Cardona, cedida pels vescomtes de Cardona.

L’any 1102, Bernat Bermont, feudatari dels comtes de Cardona, en el seu testament, llegà els esplets de les Vinyes de Clariana a Sant Sadurní de Clariana.

L’agost de 1214, el cavaller Arnau de Cardona llegà a Sant Sadurní de Clariana els delmes dels alous que hi posseïa.

foto   Joan  Mondragón

L’any 1651 l’escultor Josep Riera construeix el retaule major de Clariana i el mateix any  actua com a testimoni dels pactes fets per Gabriel Adrià amb la parròquia de Clariana perquè dauri el retaule major de Sant Sadurní, la imatge del Roser i un quadre de Sant Miquel per 1050 lliures.

El 15 de juny de 1901, el rector de Clariana José Prats juntament amb el alcalde de d’aquesta població, Ignacio Torres, envien una carta al bisbat de Solsona en què detallen com l’església i la casa rectoral adjunta amenacen ruïna i, a més a més, el rector els notifica que es veu amb l’obligació d’abandonar-la per la seva seguretat; també hi afegeix que, com que les obres de reparació són molt costoses i el lloc és de difícil accés, recomana alçar una església nova i en un lloc mes cèntric i accessible.

I així va succeí: entre els anys 1902 i 1905 es construeix una nova església amb la mateixa advocació i situada al peu de la carretera de Cardona a Solsona.

BIBLIOGRAFIA:

Catalunya Romànica  volum XIII

Arxiu diocesà de Solsona

San Saturnino de Pamplona

foto    Fotosimagenes.org

També coneguda com a San Cernin, és una església del bisbat de Pamplona, situada dins el casc antic d’aquesta ciutat, molt a prop de l’ajuntament i a peu del Camí de Sant Jaume.

És un temple d’origen medieval (segles XIII-XIV) d’estil gòtic, d’una sola nau molt àmplia (33 m de longitud, 15 m d’amplada i una altura de 25 m). Té voltes ogivals, capçalera poligonal, capelles entre els contraforts i un cor elevat.

foto  Josep Urpí      any 1995

Entre les capelles cal destacar la de Sant Jordi, que va ser “vot de ciutat” l’any 1325 i, durant segles, es feia una processó cada 23 d’abril. I també la capella de la  Virgen del Camino inaugurada el 25 d’agost de 1776.

L’altar major és d’estil neogòtic, beneït el 18 de desembre de 1907 pel bisbe D. José Lopez Mendoza amb l’imatge sedent de Sant Sadurní.

A l’entrada, hi destaca el pòrtic tancat amb cinc arcades gòtiques i amb dues escultures de pedra representant a Sant Jaume i Sant Sadurní, col·locades a cada costat.

foto  web. diariodenavarra

A la part exterior hi sobresurt la Torre de les campanes i la Torre del rellotge, totes dues molt relacionades amb la història i la ciutadania de Pamplona.

Els seus orígens són els d’una església romànica del segle XII, que va ser molt malmesa durant la guerra de la Navarreria (segle XIII), cosa que va comportar la construcció d’una nova església d’estil gòtic (segles XIII - XIV). Durant els segles següents s’hi van fer moltes modificacions, principalment al seu interior.

Aquesta església, anomenada de Sant Cernin, donava nom a un burg dels tres que formaven la ciutat de Pamplona que, en època medieval, estava habitat per comerciants del sud de França, principalment occitans, que van portar-hi la devoció de Sant Sadurní, conegut entre ells com Sant Cernin, primer bisbe i patró de Tolosa de Llengadoc. Aquesta advocació també podria deure’s al bisbe Pedro de Roda (1084-1115), originari d’aquelles terres.

foto  web. diariodenavarra

El dia 26 de setembre de 1611, l’ajuntament  proclama a Sant Sadurní com a patró de la ciutat de Pamplona. La nit del 28 de novembre es van encendre fogueres en honor seu i el dia 29 es va celebrar una processó que va anar des de la catedral fins a l’església de Sant Cernin, encapçalada per les més altes personalitats religioses del país. Actualment, aquesta processó es continua fent i el recorregut és entre l’església i l’ajuntament.

BIBLIOGRAFIA:                                                                                                                   “San Cernin”   de  Juan  Albizu

“El culto a los santos en la cuenca de pamplona”  de  Roldan Jimeno

“Las cinco parroquias del viejo Pamplona” de J. J. Martinena Ruiz

Sant Sadurní de Callús

Foto  Josep  Urpí          Any  2013

Església del bisbat de Vic, municipi de Callús, comarca del Bages. S’hi arriba per la carretera C-55 (Manresa-Solsona ) i a uns 8 kms de Manresa, trobarem la sortida cap a Callús.

Es pot dir, que aquesta església es una església nova, ja que es va construir en el segle XX. Podem considerar com a data primera l’any 1922, quant el bisbe de Vic, Dr. Muñoz, tramita el nomenament d’una junta per edificar una església nova en el nucli urbà, donant entre altres raons “ que  les esglésies han d’alçar-se allà on es construeixen els cafès “. Després de resoldre tots els tràmits el dia 21 de novembre de 1926 se celebra la Festa de Col·locació de la Primera Pedra de la Nova Església, que està situada dins del casc urbà de Callús i que serà gairebé una còpia de l’Església del Castell. Aquesta nova infraestructura constarà d’església, casa parroquial, campanar i Centre Parroquial. Es van seguir els criteris de construir en primer lloc el centre parroquial ja que així es tindria un local propi per oficiar-hi les celebracions litúrgiques. A continuació es faria la rectoria on podrien viure els sacerdots sense la necessitat d'anar a dormir a la casa rectoral de l'església del Castell. Després, es faria el campanar perquè així es podrien anunciar les celebracions religioses, a més, en cas que fos necessari, també es podria donar tocs d'avís al poble per apagar foc, per sortir a sometent, o bé fins i tot, intentar desdir el cel que descarregués temporal tocant a "bon temps".

Foto  Josep  Urpí

L'any 1933 el campanar ja estava acabat. Les campanes que hi col·locaren eren les mateixes de l’església del castell que durant la guerra civil van desaparèixer. Quan va esclatar la revolta civil del 1936 les obres es paralitzaren.

Els que agafaren el comandament del poble s'instal·laren a la rectoria, fent servir el centre parroquial pel seus usos i la nau de l'església la feren servir per donar aixopluc i allotjament als refugiats, que anaven arribant procedents del front.

Les persones que regien el poble van manar enderrocar el campanar. El campanar fou enderrocat entre el desembre de 1936 i el febrer de 1937 i van usar-ne les pedres per construir el mur en el poble per aguantar un talús (avui dia encara existeix).

Un cop acabada la guerra civil i normalitzada la vida del poble es va continuar la construcció de l'església que fou beneïda el 10 d’agost de 1940 i que també serà dedicada a l’honor de Sant Sadurní. Més tard, l’any 1951 es va reconstruir el nou campanar.

Foto  Josep  Urpí

L’Església de Sant Sadurní de Callús és d’art déco religiós. És molt gran, solemne i clara; els finestrals gòtics i el rosetó de la façana són de l’antiga església del castell de Callús. Té una planta de tres naus, amb vuit finestrals per banda de la nau central i cinc capelles a cada nau lateral, més la capella del Santíssim i el Baptisteri. Presideix l’altar major, a més de Sant Sadurní patró del poble, un bonic retaule de l’artista pintor E. Palà del 1958, i que representa l’Assumpció de Maria juntament amb els sants de més devoció de Callús. Segons els experts és de gran valor artístic i s’inspira en les pintures de l’universal Fra Angélico. Exteriorment, el que més crida l’atenció, és el seu altíssim campanar d’art déco de 32’7 metres d’alçària. 

Foto  Josep  Urpí

  

BIBLIOGRAFIA:             Full Parroquial número 50 – desembre 2004                                                                                                                                         

SANT SADURNÍ DEL CASTELL DE CALLÚS

foto  Josep Urpí                     any 2013

Edifici que fins a principis del segle XX era l’església parroquial de Callús i pertanyia al bisbat de Vic. Es troba dins el municipi de Callús, comarca del Bages. S’hi arriba per la carretera C-55 (Manresa-Solsona) i a uns 8 km de Manresa, trobarem la sortida cap a Callús. Cal agafar-la en direcció al cementiri i, en poc més d’un quilòmetre la trobarem.

L’església apareix documentada per primer cop l’any 977 en un manuscrit de venta de terres que limitaven amb la “casa de Sant Sadurní”. També apareix en un altre manuscrit de l’any 1023, i ho fa com a església parroquial.

A començaments del segle XII, Pere Guillem d’Odena redacta el seu testament sacramental que va ser fet, firmat i jurat per molts testimonis a l’altar de l’església de Sant Sadurní de Castrolucio (Callús) el 21 de juny de 1101 i publicat el 22 d’abril de 1104. Diu textualment: “supra altare quod est consecratum in honore sancti Saturnini martiris cuius aeclesia sita iuxta Kastrum Lucii”. Després de repartir els seus castells i altres terres entre la seva esposa, fills i diverses esglésies, deixa, a la de Callús, una terra a les Remegoses, una vinya i un camp d’oliveres, també una unça per a misses.

                                
                                                            foto  Josep Urpí      2013

Aquella devia ser una petita esglesiola romànica, de planta rectangular, amb un campanar d’espadanya. Per les diverses visites pastorals fetes a partir de 1425, sabem que l’any 1691 el bisbe remarca la necessitat d’emblanquinar les parets i que hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser. Durant els segles XVII i XVIII consta la necessitat de reparar danys menors, però no es fins a l’acabament del segle XVIII, que l’edifici amenaça ruïna i és urgent la reconstrucció de la volta i de les fissures de l’església i la rectoria. Tot seguit es restaura i al mateix temps s’amplia l’església. La data de 1803 marcada a la llinda d’un portal ens indica l’època de les obres.

El municipi de Callús estava format només per masies, però a mitjans del segle XIX va sofrir una transformació econòmica important al construir-hi 5 fàbriques tèxtils i fer-hi la carretera de Manresa a Basella. Això comporta un gran increment demogràfic.

L’Església es fa petita i és per aquesta raó que a partir de l’any 1886 en les visites Pastorals que efectua a Callús el Dr. Moragas, bisbe de Vic, aprofita per demanar al poble la construcció d’una nova església i a poder ser que es faci al Raval ja que era la zona més poblada del municipi.
 

Interior de l'església els voltans de 1905 

En no trobar-se recursos per poder finançar la construir la Nova Església és quan el propietari Sr. Cortés que tenia la finca amb la corresponent masia al costat de l’Església va sufragar la construcció de la nova església i amb la col·laboració de petites aportacions que hi van fer els fabricants i propietaris. La nova església s’erigí en el mateix lloc on existia.

L’obra es du a terme entre 1901 i 1903 així com també la construcció del cementiri.

L’ historiador  J. Junyent ho descriu així: “L’augment de població de l’època industrial moderna, obligà a la construcció de un nou temple, acabat l’any 1904, consta de una nau i dos laterals amb capelles, acabat amb presbiteri i dotat de bones proporcions artístiques. Al costat de la façana tenia un campanar de torre quadrada”. 

foto  Josep Urpí      1995 

Però el culte s’exercí per poc temps, ja que les diverses causes esmentades anteriorment van condicionar la formació d’un nucli urbà lluny d’on estava l’església. L’any 1922, el bisbe Muñoz tramita el nomenament d’una junta per edificar una església nova en el nucli urbà, donant entre altres raons “que les esglésies han d’alçar-se allà on es construeixen els cafès”.

L’església del Castell, durant la guerra civil dels anys 1936-1939 va servir de presó. Un cop acabada aquesta, diversos pagesos veïns la var fer servir de magatzem. L’any 1964, un ramader de Súria la va comprar per destinar-la a granja fins el 2004, que la va comprar el Sr. Josep Oliu, que durant aquests últims anys l’ha netejat i arranjat.

Sant Sadurní d'Altron

foto  Josep Urpí

Parròquia del bisbat d’Urgell, lloc d’Altron, municipi de Sort, comarca del Pallars Sobirà. S’hi arriba per la carretera de Tremp a Sort ( N-260 ) i a la sortida d’aquesta població cal agafar la carretera comarcal LV-5223, coneguda per la “carretera de Llessuí “i a uns 10kms trobarem el poble.

Església del segle XVIII, datat entre 1760 i 1782, d’una sola nau , de planta rectangular, té  capelles laterals, campanar de base quadrada i acabat en coberta piramidal.

La primera noticia  de l’església de Sant Sadurní d’Altron, data de l’any 1102, que correspon al testament de Sendred, que deixa béns i mobles, entre altres , a l’església de Sant Sadurní de Assua, que s’ha interpretat com l’actual Altron.

En la consagració  de Santa María de Gerri, en l’any 1149, apareix escrita amb el nom de “Otron “.

Amb les visites del delegats del arquebisbe de Tarragona , els anys 1314 i 1315 ja surt esmentada aquesta església.

En la visita pastoral de 1575, diu que formava part de l’oficialitat de Sort, en la de 1758 fa constar que l’interior del temple i la sagristia estan en molt mal estat i en la de 1760 indiquen que ja havien començat les obres de l’actual edifici.

 

BIBLIOGRAFIA:  Catalunya Romànica,  volum  XV