Viatge a Tavèrnoles

Foto: Oriol Calbetó

On es troba Sant Serni de Tavèrnoles? Com s’hi va? És molt visitat pel públic? Hi ha prou interès, per part de qui correspongui, fer conèixer aquest monestir?

Havia sentit parlar d’aquest monestir i vaig decidir anar-hi a veure’l. És qüestió d’agafar la carretera de la Seu d’Urgell i anar en direcció Andorra. Una vegada arribo al poble d’Anserall i sense cap indicació a la carretera, m’hi endinso i ja veig el conjunt monumental del monestir, que és als afores del poble, però molt a prop de la carretera. Una via molt transitada per anar o venir d’Andorra. Difícilment cap vehicle es desvia del seu recorregut per anar a visitar una de les joies de l’Alt Urgell i del Pirineu. Aquest monestir, si estigués situat a zones més turístiques, tindria una altra sort. Però es troba en una comarca, l’Alt Urgell, que per un cantó té la Cerdanya i per l’altre Andorra. El mateix li passa a la Seu (catedral) de la Seu d’Urgell i el casc antic d’aquesta població de 14.000 habitants. Casc antic reformat amb molt bon criteri, gràcies a un projecte d’un grup d’arquitectes de Darmstadt (Alemanya).

Arribo davant d’una petita placeta on el silenci és total. El mateix silenci que he trobat en pobles del terme de Valls de Valira: Civís, Sant Joan Fumat, Ars, Asnurri i Arcavell. Noms d’un país antic, arrelats a la terra, que tenen grans dificultats per sobreviure i que contrasta  amb el gran centre comercial proper que és Andorra. Si paro l’orella i posant imaginació, arribo a sentir els cants gregorians dels monjos entre les pedres grises mentre a l’exterior la puput ens diu que ja ha arribat la primavera en aquest indret.

El monestir està rodejat de terres grasses, on els pagesos tenen el seus horts, regats pel Valira. Gent de poques paraules i gestos austers. Són gent de muntanya on la soledat forma part de la seva companyia quotidiana.

Foto: Oriol Calbetó

Han passat centenars d’anys i la fàbrica de l’edifici, amb restauració feta als anys 1971-72, es manté sòlida i ferma sobra la terra. ¿Quant temps haurà de passar per què, no tant sols el monestir, sinó aquesta comarca pugui entrar dins del circuit cultural turístic i no ser una comarca de pas cap Andorra? El monestir ha estat el referent de les diferents generacions d’Anserall  malgrat l’absoluta ignorància per les coses substancials del país per part de qui correspongui, per bé que l’any 1931 fou declara Bé Cultural d’Interés Nacional. França hagués posat en el mapa Sant Serni de Tavèrnoles.

O potser val més deixar-ho com està?

No entraré en l’història del monestir, només indicar que l’inici de la construcció es produeix a l’època visigòtica amb motiu de l’arribada de les restes de Sant Serni. Més tard fou regit per monjos benedictins i és en el segle XI, on viu el seu màxim esplendor, i acumula terres com a conseqüència de la reconquesta. Però el segle XIV inicia la seva decadència i en el XVI es converteix en la parròquia d’Anserall.

Aquesta ha estat la fi de tota una comunitat de monjos que van tenir poder en terres i van servir l’orde benedictina. Avui només queden les pedres i el silenci.

Oriol Calbetó i Anglada

Sant Sadurní de Medinyà

 

Parròquia del bisbat de Girona, municipi de Sant Julià de Ramis, comarca del Gironès S’hi arriba per la N-2, un cop passat Girona i Sarrià de Ter. El poble es troba a peu de la carretera i l’església a la part alta, al costat del castell de Medinyà.

La data més antiga referent a l’església és de l’any 1098: apareix en el testament sacramental de Dalmau Vidal, que dóna a la canònica de Girona un alou situat a “Sancti Saturnini de Medimiano”.

Inicialment devia ser una petita esglesiola d’estil romànic. Per les visites pastorals sabem que, l’any 1420. El bisbe mana arreglar el campanar, a càrrec dels veïns, i qui no hi col·laborés, no seria admès a l’església. El 1483, ens diu que en el altar major s’hi conservava el Santíssim dintre una capsa platejada penjada del sostre i el bisbe manà substituir-la per un sagrari de fusta. Anys més tard, el descriuen encaixat en un retaule.

Al costat de l'altar major, hi havia els altars de la Mare de Déu i sant Pau. Un quart altar estava dedicat a Sant Pere. El va pagar un veí del poble, Joan de Falgueres, i se'n conserva la làpida sepulcral a la façana de l’església. L’any 1628 s’esmenta l’altar del Roser, seu de la confraria del Rosari, que els frares dominicans anaven establint pels pobles.

En data del 26 d’abril del 1762, el vicari general del bisbat, Dr. Domènec Berenguer, dóna permís al Dr. Benet Pagès, rector de Medinyà per posar la primera pedra de l’ampliació del temple parroquial, ja que havia quedat petita.

Els fets de la guerra civil de 1936, significaren la destrucció de retaules i pèrdua de peces litúrgiques; la restauració després de la guerra va ser lenta. L’any 1959, sent rector Mn. Xavier Arnau, es va pintar la paret de l'absis amb escenes dels martiris de Sant Sadurní i de Santa Fe i de la vida de Sant Antoni i Sant Isidre.

El pas dels anys i el mal estat de les taulades deterioraren les pintures i degradaren tot l’edifici. L’any 1981 es decideix arreglar teulades i l’interior. El 13 de març de 1982, el bisbe de Girona, Jaume Camprodon i

Rovira, consagra l’altar major de la parròquia de Sant Sadurní de Medinyà.

 

Bibliografia: basat en un escrit de Josep María Marquès, en motiu de la

consagració del altar de Sant Sadurní de Medinyà l’any 1982.

San Saturnino de Valsadornin

Església del Bisbat de Palència, lloc de Valsadornin, municipi de Cervera del Pisuerga, província de Palència. S’hi arriba a partir de Palència per la carretera N-611 o per l’autovia A-67 fins arribar a Aguilar de Campoo, d’aquí seguir per la P-212 per arribar a Cervera del Pisuerga i a la part nord de dita població surt una carretera local que ens porta a Valsadornin.

El toponímic de Valsadornin guarda relació entre la ubicació en una petita vall i amb l’advocació del titular de l’església. Només el llibre Libro Becerro de las Behetrias ens dóna notícies antigues (any 1352), que el lloc de Val Sadornin pertanyia a l’Infant Don Tello, senyor de Aguilar.

Temple d’origen romànic de començaments del segle XIII, si bé diverses modificacions al llarg dels segles XVII i XVIII variaren considerablement l'aspecte original. Consta d’una nau amb dos trams i presbiteri, en la capçalera una finestra cega amb arquivolta i els peus una esvelta espadanya de tres cossos, portalada amb arquivoltes cobertes per un atri d’embigat de fusta.

Presideix el presbiteri, el retaule major d’estil barroc amb una imatge de Sant Sadurní del segle XVI.

Es famós, el “tesoro romano de Valsadornin” que es va trobar els voltants del poble l’any 1937 i consistia en una àmfora amb quasi tres mil monedes romanes del segle III, que avui estan dipositades al Museo Arqueológico de Madrid.

Bibliografia: Enciclopedia del Románico de Castilla y Leon.

Inventario del Patrimonio Artístico de España

San Saturnino de Santana

Església del Bisbat de Palència. Lloc de Santana. Municipi de Respenda de la Peña, comarca de la Montaña, província de Palència.

Antigament es denominava Cuerno, com que era un nom mal sonant, el van canviar a principis del segle XX i l’anomenaren Santana, a causa de la devoció que aquesta santa tingué en el poble. Una imatge d’aquesta santa (segle XVI) es venerava a l’església.

S’hi arriba a partir de Palència agafant la carretera fins a Carrión de los Condes, passant per Saldaña Buenavista de Valdavia i a pocs quilòmetres es troba Santana.

Temple d’origen romànic que podria datar de la segona meitat del segle XIII, constava d’una sola nau, espadanya als peus i capçalera recta. Posteriorment cap al segle XVI es va modificar construint una segona nau, baptisteri i sagristia, portalada gòtica i pòrtic amb embigat de fusta.

El presbiteri el presideix un retaule rococó amb la imatge de sant Sadurní del segle XVI.

Bibliografia: Enciclopedia del románico de Castilla i León.

Inventario de Patrimonio Artístico de España

Sant Sadurní de la Pedra

Església parroquial del bisbat de Solsona, municipi de la Coma i la Pedra, comarca del Solsonès. S’hi arriba a partir de Sant Llorenç de Morunys agafant la carretera LV-4012 que va a Tuixén i ,al quilòmetre 4, a mà dreta, s’agafa el desviament que porta a la Pedra, conjunt de cases situades a 999 metres d’altitud.

El temple actual correspon a l’església del segle XVII-XVIII. Va ser originalment romànica, molt modificada durant els segles següents i amb molts afegits, per exemple un modern campanar quadrat.

L’any 839 ja apareix en l’acta de consagració de Sant María de la Seu d’Urgell amb el nom de "Petra". Entre els anys 857 i 872, el bisbe d’Urgell Guisad I, consagra l’església de Sant Sadurní del castell de Pedrafulgent, “In locum castro Petra fulgenti”. Anys després, concretament el 962, a causa d'un homicidi comès a l’interior del temple, el bisbe d’Urgell Guisad II, acudeix al castell de Pedrafulgent, per consagrar de nou l’església de Sant Sadurní. En un altre document de l’any 1057, Guillem, bisbe d’Urgell acudeix a la vall de Lord, a la vila anomenada “Petra” per consagrar un altre cop l’església de Sant Sadurní, a causa dels  precs dels sacerdots i veïns del lloc, els quals l’han edificada. També confirma els termes parroquials, li concedeix els delmes i primícies, i la sotmet a un cens anual que haurà de pagar a Santa María de la Seu d’Urgell.

L'any 1196, Pere, abat de Sant Sadurní de Tavèrnoles fa una deixa de dues peces de terra de la parròquia de la Pedra a Guillema Guixera i al seu fill Guillem. També l’any 1423 hi ha noticies d’un plet entre uns comissionats de Sant Llorenç en contra de Boronat Sarri, rector de la Pedra, al qual l’acusen d’actuar com comissionat del bisbe d’Urgell en perseguir malefactors.

El retaule principal de l’església està dedicat a Sant Sadurní i correspon al segle XVII, tal com ho indica a la part superior “se pinta lo retaule de St. Saturní de la Pedra lo any 1682”.

Bibliografia:

Ramon Ordeig i Mata, “Inventari de les actes de consagració i de dotació de les esglésies catalanes.”
En: Catalunya Romànica, vol. XIII